Nina de Xangai

- Fóra d’aqui, enana- digué ell amb to sec.

-No marxaré, vull veure-ho…

-Començaràs a somicar, toca el dos- insistí el noi.

-Jo no somico! Tenc gairebé nou anys!

Li passà la punxa a ella.

-Aleshores fes-ho tu.

Ella no digué res. Ara no podia fer-se enrera, i potser tampoc  ho volia. La seva mà agafà amb força el tros de fusta mentre feia una darrera ullada a les cries de sargantanes. Tancà els ulls amb molta força i llavors la barbàrie començà.

Els petits rèptils no tingueren temps de bellugar-se.No estaven preparats per lluitar contra tal atrocitat. Tot just havien sortit de l’ou i ja havien estat lliurats al seu destí.

Tot va succeïr en dos minuts. Potser menys.

En acabar, la Franny es sentí marejada. El noi marxà amb la seva punxa sense badar boca i ella restà allí, asseguda al terra, en companyia  dels petits cadàvers verdosos que estaven apilats al seu cantó, mutilats i deformats, i no va poder evitar vomitar.  I plorar. No podia deixar de fer ambdues coses, com si necessités purgar-se de tanta maldat.

Amb el regust margant a la boca mirà els bocins de sargantanes. Els trobà bonics i desagradables alhora. Eren diminuts, ni tan sols verds sinó transparents, i els seus ulls, massa grans per uns caps tan petits, produien un efecte grotesc.

Mentre enterrava els peus nuus a l’arena daurada va deistjar ser a qualsevol altre lloc.