Nina de Xangai

Devoted and Solitary Readers

Bé companys i companyes:

No carregaré el bloc de crítiques ni recomanacions literàries, perquè ni sóc crítica professional, ni em paguen per fer-ho, ni això és un suplement dominical.

Si he pensat que, per aquells que confiïn en el meu criteri, estaria bé tenir un apartat amb tots aquells llibres que considerc dignes de ser llegits i rellegits.

Trobareu de tot, i aniré actualitzant a mesura que vagi trobant petites joies .

Els llibres m’ensenyaren a pensar. El pensament em féu lliure.

 

Jude the Obscure(1895), (trad. Jude l’Obscur) de Thomas Hardy . La meva novel.la preferida. D. H. Lawrence, fervorós admirador d’aquesta obra, va dir: “Aquest és el tema: si romans dins de les convencions, a la llarga tot anirà bé i t’arribarà la seguretat i la felicitat (…). Al contrari: si ets apassionat, individual i tossut, trobaràs que la seguretat de les convencions no és més que la murada d’una presó, i te n’escaparàs, i moriràs, bé per la teva manca de força per suportar l’isolament i el risc, o per la revenja directa de la comunitat, o per totes dues causes alhora.” Tenim la sort de tenir-la traduïda magistralment pel Quim Monzó a Edicions 62.

 

Blankets (2003), de Craig Thompson . Guardonada amb diversos premis. És una autobiografia gràfica on l’autor explica el seu primer amor -i desamor-i la seva infantesa i joventut al si d’una comunitat ultracatòlica nordamericana. L’editorial basca Astiberri la va traduir al català.

 

Die Klavierspielerin (1983) (trad. La pianista), de l’austríaca Elfriede Jelinek . Guardonada amb un Nobel, que independentment de la opinió que la natura d’aquestos premis ens pugui merèixer, és merescut. Aquest és el primer llibre que vaig llegir de Jelinek i va suposar un repte per a mí, ja que la seva prosa va suposar un canvi radical respecte a tot el que havia llegit fins aleshores: molt més directa, més brutal i agressiva. El millor del llibre: el retrat de la Erika Kohut, un dels personatges més fascinants que m’he trobat mai a la literatura. El trobareu traduit al català per Columna Edicions.

 

The secret history (1992)(trad. El secreto) , de Dona Tartt . Recomanació del meu profe de llatí i grec a l’insti. Gràcies Ximo! Una novel.la que té com a protagonistes a un grup d’universitaris marginals bastant rarets i el seu professor de grec. És un d’aquests llibres que agafes i et berenes amb una tarda perquè és impossible abstreure’s de la seva atmosfera. Recomanat sobre tot a estudiants de clàssiques No tenc constància de cap traducció al català. En castellà el trobareu a Plaza & Janés.

 

Las edades de Lulú(1989), d’Almudena Grandes . Novel.la eròtica guanyadora del XI Premio La sonrisa vertical. És, en paraules de l’autora, “una larga història de amor que, como cualquier historia de amor que no se resigna a dejar de serlo, va haciéndose siempre más compleja y envolvente”. Fou la primera novel.la eròtica que vaig llegir, i sens dubte la millor. M’encanta Almudena Grandes, i tot i que no considero que aquesta sigui la seva millor novel.la, per a mi és la més especial. La millor edició, sens dubte, a la col.lecció Fábula de l’editorial Tusquets, amb una meravellosa i ben trobada Lulú convidant-mos a encetar la lectura…

 

ノルウェーの森 -Noruuei no mori (1987) (trad. Tòquio Blues) Escrita pel japonès Haruki Murakami, és una novel.la amb una trama no gaire original (el típic noi sensible que no s’acaba de trobar a ell mateix atrapat entre dues noies) conduïda per uns personatges excepcionalment esbossats (ah, la tendra i esbojarrada Midori!). L’ambientació , el ritme de la història estan tant aconseguits, que quan t’hi endinses perds la noció del temps real. Al català la teniu publicada per Editoril Empúries.

La plaça del diamant (1962), escrita per Mercè Rodoreda, està considerada la seva obra més important. És a més a més, un clàssic de la literatura catalana, i ha estat traduïda a més de 20 idiomes. No m’agrada gaire recomanar clàssics, perquè considerc que ja són prou coneguts i no necessiten de ressenyes, però en aquest cas, vull insistir. La plaça del diamant és una novel.la carregada de simbologia i emotivitat que hom llegeix amb el cor encongit. Tota la narració transcorre a Gràcia, i no deixa de ser sorprenent com ha tingut tant ressò internacional una novel.la tan purament barcelonina. Tota la història traspua aquest sentiment de melangia que la seva autora, exiliada per força a causa de la guerra civil, sentia per la seva enyorada ciutat. En fi, recomano a tothom que agafi un exemplar de la novel.la,i visiti la plaça del diamant, i tot fent-se un lloc entre les hordes de punkis que hi pul·lulen , gaudeixi una estoneta d’aquest racó i aquesta novel.la especials.

 

The Bell Jar (1963) (trad. La campana de vidre) Primera -i única- novel.la d’una de les meves escriptores preferides: Sylvia Plath. Nena prodígi estadounidenca, conreava principalment la poesia. El recull de tota la seva obra poètica va guanyar el Premi Pulitzer a títol pòstum,tot i així, es coneguda entre el populatxo per la seva tribulada i curta existència, fruit dels seus desordres mentals. A La campana de vidre , novel.la profundament autobiografica, parla del seu frustat estiu a Nova York, el primer intent de suïcidi i la posterior teràpia d’electroshocks. Sorprèn com tracta un tema tan delicat, i en el seu cas personal, amb tal càrrega de ironia i lucidesa.

La casa de los espiritus (1982), d’Isabel Allende. Hi ha tres coses que em fascinen d’aquest llibre : Primer de tot, l’estíl de l’escriptora, que en altres novel.les posteriors -sobre tot les darreres- me cansa i m’avorreix, però que ací, a la seva primera novel.la, després de tants anys, encara em fascina. Després les petjades de realisme màgic que envolten tota la història: des dels cabells verds de na Rosa la Bella, fins a l’habitilitat de na Clara per tocar el piano en la distancia. I sobre tot la història que explica. Tothom identifica al Poeta amb en Neruda, el Presidente amb en Salvador Allende, i en Pedro Tercero amb en Victor Jara. Sense emprar noms pròpis, tothom sap on tenen lloc els esdeveniments. La història no podria ser més xilena.

L’esclava de blau (1988), de Joaquim Borrell. Odio l’anomenada literatura juvenil , però és cert que a vegades hi ha petites joies amagades dins aquest gènere. Vaig llegir L’esclava de blau per recomanació del meu profe de grec,- altra vegada tu, Ximo!- i la veritat és que em va agradar tant que me l’he rellegit un parell de vegades i he comprat altres llibres de l’autor. L’esclava de blau tracta d’un detectiu privat -l’exquirient Diomedes- que, en companyia d’una esclava, la Baiasca, intenta resoldre misteris en un context si més no curiós: la Roma dels Cèsars. La història, escrita en clau d’humor, no deixa de ser una paròdia d’altres detectius més destres com Sherlock Holmes.La trobareu a editorial Columna.

nota:Els estudiants de clàssiques que gaudeixin del refinament i l’elegància de la llengua grega i repudiïn l’estudi del vulgar i barroer llatí, sentiran una sincera simpatia vers el protagonista, que com a bon hel·lè no deixa de menysprear tot romà amb qui ensopega.