UNA TRUCADA
-Bet?
Una veu greu i fosca la va empènyer fora del seu estat catatònic. Es posà dreta i s’allunyà de la mare amb el telèfon a la mà.
-Ja tenc la resposta- l’home anuncià orgullós- El soroll i la fúria. Faulkner.
Un somriure passà de puntetes pel rostre de la Bet. Li passà pel cap un estiu ple de sopars a la platja, de passejades, d’esmorzars al llit, ell escrivint i ella amb una novel·la ben gruixuda a la mà, mirant-se de tant en tant amb desig i complicitat.
-Has trigat molt en endevinar-ho-xiuxiuejà al seu interlocutor- no sé si acceptar la resposta…
A l’altre cantó l’home va encendre un cigarret. La Bet tancà els ulls i pogué veure el seu rostre seriós, els dits gruixuts prement l’encenedor. Les primeres calades eren desesperades, per sadollar una necessitat, les següents eren lentes, profundes.
-No facis trampes, bonica, que no és gens elegant-digué, i la seva veu sonava despreocupada i gens seriosa. –Ací tens la teua “Només els joves coneixen moments semblants”. Què et sembla?
La Bet s’apuntà la frase en un paper que guardà ràpidament a la butxaca del vestit. Després la repetí en veu alta. Només els joves coneixen moments semblants. De seguida li va agradar.
-I com que ara ja no tens exàmens, i m’han arribat noticies de la vida de desídia a la que t’has abandonat, tens com a molt tres dies per donar-me la resposta.
-Tres dies! Au va! –exclamà la Bet fingint un to agreujat.
-Què passa res, reina? S’havia oblidat de la presència de la mare. Es desplaçà cap el passadís amb el telèfon a la mà, tibant el fil tant com va poder.
-Tres dies, tot i que espero que amb dos te’n sobri. Quan tenguis la resposta no cal que em truquis, seré fora –digué ell- però envia-me-la al correu, tres dies, ni un més.
Estava massa contenta per la trucada inesperada com per deixar-se aixafar en un primer moment per la noticia.
-A on marxes? –preguntà.
-Marxem a Florència tres setmanes-digué ell-uns amics de na Júlia l’han convidat, i ja fa prop de quatre anys que no viatgem junts i no volia que marxés tota sola. A més…
Per molt que ho va intentar ja no va copsar res més d’aquella conversa. Tot era un cúmul d’excuses, de sorolls que arribaven del carrer, tot al seu voltant anava perdent el color i la densitat…
Marxem.
El plural havia estat una interferència greu en aquella conversa telefònica.