La nena, encara no gaire alta, es va posar de puntetes i estirada va posar un dit a la fotografia, just a sobre d’una de les noies.
-Oi que és bonica? El pare li dirà que és morta, però no és pas veritat. Simplement va marxar. Va marxar uns mesos abans que jo nasqués i mai l’han trobada.
La nena ho explicava amb tal indiferència que hom no hagués pensat mai que parlava de la seva pròpia familia. L’home es va preguntar què hi havia del cert en aquella història.
-Explica’m alguna cosa més-demanà Mr Norris interessant en aquesta inesperada tragèdia familiar.
Li agradaven molt les cartes del tarot. Tenia una baralla de cartes que guardava embolicada en un mocador de seda morada. I sap què? La guardava sota el coixí, i a vegades quan tothom era a dormir la treia i feia un parell de tirades. La Julie diu que va veure la seva mort a aquesta casa i que per això va fugir. Sempre que parla d’això la mare es posa malalta i s’ajeu al llit i ja no es lleva durant un parell de dies i el pare està tan seriós que ningú gossa dir-li res.
-Qui és la Julie ? Preguntà Mr. Norris.
I la nena, encara de puntetes i en tensió, arrossegà un dit fins a plantar-ho a sobre del nas de l’altra noia, tot deixant una petjada grisenca al vidre de la fotografia.
L’home mirà encuriosit.
Després es girà cap a la nena i li posà una mà a sobre l’espatlla.
Quan siguis gran seràs una narradora extraordinària li digué genuinament complagut.
La noia esbossà un somriure ample i emocionat.
Començà a cantussejar i sortí de la cambra agafant-se les vores del vestit de puntilles i encaixos exactament igual al que portava a la fotografia la noia bonica que ningú havia tornat a veure mai.