Nina de Xangai

Fa un parell d’anys vaig anar al Macba a veure l’exposició The killing machine and other stories de Janet Cardiff i George Bures Miller. Ho recordo bé perquè de totes les que he vist en ma vida és una de les que més m’han agradat tot i les dificultats que  sempre he tingut a l’hora d’explicar de què anava. Sempre acabo fent servir coses com “molt nordamericà, molt retro, a lo pel·li dels cinquanta”.

Ahir vaig descobrir un fotògraf l’obra del qual em recordava moltíssim a The killing machine i , casualitats de la vida, en una entrevista seua vaig descobrir la clau de tot plegat, la raó de perquè m’havia fascinat tant aquella exposició, i perquè hi ha algunes fotografies que aconsegueixen disparar la meva imaginació i a les que hi torno una i alta vegada:

“Una de les coses que m’agraden de la fotografia, a diferència del cinema o altra forma de narració, és que l’espectador sempre incorpora la seva història, ja que al capdavall la imatge sempre està per resoldre”

M’encanta la gent que expressa tan bé el que penso.

Heus ací unes fotografies d’aquest geni, Gregory Crewdson.  Us animau a resoldre cada imatge?

y ve que su amor no es correspondido“

(Les Luthiers)

Fa relativament poc vaig conèixer l’existència de l’anomenada Síndrome d\’Stendhal . El que em passa a mi és molt menys romàntic, més fatalista. D’un temps ençà que la música i la literatura han deixat de fer-me feliç. Amb el temps hom es torna més exigent, suposo,  i ja no em basta amb escoltar vint cops una cançó, ni amb tornar cada any  a un llibre que m’apassiona. Arriba un temps en que tot és minso conhort i el que vull és posseïr tota aquesta bellesa, viure-hi a dins, fer-la meua. Encara més impossible, m’agradaria ser-ne l’origen únic.

I succeeix que això que vull no pot ser. Les cançons que em fascinen, els llibres que semblen escrits per mi em fan mal, perquè em col·loquen molt clarament a un mapa còsmic on tot queda clar: jo, perible, un dia no hi seré per poder gaudir d’elles ni tan sols sent-ne observadora passiva en la distància.  Elles, immortals, continuaran aquí. La meva vida és tan curta i trista al seu cantó que em pregunto…

Seria  possible viure per sempre a dins d’una cançó?

Ahir ens vam veure altre cop. Anaves de la mà amb un bon amic que a estones jo coneixia i a estones no. Els somnis són així.

Durant tota l’estona fingíem que no ens coneixíem. Em vaig trobar amb tu als carrers antics de Granada i tot feia olor a romaní i a aquell aroma tan revitalitzant dels crepuscles d’estiu. Érem molts, i jugàvem pels carrers de la ciutat a fet i amagar. Tu sempre anaves al davant, de la mà del teu amic. De tant en tant t’aturaves per agafar aire i t’encongies sobre tu mateixa. Amb una gran rialla, inclinaves lleugerament el cap i miraves cap entera tot comprovant que jo encara us seguia. Aleshores jo feia un darrer sprint per agafar-te, en va. Quan la punta dels meus dits estava a punt de tocar-te, imitaves el so d’una gavina i arrencaves a córrer, i els teus cabells s’expandien en un núvol quasi daurat que m’hipnotitzava durant uns segons i m’impedia reaccionar.

Te’m fas esmunyedissa fins i tot als somnis. I tot i així, ai, com hem rigut aquesta nit!

…

A vegades els meus alumnes em regalen històries fantàstiques.  Com avui que el Luc m’ha parlat de la Mariona. Ho ha explicat tan bé que tots els nens de la classe -inclosa jo- hem deixat el que estàvem fent per escoltar-lo. El diàleg comú ha estat brevíssim però deliciós.

-Doncs avui una nena s’ha posat a fer voltes i plorar pel pati, i pareixia que s’havia tornat boja perquè no podia deixar de plorar i estava roja roja roja com si li hagués d’explotar el cap- ha dit el Luc.

I perquè plorava?

-Perquè tota l’estona portava una abella a la mà, així, -i ha fet un gest de recolliment unint les dues mans- i jugava amb ella, i al final se li ha mort, a la mà , i s’ha posat súper trista.

Una abella? Els nens no entenien res. Estan avesats a fugir de les abelles quan se les troben, no a jugar amb elles. I com és que no l’ha picat?

I  han començat tots a exposar les seves teories, tot i que no arribaven ben bé a cap conclusió.  He tingut la temptació de fer-los callar i reconduïr la conversa cap al temàri de classe (Unit 13, Jobs & Hobbies) però no m’he vist amb cor. I aleshores la Nerea, la nena más espavilada de classe,  ha parlat:

-L’abella no l’ha picat perquè se l’ estimava.

Així de simple. Ens ha semblat a tots tan bona explicació que ningú ha gosat dir res més.

Tot plegat m’ha fet pensar en la Sylvia Plath i la seva cerca de la abella reina:

Is she dead, is she sleeping?

Where has she been,

with ther lion-red body, her wings of glass?

Now she is flying

More terrible than she ever was, red

Scar in the sky, red comet

Over the engine that killed her-

The mausoleum, the wax house.

(”Stings” del llibre Ariel, de Sylvia Plath)

A sleepin\’ bee

Si la població d’Hiroshima i Nagasaki haguessin conegut aquestes recomanacions, el mal hagués estat molt menor, va dir l’home amb to una mica censurador.

Sophia no tenia gens clar de què parlaven però va pensar que segurament son pare ho haguera sabut, perquè son pare ho sabia tot. Molt més que l’home que estava assegut al seu sofà amb la mare i molt més que qualsevol altre home a tota Nova York.

Son pare havia estat molt intel·ligent, un excel·lent pilot, tothom ho deia. Havia estat una llàstima no poder tornar-lo a casa…ningú sabia ben bé on havia mort, si a Holanda o Bèlgica, però havia estat poc després del desembarcament. Els veïns es planyien quan parlaven amb la mare i deien que era una autèntica llàstima no poder enterrar-lo com Déu mana. Tanmateix, era un heroi, així li ho havien dit sempre a la Sophia.

L’home que prenia te amb la mare no era de Nova York, es notava. Havia portat un maletí negre i a dins un faig de quaderns color crema amb una calavera negra al darrera. Fullejava el quadern amb aspecte greu i la mare de la Sophia l’atenia amb el nas arrufat.

Radio Gaga

La mare no ha volgut tallar-me el cabell perquè ha quedat a les sis i encara  s”havia de fer les cames. Abans de marxar m’ha fet un petó a la galta i m’ha dit no pateixis, estàs bé però jo ja sé que no.

Una estona després ha arribat ella. Només veure-la m’he sentit avergonyit de la meva mata de rínxols rebels. Però què tens al cap? m’ha dit en entrar,  passant-me els seus dits menuts pel cabell. Jo li he dit que la mare no me’ls ha volgut tallar i m’he posat roig per  la manera en que ella m’ha dit què tens al cap, així tot rient i amb els ulls maliciosos.

A l’escola sempre vaig ser l’idiota. Encara ho sóc , perquè no sé ser res més.

Però tinc l’impressió que ella mai no m’ha vist així. Quan anem amb moto m’agafa per darrera i encara que no la puc veure sé que tanca els ulls i somriu lleugerament.

Neathe the streetlights

-Bet?

Una veu greu i fosca la va empènyer fora del seu estat catatònic. Es posà dreta i s’allunyà de la mare amb el telèfon a la mà.

-Ja tenc la resposta- l’home anuncià orgullós- El soroll i la fúria. Faulkner.

Un somriure passà de puntetes pel rostre de la Bet.  Li passà pel cap un estiu ple de sopars a la platja, de passejades, d’esmorzars al llit, ell escrivint i ella amb una novel·la ben gruixuda a la mà, mirant-se de tant en tant amb desig i complicitat.

-Has trigat molt en endevinar-ho-xiuxiuejà al seu interlocutor- no sé si acceptar la resposta…

A l’altre cantó l’home va encendre un cigarret. La Bet tancà els ulls i pogué veure el seu rostre seriós, els dits gruixuts prement l’encenedor. Les primeres calades eren desesperades, per sadollar una necessitat, les següents eren lentes, profundes.

-No facis trampes, bonica, que no és gens elegant-digué, i la seva veu sonava despreocupada i gens seriosa. –Ací tens la teua “Només els joves coneixen moments semblants”. Què et sembla?

La Bet s’apuntà la frase en un paper que guardà ràpidament a la butxaca del vestit. Després la repetí en veu alta. Només els joves coneixen moments semblants. De seguida li va agradar.

-I com que ara ja no tens exàmens, i m’han arribat noticies de la vida de desídia a la que t’has abandonat, tens com a molt tres dies per donar-me la resposta.

-Tres  dies! Au va! –exclamà la Bet fingint un to agreujat.

-Què passa res, reina? S’havia oblidat de la presència de la mare. Es desplaçà cap el passadís amb el telèfon a la mà, tibant el fil tant com va poder.

-Tres dies, tot i que espero que amb dos te’n sobri. Quan tenguis la resposta no cal que em truquis, seré fora –digué ell- però envia-me-la al correu, tres dies,  ni un més.

Estava massa contenta per la trucada inesperada com per deixar-se aixafar en un primer moment per la noticia.

-A on marxes? –preguntà.

-Marxem a Florència tres setmanes-digué ell-uns amics de na Júlia l’han convidat, i ja fa prop de quatre anys que no viatgem junts i no volia que marxés tota sola. A més…

Per molt que ho va intentar ja no va copsar res més d’aquella conversa. Tot era un cúmul d’excuses, de sorolls que arribaven del carrer, tot al seu voltant anava perdent el color i la densitat…

Marxem.

El plural havia estat una interferència greu en aquella conversa telefònica.

Ja li ho havien dit. Les relacions amb les terrícoles sempre anaven malament. Són imprevisibles i incomprensibles. Però l’Erfyl era tan intel·ligent que no semblava pas humana, i a més a més era tan bonica…

Tanmateix sí, tenien raó. Tots. L’Erfyl cada cop s’interessava menys pels seus canvis de software, per les seves actualitzacions… la seva darrera reprogramació havia estat un desastre, l’Erfyl no havia pogut, no havia volgut adaptar-se als seus canvis…

I ara ell no confiava en ella. Aquest darrer cop ja havia trigat massa en encendre’l de nou. Ho va saber perquè tan bon punt va tornar a funcionar va veure aquest titular a les notícies:

Avui, 20 de Juliol de 2969 el primer selenita ha aterrat a Júpiter.

Havien passat tres mesos.

T’he esperat tant, tant de temps

que quan vaig saber que no vindries

em va semblar una covardia abandonar.

La nena, encara no gaire alta, es va posar de puntetes i estirada va posar un dit a la fotografia, just a sobre d’una de les noies.

-Oi que és bonica? El pare li dirà que és morta, però no és pas veritat. Simplement va marxar. Va marxar uns mesos abans que jo nasqués i mai l’han trobada.

La nena ho explicava amb tal indiferència que hom no hagués pensat mai que parlava de la seva pròpia familia. L’home es va preguntar què hi havia del cert en aquella història.

-Explica’m alguna cosa més-demanà Mr Norris interessant en aquesta inesperada tragèdia familiar.

Li agradaven molt les cartes del tarot. Tenia una baralla de cartes que guardava embolicada en un mocador de seda morada. I sap què? La guardava sota el coixí, i a vegades quan tothom era a dormir la treia i feia un parell de tirades. La Julie diu que va veure la seva mort a aquesta casa i que per això va fugir. Sempre que parla d’això la mare es posa malalta i s’ajeu al llit i ja no es lleva durant un parell de dies i el pare està tan seriós que ningú gossa dir-li res.

-Qui és la Julie ? Preguntà Mr. Norris.

I la nena, encara de puntetes i en tensió, arrossegà un dit fins a plantar-ho a sobre del nas de l’altra noia, tot deixant una petjada grisenca al vidre de la fotografia.

L’home mirà encuriosit.

Després es girà cap a la nena i li posà una mà a sobre l’espatlla.

Quan siguis gran seràs una narradora extraordinària li digué genuinament complagut.

La noia esbossà un somriure ample i emocionat.

Començà a cantussejar i sortí de la cambra agafant-se les vores del vestit de puntilles i encaixos exactament igual al que portava a la fotografia la noia bonica que ningú havia tornat a veure mai.