Ahir a la nit vaig sortir. I vaig beure. Molt. I com em passa sovint quan vaig gata, ho vaig veure tot molt clar.
En Krematory, en Cigala, en Nihilant, el Noi Majo a qui li agrada la música electrònica alemanya i jo vam anar a parar a un pub. Tipic bar on posen música prou dolenta i els joves van a lligar.
A la barra hi havia tres parelles. Elles, altíssimes, esveltes, noies nòrdiques d’anunci. Ells amb el típic físic dels homes mediterrànis de mitjana edat: una mica més baixets, més panxuts, més morens… i més lletjos, perquè disfressar-ho. Les dones eren prostitutes, es veia de lluny. Ells només eren penosos. Els seus possessius i peluts braços eren al voltant de les cintures de fada d’elles. Les lluïen, orgullosos, com un bonic complement.
No vaig poder evitar veure’m a un món paral·lel, on anava a parlar amb aquests homenets i els hi deia que em feien pena. Que estaven presumint d’unes noies a les que havien de pagar perquè:
a) Unes dones així no s’aproparien mai a un tio així sino era per la pasta.
b) Que segurament la seva personalitat era tan pobre que tampoc els serviria mai per arribar a interessar a una noia així.
A la meva realitat alternativa aquests homenets podien comprovar com les noies rosses i boniques s’allunyaven d’ells tan bon punt l’aixeta dels diners deixava de rajar.
Però a la realitat que estava visquent, els homes continuaven orgullosos, perquè la resta de mascles del local repassaven de dalt a baix a les noies que ells posseïen perquè havien comprat. I la possibilitat que arribessin a ser conscients de lo penosos que eren era tan remota que em va fer venir ganes de plorar.
Escoltant: