Nina de Xangai

- Fóra d’aqui, enana- digué ell amb to sec.

-No marxaré, vull veure-ho…

-Començaràs a somicar, toca el dos- insistí el noi.

-Jo no somico! Tenc gairebé nou anys!

Li passà la punxa a ella.

-Aleshores fes-ho tu.

Ella no digué res. Ara no podia fer-se enrera, i potser tampoc  ho volia. La seva mà agafà amb força el tros de fusta mentre feia una darrera ullada a les cries de sargantanes. Tancà els ulls amb molta força i llavors la barbàrie començà.

Els petits rèptils no tingueren temps de bellugar-se.No estaven preparats per lluitar contra tal atrocitat. Tot just havien sortit de l’ou i ja havien estat lliurats al seu destí.

Tot va succeïr en dos minuts. Potser menys.

En acabar, la Franny es sentí marejada. El noi marxà amb la seva punxa sense badar boca i ella restà allí, asseguda al terra, en companyia  dels petits cadàvers verdosos que estaven apilats al seu cantó, mutilats i deformats, i no va poder evitar vomitar.  I plorar. No podia deixar de fer ambdues coses, com si necessités purgar-se de tanta maldat.

Amb el regust margant a la boca mirà els bocins de sargantanes. Els trobà bonics i desagradables alhora. Eren diminuts, ni tan sols verds sinó transparents, i els seus ulls, massa grans per uns caps tan petits, produien un efecte grotesc.

Mentre enterrava els peus nuus a l’arena daurada va deistjar ser a qualsevol altre lloc.

Aquesta nit he estat al gimnàs de l’escola de Nuestra Señora de la Consolación. Hi érem totes. N’Elizabeth,n’Anita, na Sandra, les Jessicas, na Neus, na Patri… A tu t’havien convidat a l’escola, no tenc molt clar per a què. Érem al gimnàs i quan entraves tothom volia parlar amb tu i les noies formàven un cercle al teu voltant i t’estiraven de les mànigues per cridar la teva atenció i anaven dient el teu nom com si fossin gavines exaltades. Tu no deixaves de somriure malgrat no trobar-te del tot a plaer i de tant en tant em llençaves mirades d’emoció que em deixaven clar que era amb mí amb qui volies estar.

No érem estranyes l’una a l’altra. Potser em recordaves del meu darrer somni.

Al final totes elles van marxar. Vas quedar tu. Vaig quedar jo. Em vaig apropar i et vaig agafar amb seguretat la mà.

De sobte, ja no érem allí. Ja les tenen aquestes coses els somnis.

Som a la meva illa. Assegudes a un vagó  descobert de ferro fosc i fred que serpenteja per una únic rail. La meva ment ha transformat la salinera eivissenca en una plana immensa on els nostres ulls no hi troben final. És tot d’un blanc abrumador.  I tu rius excitada . Les muntanyetes de sal s’acumulen a ambdós cantons del rail i quan passam a prop d’una hi esfonses la mà i la treus tota plena de grumolls lluents com diamants.

Estàs asseguda davant meu. El vent no és gaire agressiu però et fa tenir els ulls plorosos i fa que el cabell et tapi la cara de tant en tant. El teu jersei de vellut negre es suau. Estires les cames nues de manera que ocupen tot el vagó i jo penso que no pot haver-hi una felicitat més gran. Tu vols estar amb mi. Jo vull estar amb tu. Te m’apropes felinament i abans que en sigui conscient m’has plantat un petó als llavis. Gens apassionat, ni urgent, ni sexual. Un petó inocent i bonic com la puresa que s’estén al teu voltant. I rius altre cop. I sóc allí entre les teves cames llargues. Les teves ungles vermelles són com rubís que destaquen a la neu salada. Em fas petons i vols que et faci l’amor.

I en obrir els ulls em pregunto perquè hi ha una paraula per parlar dels somnis angoixosos i en canvi no n’hi ha una per parlar d’això nostre.

THE HUG

de Tess Gallagher

A woman is reading a poem on the street

and another woman stops to listen. We stop too,

with our arms around each other. The poem

is being read and listened out here

in the open. Behind us

no one is entering our leaving the houses.

Suddenly a hug comes over me and I’m

giving it to you, like a variable star shooting light

off to make itself comfortable, then

subsiding. I finish but keep holding

you. A man walks up to us and we know he hasn’t

come out of nowhere, but if he could, he

would have. He looks homeless because of how

he needs

“Can I have one of those?” he asks you,

and I feel you nod. I’m surprised,

surprised you don’t tell him how

it is– that I’m yours, only

yours, etc., exclusive as a nose to

its face. Love– that is wheat we’re talking about, love

that nabs you with “for me

only” and holds on.

So I walk over to him and put my

arms around him and try to

hug him like I mean it. He’s got an overcoat on

so thick I can’t feel

him past it. I’m starting the hug

and thinking, “How big a hung is this supposed to be?

How long shall I hold this hug?’ Already

we could be eternal, his arms falling over my

shoulders, my hands not

meeting behind his back, he is so big!

I put my head into his chest and snuggle

in. I lean into him. I lean my blood and my wishes

into him. He stands for it. This is his

and he’s starting to give it back so well I know he’s

getting it. This hug. So truly, so tenderly

we stop having arms and I don’t know if

my lover has walked away or what, or

if the woman is still reading the poem, or the houses–

what about them?– the houses.

Clearly a little permission is a dangerous thing.

But when you hug someone you want it

to be a masterpiece of connection, the way the button

on his coat will leave the imprint of

a planet in my cheek

when I walk away.

When I try to find some place

to go back to.

Ahir  a la nit vaig sortir. I vaig beure. Molt. I com em passa sovint quan vaig gata, ho vaig veure tot molt clar.

En Krematory, en Cigala, en Nihilant, el Noi Majo a qui li agrada la música electrònica alemanya i jo vam anar a parar a un pub. Tipic bar on posen música prou dolenta i els joves van a lligar.

A la barra hi havia tres parelles. Elles, altíssimes, esveltes, noies nòrdiques d’anunci. Ells amb el típic físic dels homes  mediterrànis de mitjana edat: una mica més baixets, més panxuts, més morens… i més lletjos, perquè disfressar-ho. Les dones eren prostitutes, es veia de lluny. Ells només eren penosos. Els seus possessius i peluts braços eren al voltant de les cintures de fada d’elles. Les lluïen, orgullosos,  com un bonic complement.

No vaig poder evitar veure’m a un món paral·lel, on anava a parlar amb aquests homenets i els hi deia que em feien pena. Que estaven presumint d’unes noies  a les que havien de pagar perquè:

a) Unes dones així no s’aproparien mai a un tio així sino era per la pasta.

b) Que segurament la seva personalitat era tan pobre que tampoc els serviria mai per arribar a interessar a una noia així.

A la meva realitat alternativa aquests homenets podien comprovar com les noies rosses i boniques s’allunyaven d’ells tan bon punt l’aixeta dels diners deixava de rajar.

Però a la realitat que estava visquent, els homes continuaven orgullosos, perquè la resta de mascles del local repassaven de dalt a baix a les noies que ells posseïen perquè havien comprat.  I la possibilitat que arribessin a ser conscients de lo penosos que eren era tan remota que em va fer venir ganes de plorar.

Escoltant:

Such great heights, de Postal Service

International Space Station II , de Figurine