Nina de Xangai

Ja sé que estam a 30 de desembre però em resisteixo a escriure un post sobre l’any que s’acaba i molt menys sobre el que comença perquè no tinc la més remota idea de com anirà.

En canvi si m’abelleix parlar dels aeroports. Mai he sortit d’Europa (considerant les illes Canàries com europees, clar) així que les meves conclusions no es poden fer extensives a tots els aeroports del món. Sí puc afirmar, en canvi, que tots els aeroports europeus que he trepitjat -i estic segura que el mateix s’aplica als que trepitjaré aviat- formen una unitat. Hi ha aeroports grans i petits. Moderns i vells. Més pràctics i més liosos, però vagi on vagi sempre tinc la sensació de què tots els aeroports són iguals. Si més no, funcionen igual, la qual cosa em dona molta seguretat. Pots estar a qualsevol aeroport i no et cal ni saber la llengua que s’hi parla perquè a la república independent de l’aeroport sempre vaig  a fer el mateix: marxar o arribar, i per tant tot ho faig de manera gairebé automàtica. El procediment sempre és el mateix. Els somriures impersonals i mentiders de les hostesses de terra també.  Els lladres, la gent que dorm de qualsevol manera als bancs, les persones incíviques que ocupen tota la cinta mecànica i ni tan sols caminen i els que corren perquè perden el vol. Fins i tot l’acollidora veu de megafonia em sembla la mateixa ja sigui en català, anglès o gal·lès.

Hi ha gent per a qui l’aeroport és sinònim d’estrès però per a mi la vida a l’aeroport és d’allò més relaxant. Potser perquè sóc massa urbanita i els grans paisatges naturals me fan venir vertigen (i no és mentida!),  la grandiositat d’un aeroport on res es deixa a l’atzar em fa sentir segura.

Crec sincerament que els aeroports són les ciutats del futur.

P.D: Heus ací una bona manera d’entretenir-se a l’aeroport!

Després de tenir el bloc aturat durant un temps em calia una data especial per tornar.  Avui, 21 de desembre em sembla el dia més escaient. Per què? Perquè na Lourdes Hernandez  (Russian Red) acaba la seva gira i comença un merescut periode de descans.

A dalt de l’escenari la Lourdes sembla que no és conscient de l’existència del públic que l’envolta.  Rarament mira a ningú als ulls, no acostuma a xerrar gaire i no s’esforça en semblar simpàtica.  En canvi s’hi està allí palplantada, levitant, amb la mirada perduda en el no res, com embuida d’un sentiment místic que l’absorbeix.  Alguns no han desaprofitat l’avinentesa per titllar-la  d’altiva, freda  i d’haver assimilat malament la fama. I és cert que moltes males crítiques que es fan als artistes que per un cop de sort -i de talent, en aquest cas- tenen molt d’èxit tenen origen en aquest sentiment tan brut que és l’enveja, però crec que en aquest cas el que hi ha és una extrema manca de sensibilitat. Amb un panorama musical on per a molts la norma és el ser explicit en tots els sentis possibles i on el sexe és un reclam,  a alguns els hi sembla impensable que una altra actitud -més recollida, més digna- sia possible. Però l’és.

Encara recordo aquella nit a les afores de la Sala Multiusos de Saragossa, quan vaig parlar amb ella.  Amb un somriure tímid la Lourdes no s’ho podia creure quan li deia que a molts coneguts meus, que a mi mateixa,  ens emocionava la seva música i portàvem mesos escoltant-la sense treva. Somreia i gairebé no gosava alçar els ulls del terra. Amb els braços encreuats i les espatlles encongides com una nena que entra a un saló ple de gent desconeguda, no deixava d’insistir en el seu agraïment mentre s’anava posant més i més vermella.

És ben cert que no és una artista que crei espectàcle, però el  que fa la Lourdes a dalt d’un escenari és un acte de bellesa absoluta. I no té res a veure amb el fet que ella en sí mateixa sigui bonica -tot i que hi ajuda, és clar- sinó amb el ventall de sensacions que es capaç de desplegar i de transmetre. I això només amb una guitarra i la seva veu.  No és que na Lourdes sia bona malgrat ser simple sinó que ho és perquè fa de la seva senzillesa una bandera, i ni tan sols em cal recórrer a altres exemples de simplicitat a la música (llegiu Beatles) per defensar la seva música.

Dolor, bellesa, dolçor i honestitat és el que em ve al cap quan sento la seva música. La Lourdes va dir un cop que un dels temes recurrents a les seves cançons era l’absència, la consciència de “tot allò que hi era i ja no hi és”. Potser això influeix en el fet que no hagi pogut escoltar-la ni un sol cop sense entristir-me davant el fet que un dia moriré i deixaré de sentir-la. Un sentiment fatalista en excés, ho sé. Però molt sincer.

Avui la Lourdes acaba la seva gira. Després d’això es pendrà unes vacances. Diu que vol viatjar, i cuinar i tornar a sentir la música de manera espontànea i no  percebre-la com el seu modus vivendi.  Em cal, doncs, agraïr-li tot el que m ‘ha donat, i fer-li saber que quan decideixi tornar, em trobarà on sempre.

Permeteu que us posi també un video de na Lourdes enfrontant-se a l’immensitat del Palau de la Música sense endolls, només amb un ukelele i la seva veu:

(Crèdits de les fotos: Samuel Pérez Seoane, y Ch B)