Nina de Xangai

Avui vull parlar de les claus per formar un grup “musical” de nois o noies i tenir èxit.

Anem per feina:

1. Els lletjos no hi enten cabuda. Les lletjes molt menys, perquè la bellesa és imprescindible en l’univers femení. Les tares físiques no s’admeten. A més no cal que cap membre del grup sigui músic, ni tan sols cal que canti del tot bé. Simplement han de saber ballar, ser fotogènics i poder fer vibratos tope emotius a frases com “for you”, “come back”, “I need you so”.

Lletjos d’excepció que han triomfat:

Lleig oficial de “NSync”

2. Cada grup ha de tenir un membre amb qui els diferents tipus d’adolescents hormonats es puguin identificar.

Un exemple clar és el tio amb pinta de perdonavides i de malote que sempre fot la mateixa cara.

A.J, Representant dels “tios malotes” dels Backstreet boys.

El tio malote somriu poc i quan ho fa és amb un aire que combina ironia i inconformisme. Sol portar tattoos i a més té un nom exòtic. O sigui, un tio malote mai de la vida es pot dir Tom, Brian o Milford.

El tio malote té el seu equivalent en la forma de noia atractiva i sexualment facilona. Aquesta sol portar roba parescuda a la que venen a les botigues dels xinos, però amb pitjor gust encara. A les entrevistes són les que parlen més obertament de sexe i per això esdevenen idols de les adolescents que tenen més fama de putilles. Tampoc saben cantar, però remenen molt bé el cul.

El tio malote i la tia facilona solen fer de solistes als temes tipus “Kiss my ass”, “hit me harder”, “fuck me once again”o “Lick it” .

3.A cada grup ha d’haver-hi un exemplar de noi sensible. Ell més que ningú ha de sofrir l’alliberament d’estrògen cada vegada que el grup fa una aparició pública perquè és ell qui millor personifica adjectius com marica “dolç, tendre o carinyós”.  És el pringui a qui li toca fer cançons explicant de manera patètica com la tia a qui estima s’ha follat a tothom i ha passat d’ell com de la merda o cançons tipus que està enamorat de la seva millor amiga (que resulta que està enamorada d’un tio del tipus malote) . També és el pringui a qui encolomen les cançons dedicades a les mares o a les iaies quan les vendes van tan malament que cal recòrrer a aquest tipus d’estratègies.

L’equivalent femení del noi sensible és exactament igual, només cal afegir un toc d’infantilisme i victimisme. La noia sensible fa de solista als temes més patètics de desamor i a les cançons on un tio puteja a saco a una tia que malgrat tot l’estima forever and ever.

El millor exemple de noi sensible és sens dubte en Brian dels backstreet boys. Dues llegendes urbanes van contribuir a fer d’ell EL tio sensible: que tenia una greu malaltia de cor i que la seva novia de sempre l’havia deixat plantat el dia de la seva boda. Ojo, eh!

Com a noia sensible i infantiloide tenim a n’Emma, de les Spice Girls, però clar, tenint en compte que els nois preferien a la Geri perquè fotia uns popots increïbles i que les noies també preferien a la Geri perquè volien tenir aquells popots increïbles..n’Emma es va veure reduïda a un paper paròdic d’intent de BritLolita.

Baby Spice: Emma Bunton

4. Tenir un representant d’algun grup minoritàri o un grup social marginat. Però ha de ser un grup minoritàri cool. És a dir, ningú vol veure un parat heroinòman cantant “Love you till the end of time”. Ni a un gitano romanès fent una coreografia de robot emboletat. Però veure un negre musculat i amb tatuatges sí mola. Tenir un gai al grup també molta molt perquè els mariques són l’invent més molón del post-modernisme. Tenir una lesbiana és més perillós perquè mentre que el gai pot ser quant més gai millor, la lesbiana ha de ser una lipstick lesbian. És a dir res de camioneros, ni noies amb més pèl a la barbeta que el padrí de la Heidi. Aquest tipus de lesbianes no agraden a ningú i no són sexies.

Elements exòtics famosos: la Spice de color (negre), la Shaznay d’All Saints (també negra), Howie dels Backstreet boys (com a representant de la comunitat hispana)…

Menció apart mereix el grup Sugababes on hi havia una irlandesa més celta que el leprechaun (només així s’enten un nom com Siobhán Donaghy), una filipina d’origen xinès i una londinenca d’origen jamaicà.

I bé, per que acabeu d’entendre el que portarà a la fama la vostra ALL MALE / ALL FEMALE band analitzarem les raons del fracàs d’alguns d’aquests grups:

ALL SAINTS: Val, van vendre més àlbums que Lunae, però tenint en compte que van nàixer per desbancar les Spice Girls, el resultat és un FRACÀS. I com pot ser que aquest grup de noies amb més talent i més elegancia que les Spice Girls no triomfés? Fàcil:

a) Dos dels seus membres eran exactament idèntiques, cosa que no s’ha de fer mai.

b) Com que anaven d’elegants no ensenyaven prouta carn. CRASO ERROR.

c) Amb el cony de l’elegància i el talent i bla bla bla ens van colar un parell de cançons ben avorrides.

d) Una de les noies tenia un problema d’escoliosi. Escoliosi??? WTF! Una greu malaltia del cor és romàntica i bonica, fins i tot desitjable. L’escoliosi no.

BELLEPOP: Pot haver-hi alguna cosa més trista que començar la teva carrera musical a OT? Sí, començar-la a Popstars, aquella cutrada de programa imitació d’OT però en versió (més) cani. Era evident que allò estava destinat al fracàs, tothom ho va veure clar menys la colla de wannabes sortides de puestos com Fuengla i Elprá de Yollbregat que van gosar treure un single més dolent que tenir Montilla a la Generalitat.

Bellepop en plena actuació.

DNASH: Eren una puta merda No tenien prou talent.

Dnash

Vet aquí una relació d’instruments que m’agraden. Alguns són d’allò més normal però m’agraden pel seu so, i altres no m’agraden però són tan curiosos que he pensat que els havia d’incloure.

Començam amb el Mellotron.

Instrument musical electro-mecànic creat a principis dels 60. El Mellotron està considerat l’antecedent del sampler i va tenir el seu boom als anys 70. Particularment té un so que m’agrada molt i em recorda una mica al hammond.

On el podeu sentir?

Als minuts incials de Strawberry fields forever, dels Beatles, durant l’època daurada d’aquest instrument.

Al principi de Soy tu aire , de Labuat, ara que hi ha un revival d’instruments antics.

***

Un dels meus preferits: El Tenori-on o Tenorion com ja es coneix a internet.

El Tenori-on és tan nou que ni tan sols apareix a cap entrada de la Wikipedia. El Tenori-on va ser dissenyat per un japo i el pots comprar a la pàgina de Yamaha per 1000 i pico d’euros. Té un disseny molt atractiu i molt popi en forma de graella amb 16×16 leds de colorins que es van il·luminant a mesura que els toques, però la cosa és que no és més que una caixa de ritmes amb un format molt pràctic.

On el podeu sentir?

La artista britànica Little Boots es va fer famosa tocant aquest trasto al llutub.

***

El Hammond (o Jamón).

És un organ elèctric amb un so molt peculiar. Inventat a mitjans dels anys 30, en un primer moment es tocava principalment a les esglèsies i no fou fins a la dècada dels 60 que el blues i el rock es van fer amb aquest instrument. Ara per ara hi ha hagut un revival del so hammond pero  ALERTA! això que sona a moltes cançons no és pas un hammond sinó una bona imitació feta gràcies a les noves tecnologies.

On el podeu sentir?

A la famossisima -i avorrida-cançó de Procol Harum : A whiter shade of pale

I a una infinitat de cançons de rock.

***

El Theremin.

Un instrument que no m’agrada com sona perquè resulta d’allò més ratllant i si el sents més de deu segons venen ganes d’acabar amb la humanitat així en general. El seu so es una mescla entre un violí i una tia amb veu estrident gemegant. És un instrument electrònic amb un funcionament prou curiós: té dues antenes de metal que capten la posició de les mans del Theremista i transmteix les oscil·lacions d’una mà (encarregada de la freqüència del so) i de l’altra (encarregada de l’amplitud) i les tradueix en senyals elèctriques que el Theremin envia amplificades a un altaveu. O sigui, és un instrument que es toca sense tocar-ho.

On el podeu sentir?

A la cançó I just wasn’t made for these times , dels Beach Boys.

I més recentment al disc Oracular Spectacular de MGMT.

***

I així per acabar, tenim l‘Holòfon, un dels meus favorits i que malauradament encara no existeix.

El van inventar els creadors de Futurama, i pertany al segle XXXI. L’holòfon es una combinació entre el so que produeix un oboe i  les imatges d’un projector hologràfic. A mesura que l’holofonista toca la música posa en marxa el projector que crea unes imatges associades a les notes que sonen en cada moment. És un instrument que vol molta pràctica i que pocs músics del futur han aconseguit dominar.

On el podeu sentir?

Als següents episodis de Futurama:

Parasite’s Lost

The Devil’s hands are idle playthings

A taste of freedom

Liquid diamonds is forever!

Com passa el temps…No fa gaire vaig anunciar que marxava a Cardiff i ara ja torno a ser a casa. Podria parlar molt d’aquesta aventura però em limitaré a exposar senzillament i ordenada les conclusions a que he arribat:

No cal dir que tot el que diré està basat unicament en la meva experiència i que sempre hi ha excepcions a tot.

Primera Conclusió: Els britànics són gent molt educada, educada fins a nivells desconeguts -malauradament- per aquí.  Però sorprenentment quan els hi ho dius ells tenen la tendència a menystenir aquesta bona educació i diuen que el que passa és que són molt hipòcrites.

Segona Conclusió: Al Regne Unit no es menja tan malament com ens han fet creure. De fet, jo he menjat força bé tots aquests mesos, i no m’he engreixat ni aprimat més del que és normal en mi.

Tercera Conclusió: Els guiris que venen a Eivissa  no tenen res a veure amb la majoria de britànics que viuen a Gal·les o a Anglaterra.  La gent que ve de vacances a Eivissa no són més que chavs, és a dir l’equivalent dels killos o canis espanyols.  En realitat, pel que he pogut comprovar a Cardiff, la majoria de joves que s’engaten a la nit no es foten d’òsties entre ells, no van potant pel carrer, no tenen relacions sexuals al carrer i no es droguen tant.  (D’aquesta tercera conclusió s’extrau una altra, doncs, que és…perquè cony el govern no potencia un altre tipus de turisme britànic de més qualitat?)

Quarta Conclusió: Al Regne Unit les ties són molt més guapes. I no exagero. N’hi ha d’altes i esculturals, que porten uns vestits que ho flipes, i n’hi ha de altes i prou grassonetes, que continuen portant uns vestits que ho flipes i que són tan guapes com les ties esculturals. Això ens porta a la cinquena conclusió…

Cinquena Conclusió: Al Regne Unit les noies gordes no tenen complexos. Vesteixen la mar de bé, surten amb uns taconel·los que fan por, i fa goig veure-les.

Sisena Conclusió: La música que escoltam aquí com a “indie” es considerada comercial al Regne Unit. A més a més, allí l’escena musical independent és tan inmensa que ni escoltant tres albums per dia durant un any s’abastaria tota. També m’agrada la quantitat de música en directe que pots trobar, fins i tot a una ciutat com Cardiff, que tot i ser capital de Gal·les no té una població exagerada.

Setena Conclusió: Els britànics sempre duen espardenyes i mai no tenen fred. És igual si fa sol o si plou, ells les duen sempre. I no tenen fred. Tampoc tenen fred a l’hivern, quan estan a dos graus i les noies surten amb vestits curts que no tenen ni màniga, amb talons peep toe i sense mitges. 9 de cada 10 noies surten de festa sense cap tipues d’abric o jaqueta a l’hivern. Clar que el fet que a les nou de la nit vagin gats pot explicar perquè no tenen fred.

Vuitena Conclusió: Molts britànics es senten incòmodes amb el seu xovinisme. M’he trobat moltíssims anglesos -no tant galesos- que m’han dit l’admiració que sentien per algú com jo, que parlava tres llengües. Molt d’ells són conscients que al ser la seva la lingua franca internacional no s’han vist forçats a aprendre’n una de nova, i reconeixen amb vergonya que a més a més són massa mandrosos per fer-ho simplement per gust. La conclusió: tenen una certa vergonya quan diuen que no saben parlar res més que l’anglès. En el cas dels galesos, molts s’avergonyeixen de no parlar amb fluïdesa el gaèlic malgrat que és, en teoria, la seva llengua materna.

Novena Conclusió: Gal·les està considerat el menys “cool” dels països que formen el Regne Unit.  Els anglesos consideren que Gal·les és com un petit país-granja ple de pagesos .A més a més els galesos,  malgrat tenir aquesta antipatia endèmica cap als anglesos, s’han deixat convèncer per aquest cuento de que són un país massa pobre per ser independent i que més val que vagin de la maneta dels seus explotadors.  La cosa és que malgrat aquesta manera que té Anglaterra de mirar amb superioritat a Gal·les els anglesos adoren Cardiff i és una de les ciutats més atractives per la gent jove. de tot UK. El perquè és fàcil d’entendre: Cardff és molt més barata, però molt més, que qualsevol altra ciutat gran del Regne Unit; té una fama molt arraigada de ser el campus universitàri més fiestero de tot l’estat i per tant cada vegada atreu a més i més estudiants; el temps és prou bo per ser el Regne Unit.

Desena i Final Conclusió: Em reafirmo en allò que li vaig dir una vegada al Krematory: quan ets a Anglaterra o a Gal·les tens la sensació de ser, finalment, al primer món.