Hi ha moltes frases que malauradament hom ha de sentir molt i que serveixen per dues coses, una positiva i l’altra negativa.

La negativa és que et fan empipar molt. La positiva és que al menys qui les diu fa palesa la seva ignorància i t’estalvia molt de temps.

Anam a veure un exemple d’aquest tipus de frases:

-Jo no sóc feminista perquè crec que tos hauriem de ser iguals. Encara que sembli increïble, aquesta és una frase molt popular, malauradament, entre les dones. L’origen d’aquesta perla el trobam a totes les mentides i fal·làcies que la societat ha anat extenent durant tants anys per tal de desprestigiar el moviment feminista entre les seves potencials seguidores. Mentides com : el feminisme vol situar a la dona per damunt de l’home, les feministes són totes lesbianes, les feministes odien els homes, les feministes en realitat són canibals que s’alimenten dels genitals dels homes, etc etc… Qui sol dir aquesta frase? Dones que pensen que el moviment feminista estava justificat abans quan no podiem votar. Però ara? si ara estam molt bé…

-Jo he après a la universitat de la vida (o la seva variant: Jo he après a la universitat del carrer). Quan algú diu això ja pots córrer. L’origen d’aquesta frase que no coneix fronteres el trobam a la costum, lletja però molt arrelada, de premiar sempre al més bambo i al que pitjor ho fa tot per un sentiment que oscil·la entre la llàstima i la manca d’ambició social. Qui sol dir aquesta frase? Sol ser gent que no té estudis -i amb això no vull semblar snob, que hi ha llicenciats que són autèntics subnormals- i que a més de no tenir estudis, han tingut una vida xunga. És gent que així de bon començament són la òstia de divertits i bona gent i a més pareixen força inte·ligents. A mesura que passa l’estona te n’adones que es pensen que ho saben tot i que poden opinar de tot perquè el carrer els ha educat i tothom sap que allí és on veritablement s’aprèn, i no a l’escola. Sí, són aquests els que escriuen “tiene que a ver una solución” o “haber que se han creido”.

-Jo sóc ciutadà del món. Aix, reconec que aquesta frase és una de les meves debilitats. L’origen d’aquest gran slogan el trobam sobre tot entre els gafapastes d’alguna minoria lingüística o identitària  d’algun territori que s’han deixat seduïr per la majoria dominant. Alhora de posicionar-se, però, no són valents ni per refusar la seva identitat totalment ni per abraçar-ne una de nova, així que opten per la tercera via: ser ciutadans del món (no ser d’enlloc, vaia). Qui sol dir aquesta frase? Els abans esmentat gafapastes que es caracteritzen per la seva admiració cap a ciutats com Berlín i Nova York -d’on són ciutadans- però que no saben ubicar ciutas com Uliastai o Kugluktuk -d’on resulta que també són ciutadans-.

-Una cançó és bona si t’arriba/La bona música és la que t’arriba, i totes les variants… Però a veure bons al·lots… si t’arriba a on? A on t’ha d’arribar una cançó? Sé que ficar-me amb un tema tan subjectiu com la música és complicat però no m’he pogut estar. L’origen d’aquesta màxima es troba a la idea universalment acceptada de què tot producte cultural que et conmou ja és bo. Tant potser una poesia on l’escriptor s’hagi passat la mètrica pel forro, un paio que faci música picant una cullera a una llauna d’olives o un subnormal que hagi enganxat un moc a un tapís. Sempre hi haurà algú disposat a defensar aquests despropòsits argumentant “a mi m’ha arribat”. Qui sol dir aquesta frase? Gent que consumeix productes culturals tan cutres que són indefensables per qualsevol altra via. Un exemple: el 80% de la música que sona a Los 40 Principales, Radioflaixbac i mitjans similars.

Ahir 17 de Maig de 2009 va morir Mario Benedetti un gran poeta. No un gran poeta més, sinó un dels pocs que quedaven a l’alçada d’altres grans poetes com Pablo Neruda, o al nostre país, Salvador Espriu. Un poeta que sempre va estar al servei del poble, del seu poble i de tots els del món.

Per sort, sempre ens quedarà la seva poesia, que no coneix fronteres ni restriccions.

Bon viatge, Mario.

Defensa de la alegría

Defender la alegría como una trinchera

Deixo ací un poema seu que va estar musica amb molt encert -i molt èxit-. Va ser el primer poema de Benedetti que vaig conèixer, i li ho he d’agraïr a n’Eric. Si no hagués estat perquè el vaig sentir assajant aquesta cançó per la seva actuació amb la Coral de Sant Feliu potser hagués trigat molt més en descobrir aquest poeta. Esperc que us agradi.

Está bien me doy por persuadido
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana.

Mario Benedetti

Girl in the window by Julie Hanson

Sempre m’han agradat les finestres. Les que són ben grans i amples i t’atreuen com una mala cosa. M’agraden tant que recordo algunes habitacions d’hotel i cases on he estat només per les finestres. Les finestres verdes  de Can Frit. La finestreta del Revival de Bristol des d’on tens una vista magnifica de tot Corn Street. Les finestres que mai he conegut, com aquella d’un carreró de Cordova a travès d’on el meu abuelo festejava amb la meva abuela. Finestres a les que  (crec) no tornaré mai més, com la del pis del carrer Ramón Llull, aquella finestra genial amb el sofà vintage estrategicament disposat devora. Finestres ficticies a les que torno una vegada rere altra: la finestra oberta des d’on la Catherine cridava del·lirant al Heatcliff hores abans de morir o la finestra tancada sota la qual el Heatcliff va vetllar el cos de la seva amant. La finestra per on en Chris i na Cathy fugien cada dia de l’àtic que els mantenia presoners, la finestra que no va aguantar la pressió i va rompre’s en mil bocins tot colpejant a la Dorothy i sumint-la en un somni meravellós. Finestres que obren històries, com les que el Victor Jara va insistir en obrir; i que les tanquen, com aquella de ben alta des d’on la Lucía Un rayo de sol  i el seu escriptor s’abraçen després de tornar al bell mig del conte, des d’on poden començar de nou la seva aventura si hom vol, si els deixa.