Nina de Xangai

Pic by Joshua Hoffine

Potser és pel fet de ser filla única  que sempre he tingut una imaginació un pèl desbordant. La cosa és que de petita tenia unes idees i unes pors força curioses, i he decidit explicar-ne aqui un parellet per tal que els meus lectors i lectores s’en puguen  ben enfotre de jo.

Una de les coses més curioses que vaig arribar a creure’m era que sempre plovia. Quan dic sempre, vull dir sempre, fins i tot a dins de les cases. El que passava era que clar, a vegades la pluja era tan fina que els humans ni ho notàvem…

A més a més, de petita em costava entendre això de la força de la gravetat. Sempre tenia por -però una por molt bèstia que no em deixava dormir bé- de que la gravetat desaparegués i tots els éssers humans acabéssim en caiguda lliure per l’univers fins a que el cap ens explotés.

A vegades no només la meva imaginació em portava a pensar coses estranyes: també estaven les confusions lingüístiques. El meu avi andalús solia dir-me que a la fàbrica on treballava tohom anava “en cueros” perquè feia molta calor. Aleshores jo no sabia el que volia dir aquella expressió i vaig passar molts anys preguntant-me perquè els treballadors vestien amb cuirs i pells si feia tanta calor a la fàbrica.

També creia que si pujava a un lloc prou alt i saltava tot movent freneticament els braços arribaria a agafar prou impuls com per enlairar-me ni que fos un parell de metres. Això ho vaig intentar posar en pràctica repetidament al pati de la Consolació on me passava molta estona saltant inutilment des d’una bardissa.

I ja per acabar i per deixar constància en el futur i poder ser considerada com una visionaria…això és el que pensava de petita i continuo pensant ara que veuré algun dia abans de morir (si és que visc un bon parell de dècades més):

-Cotxes voladors -la qual cosa ens portarà a autopistes flotants…i a una mena de xarxa de comunicacions flotants-.

-Els avions passaràn a ser les pasteres d’ara…aleshores tothom es mourà amb uns portals de teletransportació de la matèria

-Màquina enregistradora d’olors. Sí, ja sé que a banda de ser una frikada és una inutilitat molt gran però no sé, em fa il·lu…ja podem gravar imatges i sons…perquè no olors…? A mi m’agrada la sensació que produeix quan vas pel carrer i passa algú amb un perfum que et recorda a algú…o quan certs olors et recorden una etapa o un esdeveniment de la teva vida (no puc olorar el  Vicks vaporub sense visualitzar les mans de ma mare posant-me’n una miqueta al pit, per exemple).

SÓC UNA AL·LOTA DE TRADICIONS:

PER SANT JORDI, UNA ROSA I UN POEMA.

ABRIL D’ENAMORAT

Passeig de Gràcia amunt
amb el llibre i la rosa,
avança somrient,
abril endins,
la Núria, la Núria,
primavera meva!
Potser plou i fa sol
i el cavaller invisible
cavalca un núvol d’or
muntanya endalt.
Sant Jordi, Sant Jordi,
primavera nostra!
Passeig de Gràcia amunt,
la Núria!
Cavalca un núvol d’or,
Sant Jordi!

Pere Quart

Pel Nihi, perquè cada Sant Jordi m’enrecord de tu

Avui la II República Espanyola faria 78 anyets. 78 anys que ens haurien salvat d’un cop d’estat, una guerra, una dictadura ferotge i una transició fantasma. Van intentar carregar-se-la, però no van poder. 78 anys després d’aquell fatídic 14 d’abril de 1931 el somni d’una nova república segueix viu: CAP A LA TERCERA!

El. Rey, el rey, la ley, la ley
Otra cosa más que tragar
Yo pago, tú pagas, el paga, ¿el paga?
Conservando su divinidad
Son naipes de la desesperanza
Iglesia, monarquía y honor militar.

Hay que desempolvar el silencio
Enterrando el miedo y el horror
Llegar a poner fin con dignidad al odio
Allá va la republicana, ondeando libertad
Libre libre libertad, libre libre libertad
Igualdad y solidaridad

Fa un temps jo no sabia per què Buffy és important. Ara ho sé. Però vaig trigar. Per què? Doncs perquè reconec que el format “sèrie de televisió” no m’acaba de fer el pes. A més a més, el teen horror no m’agrada. Els gèneres fantàstics i d’acció tampoc.  Rhonda Wilcox explica al seu llibre “Why Buffy matters” com Buffy The Vampire Slayer pateix un doble prejudici degut per una banda al mitjà en que va aparèixer -la televisió- i en part al seu gènere -fantàstic-, i té molta raó.

Algú que no ha vist mai Buffy the Vampire Slayer -o que només ha vist la primera temporada-pot pensar que és una sèrie tonta amb una protagonista atractiva per atraure audiència i uns personatges secundaris amb diàlegs més o menys enginyosos. Les imatges d’una Buffy amb faldilla corrent pel cementiri amb una estaca a la mà no convidaen-al menys a mi no en convidaven-a pensar que hi hagi lloc per molta cosa més. Quin error!

A mesura que hom va aprofundint al Buffyverse se n’adona que la sèrie no va de matar vampirs. Joss Whedon i cia. van reproduïr amb una exactitut esfereidora el pas de l’adolescència despreocupada a la maduresa plena d’obligacions i responsabilitats. Buffy és una sèrie que fa apologia de l’amistat i de la cooperació com a valors imprescindibles en les nostres vides. També parla del dret a equivocar-nos, del perdó i la redempció personal.

Però sens dubte, de tots els temes que tracta em quedaria amb el desafiament a la norma. La crítica a organismes i institucions -ficticis o no-és tan constant durant la sèrie que és impossible pensar que sigui casual. El Watcher’s Council, les normes del qual na Buffy ha de seguir, es presentatnegativament. De fet, durant bona part de la sèrie, na Buffy és considerada una outsider pels membres de tal institució. El mateix succeeix amb La Iniciativa, organització paramilitar que malgrat treballar pel govern no es lliura de les critiques de na Buffy i la Scooby gang. Les paraules motí i anarquia han aparescut-gens casualment-en diverses ocasions a la sèrie i sempre han estat aplicades a na Buffy i als seus amics. La crítica de Buffy tVS ha arribat fins i tot a la institució familiar. No hi ha un sol model tradicional de familia a la sèrie que funcioni, ni al món dels mortals ni al dels vampirs: El pare de na Buffy no apareix en cap dels moments crítics per la seva filla, que ha d’abandonar la universitat i posar-se a treballar per poder guanyar-se la vida i fer de tutora legal de sa germana. La familia d’en Xander és un camp de batalla continuu del que ell, ja des de la primera temporada de la sèrie, sempre ha volgut fugir. Els pares de na Willow estan orgullosos de les proeses intel·lectuals de la seva filla, però no es preocupen de saber que pensa realment, que vol. Per no parlar de com acaba la relació de n’Spike amb sa mare, o dels abusos masclistes de la familia de na Tara. En canvi, en diversos episodis veiem com el grup d’amics usa la paraula “familia” per referir-se a ells mateixos. Quan la Buffy mor, són na Willow i na Tara (una parella lesbiana) qui es fan càrrec de na Dawn, que és menor. Al final de la sèrie practicament tots els amics acaben visquent junts en una mena de comunitat, una familia, que funciona amb més èxit que tots els models de familia que han aparegut abans.

Altre element de la sèrie que m’encanta és com tots els personatges més o menys important són uns descastats, uns pàries. Na Buffy, que era capitana de les animadores i una de les noies més populars al seu institut de Los Angeles és considerada “rara” a Sunnydale. Xander i Willow, amics de tota la vida, sempre han sigut els pardis de l’institut. N’Anya no acaba de ser humana però tampoc pot ser considerada dimoni, n’Spike és un vampir amb un sentit de la lleialtat atipic entre la seva gent, na Tara és una bruixa timida i insegura que mai ha tingut gaires amics… i així podriem continuar amb tots els personatges rellevants.

Per acabar posaré aquest fragment de Hush -episodi premiat amb un Emmy- en que el mestre Giles els hi exposa un nou cas per ressoldre. Esperc que us animeu a veure la sèrie!

Fa dies vaig llegir a The Guardian un article que deia que l’èxit de la sèrie de llibres Crepuscle (Twilight) havia animat a molts joves francesos a llegir massivament Cims Borrascosos (Wuthering Heights). De fet, els llibreters francesos afirmen que només als darrers mesos del 2008 les vendes de l’obra de n’Emily Brontë van augmentar en un 50%.

La noticia, doncs, em va forçar a admetre que alguna cosa bona havia sortit finalment de tant rebombori vampiresc. Perquè aquest és l’únic mèrit que se li pot atribuir a la Stephenie Meyer, autora de la saga de Crepuscle. El seu bon gust literàri és evident. A més a més de Cims Borrascosos, al pròleg del tercer volum, Eclipsi, cita el genial poema Fire and Ice de Rober Frost que també dona nom a un dels capitols més populars. La protagonista, Bella Swan, -una ianki massa capficada amb els clàssics victorians-també llegeix Pride and Prejudice i Sense and sensibility, de Jane Austen; i Romeo and Juliet i Macbeth, de Shakespeare. Com ja dic, molt bon gust per part de l’escriptora, i si la legió de joves que la segueixen com si fos la seva nova Master s’apropen així als vells clàssics de sempre, benvinguda sia.

Però que no torni a escriure mai més, siusplau. I que consti que  em vaig llegir els llibres en menys d’una setmana -menys el darrer, que no el vaig acabar ni ho penso fer mai-perquè l’argument enganxa. Però Crepuscle -i Lluna nova, Eclipsi i A trenc d’alba -són una porqueria. I no vull dir que siguin novel·letes ximples, sinó que són infranovel·les que a més de ser literariament fluixes destil·len una ideologia que ha enverinat els adolescents de mig món.

L’argument és senzill. Una jove, Bella Swan, arriba a un nou institut a un petit poble de l’estat de Washington. Allí coneix a un vampir, n’Edward,  que té uns quants segles. Ambdós s’enamoren però no poden consumar el seu amor perquè el vampir té por xuclar-li massa la sang i carregar-se-la. (Sí, aquest és el vampir que ha enamorat a les nenes de mig món). Aleshores apareix un altre jove, Jacob, el típic jove llop que també està enamorat de na Bella i que l’acosa li fa costat en els moments més durs.

A continuació, un parell de detallets que em van emprenyar molt:

-El vampiret dels collons no és més que un tio vell-vell del pal que TÉ SEGLES-que es dedica a acosar a una adolescent, la segueix quan va de compres amb les amigues,i a la nit entra al seu dormitori per vigilar-la quan dorm (?). N’Edwards és un paio que cada dos per tres s’emprenya com una mona i empeny la seva novia per apartar-la d’ell perquè està temptat de matar-la/tirar-se-la fer-li l’amor i s’ha d’autocontrolar. Gràcies al xucla-sang, la relació de la Bella amb la seva familia es deteriora, per no parlar de la manera en que aconsegueix distanciar-la de les seves amistats. El punt culminant, però, el trobam al tercer volum   quan el vampir es retroba amb la xicota -després d’haver-la deixat tirada- i decideix limitar els seus moviments per por que aquesta estigui enamorant-se d’un altre noi. Tot això fa de n’Edward un tipus menys sexy i romàntic del que ens han venut, i més del pal “La maté porque era mia“.

-Na Bella Swan és estúpida. És una tia amargada, sense cap tipus de sentit de l’humor, que cau a terra quan veu una gota de sang (tot i així s’enamora d’un vampir, que no berena bollicaos precisament), i que Oh! és posseïdora d’una bellesa tal que tots els tios (TOTS) els que coneix s’enamoren d’ella. La realitat és que na Bella té personalitat zero, i durant tota la novel·la deixa que un vampir ancià i un home llop violador se la rifin com si ella no tingués res a dir -que no ho té, realment- i que es deixa dir tota l’estona el que ha de fer.

-Na Stephenie Meyer és profundament mormona i mai ho ha negat. Amb el seu llibre volia, entre d’altres coses,  condemnar el sexe pre-matrimonial. Les adolescents de mig món esperen ansiones el moment d’unió entre n’Edward i na Bella durant quatre putos llibres i quan finalment arriba -després del matrimoni, clar-l’autora ho enllesteix amb quatre lines. Com que ell és un vampir i en teoria no pot tenir fills no prenen cap precaució -perquè la Sida i altres ETS no existeixen a Crepuscle- i finalment passa l’impossible: la Bella es queda prenyada. I aquí ja ve lo més divertit: malgrat tenir 18 anys, haver dit que no volia tenir fills, i haver manifestat la seva voluntat d’anar a la universitat -idea que al vampir ancià no li feia el pes- pensa que no pot matar la vida que porta a dins i decideix no avortar una criatura que resulta ser un híbrid tan monstruós que creix de manera desmesurada fins a trencar-li un parell de costelles a la mare.

Conclussió: la Providència ens guardi de més escriptors mormons!

Fanfic de la Bella amb el seu pretendent, el gos Jacob.

(Sí, jo també pens que aquí hi ha matèria d’anàlisi)

P.D: Un altre dia investigarem perquè best sellers juvenils com aquest triguen tants mesos a ser traduïts al català, forçant a molts lectors adolescents que estan acostumats a llegir aquest tipus de literatura en la seva llengua a fer-ho en castellà. Culpa del psc, segur.

Així em trobo.

La meva relació amb els crítics musicals mai ha sigut gaire apassionada, principalment perquè no coincidim i perquè a més em semblen uns pedants i uns gafapastes. La meva primera topada fou fa dos estius quan treballava a Sibèria i vaig tenir la desgràcia el privilegi de facturar un d’ells. Com era el darrer de la cua i a més era un tio molt xerraire ens vam posar a parlar una estona. De música, clar.

Li vaig dir que jo era una apassionada melòmana, que no passava un dia sense que no escoltés música. Però escoltar de debó eh, res de tenir un disc de fons mentre faig altres coses.

Aleshores ell em va preguntar què escoltava. Quan me fan aquesta pregunta mai responc el “què escolto” sinó “el que m’agrada”. Perquè per escoltar escolt de tot, però emocionar-me profundament no em passa amb qualsevol grup.

Li vaig parlar dels Smiths, i de Queen. Es tio va fer una ganyota. Smiths?  Psé, estan bé. No cal dir que The Smiths estan molt més que psé, bé. En fi, tothom té una d’aquestes manies irracionals contra un dels grans (jo no puc sofrir Bruce Springsteen ni els Stones, per exemple). La cosa però, va seguir així:

Jo: També m’agraden molt Queen.

Crític: Pfff, Queen estan sobrevalorats. I Freddie Mercury no era tan bon cantant.

Arribats a aquest punt jo ja no sé que dir. Es fa un silenci incòmode. Al final se m’acudeix dir : Aleshores, a tu que t’agrada?

I resulta que el tio és ultramodern. I lo que més li agrada són The Killers i Scissor Sisters.

No cal dir que entre Stones i Beatles, ell preferia als Stones. Ja sol passar això, amb aquesta gent.

I és que tenc la sensació que crític musical ho pot ser qualsevol. Fins i tot algú que parla de moltes coses que no tenen res a veure amb la música i que vomita les seves palles i frustracions mentals a qualsevol columna. Només així s’entenen articles com el que el senyor Q. Alsedo va publicar fa un parell de setmanes amb el títol “Hasta el nabo de Russian Red”.

L’artista que ella sola i des d’un segell independent ha conseguit vendre del seu primer treball la meitat de còpies que Madonna (Madonna!) ha venut a l’estat espanyol, és tan criticable com qualsevol altra persona que tregui un disc al mercat. Però criticar-la perquè la premsa mainstream l’ha descobert i ens la fa menjar dia i nit (és això el que sempre ha fet aquest tipus de premsa) em sembla pixar una mica fora de test.

El disc de na Lourdes Hernandez (aka Russian Red) continua sent el mateix ara que quan va sortir. Els seus directes continuen sent basicament els mateixos. Així que em sap greu per tota la legió de crítics i melòmans modernillos i guais que es senten ferits al seu ego chupiguai només perquè la música que els hi agrada deixa de ser tan marginal i minoritària com ells voldrien.

I a més acabo el post posant un video de Russian Red, als concerts de Radio 3, interpretant Fantasias