Nina de Xangai

Fa unes setmanes vaig assabentar-me que la botiga de discos més antiga del món (reconeguda pel Guiness World Record) es troba precisament a Cardiff, així que vaig anar-la a veure.

Spiller Records va ser fundada al 1894 pel Henry Spiller i originalment es trobava a Queen’s Arcade. En un principi venia fonògrafs i gramòfons així com discos aptes per aquests aparells. Durant la dècada del 1940 la botiga deixà la galeria del carrer major i es traslladà a The Hayes, que és on es troba actualment. He de dir que és una botiga amb molt d’encant, que guarda molta semblança amb l’original i on el personal és extremadament amable i simpàtic. Vaia, que tant pots anar a comprar un disc com anar a fer la xarradeta amb ells. A Spiller trobes una mica de tot, especialment del gènere indie, però també molt rock, punk i molta musica en Cymraeg o gal·lès. Com és habitual per aquí, on a qualsevol racó- d’això n’hauriem d’apendre nosaltres-et foten música en viu, a Spiller Records també es fan petits concerts, principalment de grups locals i grups novells.

Doncs bé, malgrat trobar-se a un país que s’autodenomina The land of song i malgrat la seva privilegiadíssima localització just devora d’una de les artèries principals de la capital, Spiller Records també es va veure afectada per la crisi que fa anys que colpeja el sector.

El 2006 el diari The Guardian va escriure un article per donar a conèixer a tot el Regne Unit la situació precària en que es trobava la botiga i la campanya que s’estava duent a terme per salvar-la. En pocs dies, més de 2.000 persones signaren una petició per que Spiller Records no tanqués. El Plaid Cymru portà el cas a la Senedd- la generalitat galesa-i la meitat dels parlamentaris van donar suport a la campanya. Grups galesos de renom internacional com  Manic Street Preacher o la solista de Catatonia també van demanar a la gent que s’impliqués, i fins i tot el segell Columbia Records va sumar-se a l’esforç per salvar la botiga, que de moment continua funcionant.

Tot plegat em va fer recordar el cas de la mítica Satchmo de Lleida, que després de vint anys a la ciutat, no va tenir la mateixa sort i va haver de tancar ara farà dos anys. També vaig enrecordar-me aleshores de Delta discos, a Vila, que sembla ser que ha aconseguir ensortir-se’n especialitzant-se més en un tipus de música -la de discoteca-que a Eivissa encara mou molta pasta.

Tot plegat ben trist, perquè al final només es vendran discos al Carrefour.

I no vull parlar en contra de la pirateria. De fet sóc una pirata ja no només per qüestions financeres sinó per ideologia. En els darrers mesos he fet tres grans excepcions -This is the life, Alas I cannot swimm, i Smôcs, Coffi a Fodca Rhad però sé que tornarà a passar temps fins que trobi un producte que m’apassioni tant com per comprar-lo. Tot i així no puc deixar de pensar que entre els dos extrems ha d’haver-hi un punt intermig, perquè estam fotent en l’aire moltes coses.

No vull posar-me nostàlgica però no puc evitar pensar en la història de la Spillers, en el final de la Satchmo o en els meus records de tantes i tantes tardes a Delta Discos. I tenc la sensació que la música no és només asseure’t i sentir una cançó. Comporta una sèrie de rituals i detallets que s’estan perdent. No és el mateix fer doble click amb un ratolí assegut a ca teva que sortir de la botiga amb l’emoció de qui té a les mans un petit tresor.

Diguem-ho clar, la sensació no és la mateixa.

***

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

(Cau de llunes)
Maria-Merè Marçal

***

Avui és el dia de la dona, un dia a l’any que no ens arregla res. Continuem patint violència masclista, continuem visquent a un patriarcat, continuem sense poder avortar lliurement…des dels mitjans de comunicació es continua donant una visió victimista de la dona, el mite de la suposada rivalitat femenina continua molt vigent entre les dones privant-les així de formar part activa de la xarxa de solidaritat femenina que és, ara per ara, l’única cosa que pot suposar un avanç.

Així que, companyes d’arreu del món…un 8 de Març més, la lluita continua!

AQUEST DISSABTE (7 DE MARÇ DE 2009) DIVERSOS GRUPS MUSICALS DE LLEIDA

TOCARAN AL CARRER COM A PROTESTA. I PERQUÈ PROTESTEN? PERQUÈ UNA NOVA NORMATIVA HA DEIXAT

SENSE LLICÈNCIA  PER PODER TENIR MUSICA EN VIU  A MOLTS CLUBS I BARS MUSICALS DE LLEIDA.

AIXÍ QUE JA SABEU, DEMÀ TOTS AL CARRER!

Sophistication demands that they -boys and

girls- submit to sex immediately without

proper preliminary talk. Not courtly talk but real

straight talk about souls, for life is holy and

every moment is precious.

On the Road, de J. Kerouac.

***

Parlc ben poc de politica, a aquest bloc. Entre d’altres coses perquè m’estressa -la politica, no el bloc-i perquè ja en parlc prou amb els amics. Però això d’ahir no es pot passar per alt. Fa vergonya que Espanya es passegi per Europa defensant la democràcia i fa vergonya que Europa no li aturi els peus. Però bé, ja fa temps que hem comprovat que Europa no fa més que afavorir els estats més poderosos tant a dins com a fora de les seves fronteres. Què ens queda, doncs? Seguir lluitant.

El diari Aviu surt al carrer amb aquest titular: “Majoria espanyolista al País Basc”. Ja és trist que un diari de casa faci una aproximació tan distorsionada de l’assumpte. Com diu molt encertadament en Bernat Joan al seu article, no hi ha majoria espanyolista al País Basc. Hi ha majoria espanyolista al parlament basc, i això és un altre assumpte.

Dissabte vaig anar a una festa ací a Cardiff. Hi havia una amiga basca. Li vaig preguntar si estava nerviosa per les eleccions de l’endemà i com veia el tema. Em va recordar que ella no podia votar perquè pertanya a Nafarroa, i després em va dir el mateix que m’havia dit un altre amic-aquest de Bilbo- uns dies abans. Que malgrat l’il·legalització, tant ell com la gent del seu cercle votarien nul. Que l’esquerra abertzale havia demanat el vot nul i que tothom respondria.

Doncs bé, així ha sigut. Descomptant el percentatge de vots nuls habitual, D3M hauria obtingut els 7 famosos escons dels que avui parla la premsa. Però no, no parlem d’escons. Parlem millor de votants. Perquè el govern espanyol, el govern basc, i també Europa, és clar, van farts de repetir arreu que la única via admissible és la democràtica, la de les urnes. Doncs bé, ara que facin el favor de donar la cara i explicar-li als 100.000 votants de D3M perquè un partit com el de UPyD amb només un escó s’asseurà al parlament basc mentre ells, que dupliquen, tripliquen aquest resultat ni tan sols han tingut opció a votar el seu govern.

Tothom s’esta equivocant moltíssim si pensa que per tenir fora del parlament a l’esquerra abertzale aquesta desapareixerà, que el problema està ressolt. Les 100.000 persones que ahir van servir-se de la democràcia malgrat tots els intents perquè no fos així ara no són més que 100.000 persones que no tenen cap tipus de representació parlamentaria. Això a un estat de derecho. Idò au, que se’l confitin el seu estat de derecho. Tal faran, tal trobaran.