Després de la moda springfieldiana de llençar el menjar ens ha arribat el Yarn Bombing. I què s’amaga rera aquest nom? Res més -alerta, que no és pas broma- que una moda que consisteix en teixir amb llana una mena de revestiment pels pals de les faroles, senyals de tràfic i cartells indicatius en general.
No tenc molt clar si són un moviment organitzat, i si hi ha un missatge rera aquest tipus d’iniciativa. Però de moment em declaro a favor: les knittin´ guerrillas són molt menys brutes que alguns graffitis, li donen un toc alegre a la ciutat i s’han apropiat d’una activitat relacionada amb un sector de la societat -no ens enganyem, teixir ens pareix cosa de vells- per transformar-la en una activitat cool.
Mostra del Yarn Bombing a Cathedral Road, Pontcanna (Cardiff)
Quan bona part de Gal·les ja havia caigut a mans angleses, la regió de Senghenydd resistia a mans dels Lords gal·lesos. Un d’ells era l’Ifor Bach, el protagonista d’aquesta història.
Al 1152, un anglès, el Comte de Gloucester va apropiar-se de les terres que segons la llei galesa pertanyien a l’Ifor. Doncs bé, aquest homenet, sense cap exèrcit al darrera, aconseguí burlar la guàrdia del Comte i escalar fins a dalt de tot de l’antic castell de Cardiff (sí, el mateix que cada any visiten milers de turistes). Acabà segrestant no només al Comte, sinó a la seva dona i als seus dos fills i els va mantenir segrestats als boscos de Senghenydd fins que les seves terres li foren retornades.
Avui, el seu nom és recordat a tot el sud de Gal·les, i curiosament dona nom a una de les sales de concerts-discoteca-centre social amb més prestigi del Regne Unit.
El conegut Clwb Ifor Bach va obrir als anys 70 i ha sigut des d’aleshores un lloc de trobada per dues comunitats: per una banda els welsh speakers de Cardiff i els voltants (The Valleys, com li diuen ací), i per altra banda la progressia de modernillos locals -sí, aquesta espècie urbana no és endèmica de Barcelona-.
El que fa d’aquest Clwb un referent a tot el Regne Unit no és, com haureu pogut imaginar, el fet que sigui un punt de trobada nocturn pels parlants d’una llengua minoritària, sinó que en una època de MTV, radiofòrmules repetitives i crisi en el món de la musica, aquest lloc ha apostat per oferir al públic alguna cosa diferent. I sorprenentment, ha tingut força èxit.
Mentre la resta de Cardiff s’abandona a la música techno ahir vaig poder comprovar in-situ com les tres grans sales del Clwb s’omplien de gent disposada a escoltar música provinent de grups novells, segells independents i perquè no, grans clàssics de la música britànica com The Smiths, Joy Division o The Clash.
Al Clwb Ifor Bach també se li ha d’agraïr la seva promoció de la música en gal·lès, dels grups novells locals i en general, del bon gust musical.
Així que tots els que llegiu aquest bloc i teniu pensat fer-vos una escapadeta per aquí, ja teniu un must...
Trobareu aquest local al carrer Womanby st., just davant del Castell de Cardiff.
Juliol de 1943. L’aviació aliada deixà anar milers de pamflets amb el títol “Manifest dels estudiants de Múnic” per tota Alemanya. El text en qüestió havia aconseguit sortir del país germànic gràcies a la Resistència, havia anat a parar a Escandinàvia i des d’allí havia passat al Regne Unit, des d’on retornaria al seu país d’origen. El manifest va estar obra del grup La Rosa Blanca (Die weiße Rose), els membres del qual van estar executats tal dia com avui ara fa 66 anys.
I qui eren els membres d’aquesta Rosa Blanca? Doncs un grup d’estudiants de la universitat de Múnic i el seu professor,que s’oposàren al règim nazi. Enmig del fervor -i la por- en que la majoria de la població alemanya es veia immersa en aquells anys aquests jovens van tenir el valor d’enfrontar-se a la barbàrie i a la violència amb una única arma: la paraula.
Per ells el nazisme suposava una amenaça en tots els sentits: com a persones amb inquietuts intel·lectuals van veure com els escriptors i artistes que idolotraven havien estat prohibits; pel règim, com a joves profundament religiosos, el nazisme constituïa un atac a la seva fe; i com alemanys patriòtics, representava una amenaça ja que estava convertint Alemanya en un poble que seria odiat i rebutjat pel món sencer, per sempre.
La Rosa Blanca va arribar a distribuir de manera clandestina fins a sis textos diferents amb els que animaven a la societat alemanya a oposar resistència passiva a la maquinària de guerra nazi. Titllaven el nacionalsocialisme d’anti-intel·lectual i proclamaven que la base de la nova Europa es trobava en la llibertat d’expressió i de confessió i en la protecció de l’individu davant l’arbitrarietat dels estats violents i criminals. No van dubtar d’acusar als seus compatriotes de ser còmplices d’un assassinat massiu i van ser dels primers en denunciar publicament el greu crim contra la dignitat de la persona humana que s’estava cometent amb el poble jueu.
Malgrat no ser més que sis persones (tot i que puntualment van comptar amb altres col·laboracions) la Rosa Blanca va aconseguir distribuir els seus pamflets per altres ciutats com Stuttgart, Hamburg, Salzburg o Vienna. També van fer graffitis per la ciutat de Múnic amb missatges simples com “Fora Hitler” o “Llibertat”.
Fou el 18 de Febrer de 1943 quan finalment foren detinguts per la Gestapo a la universitat. Sotmesos a un judici sumari durant el qual no van comptar amb cap tipus de defensa, van ser sentenciats a mort i decapitats quatre dies després. Tanmateix, i tal com es va saber a partir de les declaracions d’altres presos que van conviure amb ells, fins al darrer moment van mostrar-se convençuts que havien fet el més correcte i això els permeté afrontar les hores prèvies a la seva mort en calma. El membre més jove i unica dona del grup, la Sophie Scholl, passà els darrers minuts engarjolada taral·lejant la cançó Die Gedanken sind Frei -El pensament és lliure- títol que sens dubte escau a aquest grup de joves que van ser totalment impermeables a la maquinària de propaganda nacionalsocialista.
Malgrat el seu final tràgic no hem de caure en la temptació de pensar que el seu esforç fou inútil. Anneliese Knoop-Graf, germana d’un d’ells, ho explica molt bé:
Van mostrar que sempre hi ha persones que, ambs els mitjans a l’abast, estan disposades a lluitar contra el mal, exposant-se al perill, al fracàs o fins i tot a la pèrdua de la seva pròpia vida. La Rosa Blanca ens ha transmès el testimoni que a cada moment històric hi ha hagut persones amb prou valor per alçar-se.
Avui, la ciutat de Múnic compta amb diversos memorials i plaçes dedicats als membres de la Rosa Blanca, i no hi ha ciutat alemanya que no compti amb una plaça o carrer dedicat a un d’ells. Amb tot, la Inge Scholl, insisteix en que no han de ser considerat herois, ja que no van fer res sobrehumà. Simplement van defensar una cosa ben senzilla, la llibertat de la persona individual. La seva grandesa radica precisament en que van sortir en defensa d’una cosa tan senzilla posant en joc les seves vides.
De l’angoixa adolescent i el conflicte generacionals se n’ha parlat molt. Hi ha centenars de llibres i pelicul·les que parlen de les primeres relacions sexuals, el primer amor, el sentiment d’incomprensió i solitud i tota la pesca. Sempre que m’he trobat amb aquest tema ja sigui a la pantalla o a dins d’una novel·la m’ha fet l’efecte que l’autor creava uns personatges i uns conflictes massa ficticis.
Les roseaux sauvages (1994, André Techiné), en canvi, tracta de tots aquests temes i a sobre es permet posar de rerafons un conflicte polític -la guerra d’alliberació d’Argèlia- i s’en surt d’allò més bé. La grandesa de Techiné és que aconsegueix obviar totalment la figura de l’espectador -que només fa nosa en un relat així- i es centra en crear una historia tan sincera que resulta punyent i incomprensible a estones, però també intensa i tendra. Hom té la sensació d’estar mirant d’amagat a través d’una petita esquerda en la paret, res no és sobrer ni forçat a l’univers dels joncs salvatges.
Quatre adolescents que lluiten per trobar el seu lloc al món a una petita localitat del sud de França. En François, que ha descobert que li agraden els nois; la seva millor amiga, Maite, jove comunista espantada de la seva pròpia sexualitat; en Serge, que perd son germà a la guerra d’Argèlia i Henri, el jove ultranacionalista que no accepta la pèrdua d’Algèria per part de l’estat francès. Quatre joves que es trobaràn al final en els vint minuts més ben assolits de tot la historia del cinema: el guió, la interpretació, la fotografia…tot el que traspua en aquestes escenes fan d’aquest títol una obra d’art.
Una bonica cançó, tema central de l’obra, tanca els crèdits. I aleshores, només una certesa : ja no se’n fan, de pel·licules així.
He arribat a la conclusió que malgrat ningú s’ho creu, ha esdevingut una mena de repte col·lectiu per a la humanitat fer que aquest correu continui rulant per sempre més.
AMICS, AMANTS, BLOCAIRES…HOTMAIL SE CIERRA, ESTA VEZ ES DEFINITIVO:
(Rebut avui a les 23:35 de la nit)
PÁSALO A TODOS TUS CONTACTOS PORQUE AHORA SI ES DEFINITIVO
Hotmail se cierra
Si usas Hotmail manda este mensaje a todos los que sepas que lo usan, de lo contrario el dueño de Hotmail (Jon Henerd) borrará tu mail de aquí¬. Hotmail se esta sobrecargando y necesitamos librarnos de gente y queremos saber cuales son los actuales usuarios que estan usando sus cuentas de Hotmail. Así¬ que si tu eres un usuario, por favor manda este e-mail a todos los que puedas, pero si no lo pasas a nadie se borrará tu cuenta de hotmail.
Gracias por tu cooperación
Mr. Jon Henerd
Departamento de administración de Hotmail .
Estimado usuario.
Debido a la saturacion que hemos tenido debido a la aparición del MSN y sus derivados, estamos sufriendo una saturación en el sistema en la creación de cuentas de email. Las consecuencias sufridas son:
1). No más espacio de 1 MB de espacio en el disco duro.
2). No más de 20 usuarios en tu libro de contactos.
3). Tendrás que reenviar por lo menos una copia de este email al menos a 10 personas para que el sistema pueda comprobar tu existencia y tu participación en éste.
Microsoft Internet Services ha puesto un pequeño dispositivo al mensage que al reenviarlo quedaras en la lista de usuarios activos de hotmail. Si no haces los requisitos pedidos en menos de 7 dias tu cuenta sera Clausurada y eliminada definitivamente del systema.
Disculpas por las molestias. a.. Atenamente: Hotmail Staff’ b.. Edwar John – President
“Dying is an art, like everything else. I do it exceptionally well”
Sylvia Plath
11 de Febrer de 1963. Londres pateix la pitjor onada de fred en 150 anys. Les canonades dels edificis es comencen a glaçar, el fred és mortal i la neu no vol marxar.
Na Sylvia té problemes econòmics, està malalta de sinusitis, a càrrec dels seus dos fills i aïllada en un país estranger.
Cap a les sis del matí porta l’esmorzar al Nicholas i la Frieda. Després es dirigeix a sa cuina, segella la cambra amb tovalles, fica el cap a dins el forn i obre la clau del gas. Té trenta anys i porta mitja vida intentant-ho, però aquest cop és el definitu.
Avui fa 46 anys de la mort d’una gran escriptora.
Guardonada amb un Pulitzer per l’edició completa dels seus poemes i reconeguda com una de les poetesses modernes més influients, la noia que volia ser Déu va acabar abraçant la mort que tant havia celebrat als seus poemes.
EDGE
The woman is perfected
Her dead
Body wears the smile of accomplishment,
The illusion of a Greek necessity
Flows in the scrolls of her toga,
Her bare
Feet seem to be saying:
We have come so far, it is over.
Each dead child coiled, a white serpent,
One at each little
Pitcher of milk, now empty
She has folded
Them back into her body as petals
Of a rose close when the garden
Stiffens and odors bleed
From the sweet, deep throats of the night flower.
The moon has nothing to be sad about,
Staring from her hood of bone.
She is used to this sort of thing.
Her blacks crackle and drag.
Quan ma mare es va assabentar que volia apostatar s’ho va pendre molt bé. Sospitosament bé. La vaig trucar per telèfon per demanar-li la data del meu bateig, a quina parròquia s’havia dut a terme l’ultratge i tota la pesca. Durant tota l’estona que vam estar al telèfon va estar la mar de tranquila i no deixava de repetir que era la meva decisió i la respetava. Molt bé.
Un parell d’hores més tard va trucar plorant per demanar-me que m’ho repensés. La seva principal por és que el dia que ella morí i el seu cos estigui a l’esglèsia rebent el darrer sagrament jo no hi podré ser perquè ja no seré cristiana. Malgrat el patiment de ma pobre mare no vaig poder evitar riure moltíssim davant d’aquesta idea.
En fi, la qüestió és que tot plegat em va fer pensar si no havia sigut una mica egoista amb aquest desig de deslligar-me totalment i oficial de l’esglèsia catòlica. Al cap i a la fi, a jo me la pela bastant ser-hi o no ser-hi, la meva vida ha guanyat una mica més de coherència però poca cosa més. En canvi, per ma mare i altres membres de la familia això ha sigut un disgust.
I clar, després arriben dies com el d’avui, en que se’m creuen per davant una poetessa ianki i un capellà britànic i veig la llum.
Resulta que avui estava a la bugaderia rentant roba. Per entretenir-me els quaranta minuts que dura una rentadora m’he emportat el STAYING ALIVE, real poems for unreal times, una antologia de poemes que parlen de cos i ànima, camins i viatges, vida i mort, i temes així. Ja que hi som aprofitaré per recomanar aquest llibre deliciós a tothom (si el fessin llegir a l’institut tendriem una legió d’adolescents enganxats a Frost i Plath i no a Crepúsculo).
Idò estava jo amb el meu volum a les mans quan de sobte he llegit un dels poemes que més m’ha agradat en els darrers anys: The Hug, de la escriptora nordamericana Tess Gallagher. Me l’he tornat a llegir i m’ha agradat encara més. I aleshores he tingut aquella sensació que tens quan descobreixes un llibre que t’entusiasma, o un grup de música d’aquells que saps que ja t’agradarà per sempre. És una sensació que et fa sentir viva, que fa que millori, si més no, el teu pròpi univers.
Amb el cove ple de roba neta he tornat cap a casa amb emoció, pensant que buscaria per internet aquell poema i li ho enviaria als meus millors amics, que és amb qui escau compartir les troballes d’aquesta mena. He introduït el nom del poema i de l’autora al cercador i he trobat un sermó d’un capellà -ignoro a quina branca de la gran Secta pertany- que començava precisament amb el meu poema estimat.
I oh! Quina manera més horrible d’interpretar un poema, quina manera de no entendre ni remotament del que parlava, de capgirar el sentit d’unes paraules tan bellament disposades a un vers! Quina manera de fer de la bellesa un instrument per manipular i estendre una doctrina que és de tot menys bella!
Tot plegat m’ha fet recordar un dels motius pels que vaig pendre la decisió de sortir de l’esglèsia. Només em plau pensar que el sermó d’aquest capellà serà oblidat mentre que el poema d’aquesta escriptora sens dubte transcendirà la història.
