Si, jo també he sucumbit i sóc al Feisbuc. I no solament hi sóc sino que m’agrada ser-hi. El Feisbuc és com una eina per xafarderjar, de manera ordenada, en la vida dels altres. I a més t’estalvia molta feina perquè no has d’anar investigant pel teu compte per saber si tal noticia és vertadera o no i d’on ha sortit. Al feisbuc tothom exposa la seva intimitat d’una manera pornogràfica.
Però com sempre passa en aquestes xarxes, hi ha qui no coneix el protocol. Així que servint-me de la meva pròpia experiència i d’algunes pàgines anglosaxones, exposaré aquí els manaments i els consells que tot usuari del Feisbuc hauria de conèixer:
1) No afegeixis com a amistat a tot l’institut/tota la facultat. Vull dir, què és la amistat? Poden haver-hi diferents respostes a aquesta pregunta, però segur que tothom coincideix en que amic és algú que coneixes en persona. Així que no afegeixis indiscriminadament amics dels amics dels teus amics, perquè NO són els teus amics. Afegir-los només mostrarà al món la teva desesperació per parèixer guai i popular.
2) No t’has d’unir a tots els grups del Feisbuc. Sé que és temptador que les teves amistats coneguin la teva afició al formatge, la musica country i el suavitzant de lavanda, però no cal estar a un grup que ho demostri. El que ha fet tant popular el Feisbuc és que si ets una lesbiana a qui li agrada el brou de pollastre i odia a Mari Pau Huguet segurament trobaràs un grup que es digui “Grup de Lesbianes a qui els hi agrada el brou de pollastre i odien na Mari Pau Huguet”. Però ei, que existeixi no vol dir que tu hi hagis de formar part. En serio, has de marcar-te un límit!
3) No facis anar aplicacions estúpides. L’altre dia vaig rebre un avís dient-me que un dels meus amics “m’havia comprat”. Minuts després vaig rebre un altre dient-me que una amiga de l’infantesa m’havia “llençat una ovella” i se’m convidava a instal·lar l’aplicació i “enviar-li una ovella back”. Siguem realistes, el 90% de les aplicacions de Feisbuc fan cagar, però la cosa és que la major part ens fan molta gràcia. Quina és la solució? Si no pots evitar usar-les, esborra les proves. Hi ha una opció que et permet ocultar aquests detalls vergonyosos.
4) Ho miris com ho miris “Els gifts” són una merda. I sí, els gifts podrien haver anat a l’apartat d’aplicacions, però són tan merdosos que es mereixien el seu pròpi apartat. Hi ha moltes maneres d’acabar amb una amistat de la infantesa que sorprenentment havia sobreviscut tants anys abans de l’arribada del feisbuc. Ja hem vist que una consisteix en llençar una ovella. L’altra consisteix en regalar un gift en forma d’ós de peluix (fet de píxels), tanga rosa de corets (fet de píxels) o un parell de mitjons (wtf! fet de píxels). Si ho pensam bé, tot aquest sistema dels gifts és una mica esgarrifós. Què mou a un antic company de classe amb qui ni tan sols et parlaves a llevar-se un matí i enviar-te un donuts rosa? Millor no pensar-ho gaire :S
5) No t’oblidis de posar una foto al teu perfil. Probablement ets “del montón” però si no fots una foto per demostrar-ho tothom assumirà que ets excessivament lleig i ningú et parlarà. Així de simple.
6) No utilitzis el Feisbuc fins que no t’hagi passat sa gatera. MAI. Quan t’hi trobes pot parèixer que és d’allò més divertit i que probablement ets super guai, però en realitat fas pena i a l’endemà, quan te n’adonis, voldràs morir. No actualitzis mai el teu status si vas gat, tampoc publiquis res al teu mur i molt menys al mur dels teus amics. Si cap d’ells és tan insensat com per fer una cosa així sigues un bon colega i oblida-te’n del tema.
7) Arribarà un dia en que hauràs de sortir de casa. Quan et trobis -a la vida real, sense píxels- un dels teus amics evita comentaris tipus “Vaig llegir al Feisbuc que la Marta t’havia deixat. I et vaig veure fent paracaigudisme a la Cerdanya, òstia, i tres amics meus t’han etiquetat a la darrera festa de l’autònoma, dormint a la gespa amb els calçons abaixats tot envoltat de pixums i potats!”. Tots usam el feisbuc pel mateix, però no cal que els teus coneguts sàpiguen com n’ets de xafarder.
8 ) No actualitzis el teu estat si realment no hi ha hagut cap canvi. Vull dir, si cada matí i cada tarda fas el mateix no cal que ho vagis explicant dia rera dia. A ningú l’interessa si continues adormint-te a classe, o si al teu company de feina li put l’alè. De veritat, això no és rellevant.
9) Cuida l’estíl (la puntuació i ortografia ja la donam per perduda a internet). Estam a una xarxa social. La gent deixa missatges al mur dels seus amics per mostrar al món que són guais. Res més. Per tant, les oracions han de ser curtes i senzilles. Res de subordinar fins a l’infinit a l’estil Proust. De fet ningú ha de saber que t’agrada Proust. Curtes i senzilles, curtes i senzilles.
10) De tant en tant passa del Feisbuc i surt de casa. Hi ha món més enllà d’aquesta xarxa social, i si més no, et caldrà material fotogràfic que pujar a la propera actualització!
Fotograma de En la cama (2006), de Matías Bize.
Algunes relacions es centren en un profund lligam emocional…o en una amistat lleial.
Moltes no són més que dues persones que es troben per ventura enriquint o agreujant les seves respectives existències durant uns minuts, unes hores.
Només per una nit.
No poden dues persones que es senten atretes unir-se i crear només i gaudir d’un sentiment bonic?
Ja ho va dir el gran Neruda al seu poema Farewell:
(…)
Amor que puede ser eterno
y puede ser fugaz.
Amor que quiere libertarse
para volver a amar.
Amor divinizado que se acerca
Amor divinizado que se va.
(…)
Avui per fi m’ha arribat el meu disc de Ressonadors!!!
Després d’una intensa audició he de dir que recoman totalment aquest àlbum. No només perquè les tretze cançons que s’inclouen haurien de ser trasmeses de generació en generació fins a l’infinit sinó perquè els arranjaments i la producció són excepcionals i han aconseguir crear uns temes que efectivament sonen molt actuals.
El format de l’àlbum està molt currat: la portada amb la guitarra amb la forma d’Eivissa, i Formentera encabida a dins -ja és polida aquesta unió, fotri que pareix que ens hem de dur malament a la força- el fet de tenir la lletra dels temes, i les il·lustracions dels balladors i els sonadors amb guitarres elèctriques i converse són una passada. A més de l’àlbum en sí, hi ha un dvd amb uns extres interessants: un documental explicant com va nàixer i es va gestar el projecte, una explicació una mica més tècnica de com es va gravar cada tema, i…un karaoke! Ara ja no hi ha excusa per no cantar “Flors de baladre” o “Jo tenc una enamorada” quan anem tots gats!
Les versions que més m’agraden i que crec que tothom hauria de sentir són:
Sona, Viola, Sona : És un romanço que parla del segrest d’una dona per part d’un lladre. Ja era de les meves preferides d’UC i ara és de les meves preferides d’aquest disc. Al tema hi participa l’Orquestra de Cambra del conservatori professional de Música i Dansa d’Eivissa i Formentera i he de dir que precisament el que més m’agrada d’aquest tema és la melodia dels instruments de corda.
Sa carta que m’enviares: De totes les cançons populars d’Eivissa aquesta és especial. Solia que es güelo de Can Frit i jo la cantàvem junts i ara sempre que la cant amb sa meua cosina algú ens recorda que “aquesta era sa que més li agradava a n’es güelo“. Aquesta versió és cantada per 4 de Copes -m’encanta sa veu de na Maria Cardona- i té un aire reggae que fa que soni bastant diferent però alhora tan polida com sempre.
La conclusió d’aquest post és que paga la pena comprar aquest àlbum i sobre tot pressionar perquè facin un concert aviat -millor dit, dos concerts: un a Eivissa i un a Formentera, com toca-.
Enhorabona a n’Omar Gisbert, en Joan Barbé i a tots els músics que hi han participat i…
FOC A S’OLLA (RE)SONADORS!!!
Balladora i Ballador enrollant-se a s’alamera (Vila)
d’en Toni Planells, per a Ressonadors
Web de Ressonadors
Myspace de Ressonadors
Ja fa un bon parell d’anys que vaig descobrir com és de malvada la publicitat de joguines infantils. No només per enganyosa, sino per sexista. I el pitjor de tot no és que funcioni amb els nens sino que molts pares regalen a tort i dret sense aturar-se un moment a pensar el que estan fent. Fa ja molts anys que només regal llibres a sa meua cosina. També fa anys que els meus tiets m’han d’aguantar fent discursets sobre les Bratzs i altres productes similars.
Però aquest any he decidit abandonar la lluita en aquest front. Aquest Nadal els reis han dut a sa meua cosina un conjunt de roba de highschool musical d’un asfixiant color rosa i una pulsereta, també de highschool musical, amb un penjoll d’en Troy (sí, jo també opino que és gai). Tot plegat una merda de regal que m’hauria avergonyit dos anys enrere. Què ha passat, idò, amb tot es meu discurset anti-joguines sexistes i/o idiotitzants? Basicament que he començat l’any immersa en una actitud que es mou entre el “me la pela” i el “laissez faire”. Continuo pensant que és malvat que un spot televisiu vulgui fer creure a una nena que passar-se el dia amb el nas ficat a uns bolquers cagats i mocant un nadó plorós és divertit. Perquè no ho és. Tampoc és polit que s’ho passi bé simulant que planxa camies, arrossegant una escombra o remenant uns refotuts cigrons imaginaris. Si la nena troba divertit qualsevol d’aquestes activitats és simplement perquè vol imitar el rol de la mare a casa. I no és que sigui un rol la òstia de divertit, que diguem.
Però deixant de banda qüestions com aquestes, he comprovat que la publicitat i les joguines sexistes poden ser facilment neutralitzables amb una correcta educació. No dec ser la primera feminista que ha jugat hores i hores amb barbies o que s’ha passat tota una tarda vestint i desvestint el nenuco que es pixava a sobre cada tres minuts. I malgrat això he pujat bé. I sí, ja sé que les joguines no haurien de tenir gènere, i que molts nens han rebut camions teledirigits quan en realitat volien nines, i a l’inrevés… però tot i no ser gens politicament correcta continuo pensant que al cap i a la fi una joguina, sexista o no, no té un impacte tan gran en la nostra personalitat.
[Tot escrivint això he recordat que fou gràcies a les meves nines que vaig començar a exterioritzar la meva bisexualitat. Tenia mitja dotzena de Barbies i no em van regalar cap Ken fins molt tard... sens dubte massa tard, ja feia estona que les meves pepes estaven embolicades les unes amb les altres^^ ]
Mujercitas· el futbol· la píndola · Rocky · el desig de tenir un fill · saber fotre una hòstia quan cal · saber fer una bona mamada · la suor · tenir cura del cabell · la velocitat· l’anorèxia · saber beure · la necessitat constant de posar-se a dièta · la vergonya de no trempar com en Rocco Siffredi · la cuina · la violència domèstica · la compassió · dur les mans brutes · la vergonya de no haver-ho fet encara · càncer de pròstata · no saber pegar · el porno · el prozac · la fòrmula 1 · la por a ser una meuca calenta · la barba de dos dies · la depressió · el nas trencat · la seda · la precarietat de la paternitat com a lligam natural · l’amor abans que el sexe · Bruce Lee · Allò que el vent s’endugué · la guerra (encara que sigui en versió televisiva) · l’elegància discreta de Lady Di · la por a que et donin pel cul · les bossetes de lavanda que fan bona olor · la Viagra · ser una mantinguda · les putes · el silenci davant una violació · pagar una pensió a la teva ex-muller · la por a fer-se gran · els rellotges grans · el cotó immaculat i cancerigen del Tampax · la misogínia · dir no quan vols dir sí · l’obsessió sexual · La Ventafocs · no veure els fills després del divorci · que el teu marit et deixi per una més jove…deixar la teva dona per una altra més jove…
[Extracte de Testo Yonki de Beatriz Preciado]