News for November 2008

DESITJOS CRIMINALS

Per en Jordi Ferrer

(¬¬)

Troba plaer encadenant-me, lligant-me tant com puguis, convertint-me en un cabdell.Tot ho has de fer amb força, tibant més i més, sense deixar-te res. Amb art, amb crueltat, fent-me mal, amb sofisticació i fent servir les cordes que he aplegat, i també les corretges de cuir i fins i tot les cadenes que tinc aquí.Has de colpejar-me amb els genolls al ventre, fes-ho si us plau.

Em cargolaré com un cuc a les teves cadenes, i em deixaràs tirada durant hores i hores així em pegaràs o em donaràs puntades de peu o fins i tot em fuetejaràs tot el cos. Vull perdre’m en tu, desintegrar-me.

Si us plau, descriu sempre minuciosament el que em faràs. I, si no t’obeeixo, amenaça’m en veu alta amb el que penses fer en acabat. Ho has de descriure amb tot luxe de detalls. També vull que descriguis tot el ventall de patiments que m’esperen.

Davant les meves súpliques fes com si volguessis tirar endavant, de fet, tiba encara més les cadenes i fers córrer la corretja dos o tres forats, com més m’oprimeixis millor, i fica’m a la boca amb totes les teves forces les mitges velles que et eixaré preparades i emmordassa’m amb tanta destresa que no sigui capaç de fer el més petit soroll.

si us plau, per augmentar el plaer, cobreix-me fermament el cap amb una de les meves bruses i lliga-me-la amb art i crueltat davant la cara de manera que em resulti impossible treure-me-la. I deixa que em consumeixi durant hores en aquesta posició horrorosa, que no em deixa fer res, abandonada a mi mateixa i sola.

Amb una corda ben resistent, lliga’m els turmells; jo m’hauré posat mitges. Si usplau fes el mateix amb els canells. Sense el meu consentiment, lliga’m les cuixes fins a dalt, més amunt encara, amb una corda. Ho assajarem. T’aniré indicant com ho vull; És possible, t’ho prego, que em posis davant teu, emmordassada i lligada amb una corda, com una columna? T’ho agrairé de tot cor. Amb les corretges de cuir lliga’m els braços al cos, si us plau, tan fort com puguis. L’objectiu final és que no pugui estar-me dreta.

Vull diversió i la vull així.

[Fragment de La Pianista (Die Klavierspielerin), d'Elfriede Jelinek.

Traducció d'Antònia Sabater ]

Carta de Múnic

Pippi! , de Tresh.  [Fragment de la seva carta]

Siguem sincers. Hi ha gent que no sap escriure cartes. Gent que no surt de l’email i que quan s’ha de posar davant un full en blanc no sap què fer. Són escasses les cartes d’aquesta gent, i solen ser avorrides i gens interessants.

És per això que sóc afortunada de tenir els amics que tenc. Perquè són uns mestres de les cartes. Aquesta és la seva disciplina, una matèria que dominen. Si hi hagués una assignatura d’escriure i enviar cartes a la UAB, ells haguessin tret excel·lent.

***

A Caerdydd comparteixc una bústia enorme amb tots els estudiants del meu bloc. Normalment baixo a revisar-la pel matí, abans d’anar a classe. Rarament tenc res més que cartes de l’Abbey Bank però ahir vaig trobar un paperet molt ruat que portava la meva adreça.

Em va sorprendre que un tros de paper nu, desprotegit i desamparat sense el seu sobre hagués pogut sobreviure fins arribar a aquest país de castells i ovelles.

Només veure’l sabia que era la meva carta de Múnic.

El missatge era aquest :

He aquí un pasaje de “Pippi Langstrumpf” que me recuerda a vos:”

I seguia un bonic fragment de la novel·la d’aquesta heroïna creada per l’Astrid Lindgren.

Tot plegat, deliciós.

Tresh, aquest post és per tu.

Perquè esperc rebre les teves cartes durant tota la meva vida, i més enllà.

Emily!

Posted: November 19th, 2008
Categories: Confuci-ó Literària!, Familia Feliç
Tags:
Comments: 4 Comments.

LAURA MARLING

Una de les coses per que em feia més il·lusió anar-me’n al Regne Unit a viure era l’oportunitat de descobrir nous artistes. Com tenc la sort de compartir pis amb 0 Erasmus i tot britànics (una galesa, un nord-irlandès, i tres anglesos) sembla que això serà fàcil. Si a més afegim que un d’ells és músic, doncs encara més.

I com no vull ser egoista, he decidit portar-vos en exclusiva la meva darrera troballa:

Laura Marling, una noia de tan sols divuit anys, nascuda a Hampshire, que amb el seu album debut Alas, I cannot swim (2008) ha sigut nominada als “Mercury Music Prize”  (els premis al millor grup musical  o solista del Regne Unit o Irlanda).  Fins maig d’aquest any formava part de la banda indie Noah and the Whale, força coneguts per aquestes terres. Quan va deixar el grup es va llençar en solitari amb un disc que els crítics, tan amics de les etiquetes, han qualificat de new-folk, folk rock, o simplement indie. Més enllà d’aquestes classificacions que són més aviat descoratjadores a jo em sembla un disc molt suau, intimista i sí, reconec que hi haurà a qui li sembli avorrit, però que voleu que us digui, jo no puc deixar d’escoltar-ho.


Anècdota curiosa: Mesos enrera li van prohibir l’entrada a un local on havia de donar el seu pròpi concert perquè encara no havia complert els divuit anys!. Per no decebre als seus seguidors va acabar tocant al mig del carrer, com il·lustra la fotografia de dalt.

Ací teniu algunes de les meves cançons preferides, en directe per sub.tv: Ghosts i el videoclip de Night Terror.

Un videoclip cortesia de l’amic llutub, el tema és My maniac & I

I Young Love , una col·laboració amb la banda indie Mystery Jets. Un tema més mogudet que s’allunya força del que ha fet al seu primer disc:

La història de sempre…

Quan vaig decidir venir a viure a Cymru ja sabia que això, al igual que els Y Gwledydd Catalaneg, és un país forçadament bilingüe. Tenia, però, l’esperança que les autoritats fossin una mica més civilitzades i menys rancies que a l’estat espanyol. Però veig que pel que fa a les llengües minoritaries el tracte que reben és  sempre el mateix a tot arreu. El Cymraeg (la llengua de Gal·les) s’enfronta a una llengua poderosíssima, l’anglès, i molt sovint el resultat és una humiliació que per extensió és la humiliació de tots els seus parlants i per tant de molts ciutadans d’aquest país.

Fa poc vaig veure una noticia a la BBC que em va semblar indignant, i he decidit compartir-la ací.

Resulta que tots els road signs, els butlletins oficials, i documentació d’aquest tipus es publica tant en Cymraeg com en English. Doncs bé, resulta que els parlants de gal·lès s’han d’empassar un fart d’errades de traducció perquè els traductors que s’encarreguen d’això pateixen una manca de professionalitat alarmant i perquè a més a més el govern deu tenir un interès del 0′0% en aquest tema.

Un dels darrers errors denunciats pels “Welsh speakers” és el següent:

El text en anglès ve a dir que es prohibeix l’entrada als camions de càrrega pesada i que només entrin els vehicles de la zona residencial. Doncs bé, el text en gal·lès el que diu literalment és “No sóc a l’oficina ara mateix. Envia’m el que he de traduir”.

En fi, un error d’aquest tipus seria molt graciós si fos una cosa puntual. Però resulta que no ho és. No és amb el gal·lès ni ho és amb el català ni amb cap de les llengües minoritzades, els parlants de les quals han de sofrir situacions d’aquest tipus constantment.

Sóc a Caerdydd i a vegades trob a faltar moltíssim el meu país, i és trist que siguin precisament aquests detalls els que em facin sentir com a casa…

YES, WE CAN

HI HA VIDA MÉS ENLLÀ DE L’IPOD?

NO.

I no és que estigui tancant-me a gaudir en un futur de les noves tecnologies (l’iphone ja està gunayant terreny, però em sembla que és una mica com això del facebook, que no li acabo de trobar la gràcia), és que a mi em treuen el meu ipod i no puc viure.

Estic exagerant? Evidentment sí. A l’ésser humà no li cal cap ipod, ni tan sols cap reproductor de mp4 per sobreviure. Però sent sincera, he de dir que a jo m’ha canviat la vida. Activitats que abans em fotien de mala llet, e.g: anar a comprar, ara han esdevingut un dels moments més estimulants del dia. De fet passo més temps fent la llista de temes que sonaran a la compra, que fent la llista de tot el que he de comprar.  Fins i tot una cosa que em fastigueja tant com és haver de passar una vegada i una altra pel mateix camí per anar a la universitat ha esdevingut una activitat més que tolerable. Els carrers, el recorregut i fins i tot em sembla que la gent que trobo sempre és la mateixa, but yet, everything is different.

M’he animat a escriure aquest post després de la meva experiència ultrafriki per donar-vos una idea de com n’estic del trasto aquest: Fa una estona que he anat al Tesco amb el reproductor en marxa. Ha sonat una mica de tot: Damien Rice, Radiohead, Queen… En tornar a casa he desat la compra, he anat a l’habitació i he obert el pc. Sense saber ben bé com a començat a sonar Hanging on the telephone. A mi el que em venia de gust era sentir una mica de pop comercial així que he decidit acabar amb el tema de la meva estimada Debbie. Però res. He comprovat que el Winamp no estava en marxa. Tampoc ho estava el Windows media player, ni l’iTunes. He mirat les pàgines que tenia obertes per saber si la cançoneta en qüestió venia d’alguna sessió del llutub, però res de res. M’estava pujant la mosca al nas. Com que no sabia d’on coi sortia la cançó he reiniciat emprenyada el portàtil… just aleshores m’he adonat que encara portava l’ipod a les orelles. He arribat a tal estat de fusió amb aquest aparell, que ni tan sols el distingeixo com un cos extern. Vaia, que que ha esdevingut una part més del meu cos.

M’he quedat tan sorpresa que he pensat que havia d’explicar-ho.

I ja que hi som vull recomanar-vos un parell de temes que són imprescindibles en la meva selecció per passejar-anar a comprar-anar a la uni:

Tot el disc de L’AMY MACDONALDS.  Sí, perquè haig de triar si m’agraden totes les cançons? Tot i així recomanaré dues que m’emocionen força: La de  Wish for something more i per altra banda, la meva preferida: The youth of today

Després porto dues cançons que sonen a cada bar que trepitjo a Caerdydd:

IT’S NOT MY NAME dels Ting Tings, i MISS INDEPENDENT del Ne-Yo.

Una altra cançó que m’alegra la vida cada vegada que sona al meu ipod és “la bola de cotó” (Krematory dixit) dels Asobi Seksu , THURSDAY.

I després porto una cançó del Raimon que em fa esgarrifar. És un poema del gran Salvador Espriu, i he de dir que tot i que odio els poemes musicats, els d’en Raimon me’ls empasso tots, és increïble aquest tio. M’agrada sentir INDESINENTER quan vaig per Cardiff perquè em fa recordar ca meua, i sentir que per lluny que vagi el meu cor serà sempre a un little country by the mediterranean sea, between France and Spain, que és com sempre li explic als galesos on som.

(DEDICO AQUEST POST AL KREMATORY, QUE EM VA REGALAR EL QUE ÉS FINS ARA EL MEU PRIMER I MÉS MILLOR IPOD. GRÀCIES^^)

Posted: November 2nd, 2008
Categories: Algo d'en Chopin..., Familia Feliç
Tags: , , , ,
Comments: No Comments.