Nina de Xangai

Que es deia Celia Gálvez de Montalban, i que fou una de les influències més importants a la meva vida.

I qui és aquesta Celia? Doncs la protagonista d’una serie de novel·les infantils escrites per n’Elena Fortún, i que al 1992 Tve va adaptar en sis episodis amb guió de Carmen Martín Gaite, escriptora que descriu així na Celia:

Celia era una niña de la burguesía acomodada, que creció justo antes del comienzo de la guerra civil, que jugaba al diábolo, cuestionaba la identidad de los Reyes Magos, hablaba con su gata y sus juguetes, leía muchísimo y se extrañaba de que las personas mayores se divirtieran tan poco, prohibieran tantas cosas y dieran por buenas las explicaciones más convencionales y ramplonas acerca del sorprendente y milagroso espectáculo que a cada momento la vida ofrece a nuestras capacidades de inventiva y reflexión.

L’acció de Celia y lo que dice (i les posteriors seqüeles) es situa a finals dels anys 20, a Madrid. La Celia és una nena de set anys que viu al si d’una familia de l’alta burgesia madrilenya, molt catòlics però a la vegada progressistes, i com es veurà en el darrer volum de la sèrie (Celia en la revolución) defensors de la II República fins al darrer moment. De fet na Celia, al igual que la seva creadora Elena Fortún, haurà d’acabar exiliant-se com tants i tants altres espanyols i catalans que van perdre la guerra.

He dit que na Celia Gálvez ha sigut una de les influències més importants a la meva vida, i us preguntareu que vaig veure en aquesta nena pertanyent a un món i un temps tan llunyans de jo. Doncs moltes coses.

La primera era la fantasia amb que aquesta nena s’enfrontava al món, principalment a les situacions injustes de les que ella, malgrat pertànyer a una classe social benestant, n’era molt conscient. Per exemple, quan arriben els reis mags, la nena que viu a la porteria no rep cab regal. Na Celia , en canvi, en rep molts i no se li acudeix res més que donar-ne la meitat a la nena.

En un altre episodi descobreix que a les golfes del seu edifici viu una padrina que està massa malalta i és massa pobre per pagar-se un metge. Idò na Celia es disfressa de fada i després de fabricar-se ella mateixa un vestit a basse de tuls i estrelletes de purpurína puja a veure l’anciana amb un carregament de menjar i un moneder amb un grapat de  reals. Clar, na Celia és massa petita i no enten que unes quantes monedes no treuran de la seva misèria a la vella, però el gest ja ho diu tot.

Una altra cosa que m’agrada molt de na Celia és lo mentidera que arriba a ser. Crec que  és gràcies a ella que he sortit tan mentidera, i dic “gràcies” perquè les meves mentides, al igual que les de na Celia, no són més que anades d’olla inofensives, una manera més de transformar el món veient-lo d’una manera però explicant-ho, interactuant amb ell d’una altra. Ací us deixo un troset d’un episodi on na Celia encadena una mentida rera una altra i  acaba trastocant la vida de l’escola religiosa on viu.

Però sens dubte el que més m’agradava de na Celia era una afició per la literatura amb la que sempre m’he identificat.

A na Celia li agradava pujar als arbres i llegir durant hores.Tenia un fotimer de contes que es sabia de memòria i que li servien de manual per a la seva vida -heu ací l’origen de les seves malifetes-. Hi ha un episodi meravellós en que son pare, la persona més estimada al món de na Celia i l’únic que sembla meravellat amb la imaginació de la seva filla, li diu que ja esta bé de tant llegir i li regala un preciós quadern per animar-la a escriure les seves pròpies històries. Durant setmanes na Celia és incapaç d’escriure res perquè es sent intimidada i alhora meravellada per la quantitat de fulles en blanc que esperen a ser escrites.

En fi, no em vull allargar més, però m’agradaria recomanar aquesta sèrie de televisió a totes les persones que em llegeixen i que tenen nens al seu càrrec o que continuen sentint-se nens ells mateixos. I sobre tot m’agradaria recomanar les novel·les de na Elena Fortún, una dona feminista i progressista que va crear un dels millors personatges infantils que m’he trobat mai.

Us deixo ací un link a la pàgina de l’escriptora Carmen Martín Gaite, que a més de ser guionista de la sèrie,de televisió  va donar un parell de conferències sobre aquesta escriptora.

I els de fora-Vila ja poden dir misa.

Ahir va ser un dia força curiós.

Pel matí vaig anar a un sex shop i vaig descobrir que les bombes dels vibradors les venen per separat i que n’hi ha de ben potents (fins a tres velocitats). Tot i que aquest estiu ja m’havia comprat una joquina sexual m’estic plantejant comprar-ne un altra, al cap i a la fi al setembre marxo a Wales i em farà falta.

En sortir del sex shop vaig tenir el plaer de passejar per Dalt Vila i acabar a un meravellós bar ple de formigues, gais i amb musica del gran Juanito Valderrama de fons. Va ser un gust comprovar que en M. també pensa que Some girls are bigger than others és una gran cançó. Ara m’avergonyiré una mica menys quan hagi d’explicar que aquesta és una de les meves cançons preferides dels Smiths.

Després vam anar a la plaça del parc, i just quan treia el mòbil per trucar al Xico, ell em va trucar a mi (el meu win-flint funciona amb més gent de la que em pensava). Tanta trucada era inútil, perquè el tenia a pocs metres. Vam berenar els tres junts. En Xico ens va explicar les noves d’en Noam Chomsky, que es veu que s’ha enamorat d’una jamba valenciana que té 50 anys menys i que el tio va tant destirotat que no agafa el telèfon als anarquistes, i ja passa de tot. Després va venir la història del M. Ripoll (per part d’en Xico), la definició de Madrid com a ciutat wyrm (per part d’en M.) i la descoberta d’uns inicis sexuals tèrbols  (per la meva part).

Després em van regalar un llibre d’en Kerouac (ja està marcat amb el meu nom, la data, ja l’he obert mil i una vegades i he aconseguit que les tapes es gastin una miqueta, tal com m’agraden els llibres a mi), i vam enfilar cap a Sant Antoni. De Sant Antoni no diré res perquè el post d’avui es titula Vila també pot ser wyrm i, en conseqüència, no vull parlar de les afores.

De tornada a Vila: al carrer de la Verge ens vam dedicar a perseguir a tres gais futbolistes. A mi particularment ni fú ni fa però a en Xico li van molar, i ja se sap, per un amic s’han de fer coses així. Total, vam seguir als tres jambos aquells pensant que anirien a algun bareto guai, que ens descobririen el pub més fantabulós de tota Dalt Vila i al final resulta que no anàven enlloc, que simplement es passejaven perquè eren d’aquell tipus de gais que només surten a lluir-se i remenar cul.

Cansats de tanta persecució ens vam assegure a un local d’ambient. Vam demanar dos sucs de prèssec (és el que està més de moda ara, al Divino fins i tot es van esgotar la darrera nit), i ens vam posar a examinar al personal. Just al davant teniem un grupet de tios en el que destacava un efebo jovenet, ros, de faccions perfectes, un semi deu de la nit gai eivissenca. Vam arribar a la conclussió que era ballarí professional perquè no deixava d’estirar-se amb gràcia, amb unes maneres molt professionals. Es notava que s’hi dedicava professionalment, vaia. El que no em va quedar clar és perquè s’esforçava en fer tandues a l’aire en ple carrer de la Verge.

Després De miedo, Aramón i bé, per pura casualitat vam acabar al Teatre Pereira on resulta que el germà d’en Joaquin (el meu super amic de l’insti) tocava el piano. Veure a en Lluís sempre és un goig perquè gesticula i parla exactament igual que son germà, i la veritat és que sempre que parlc amb ell em faig a la idea que qui parla és en Joaquin i em qued la mar de contenta. Vam decidir quedar-mos per sentir-lo tocant. En Lluís ja ens va avisar que estiguessim atents al moment miracle tot assenyalant una dona que hi havia asseguda a una cadira de rodes al peu de l’escenari, a primeríssima fila.

Total, el concertet va estar bé. Van tocar clàssics del rock -ara no record més que Roxanne- i van fer unes versions prou dignes. A destacar el saxofonista que va fer uns solos espectaculars, i la noia de la bateria, que era idèntica a n’Elena Anaya a Lucía y el sexo. I tal com va predir en Lluís, cap al final va arribar el moment més weird de la nit. La dona de la cadira de rodes s’aixecà tan panxa, agafà la seva bossa i sortí del local espitjant la seva cadira de rodes. En fi, una farsant de por.

Vam ballar una estoneta més per allí i després vaig tornar a casa (pel camí vaig comptar fins a set paneres , tres d’elles mortes i una del tamany del meu puny). Per acabar la nit res millor que connectar-me un minut al blog de la meva estimada Pornoterrorista i veure el seu últim descobriment: la porno-nena Wendy Sulcar.

En fi, va ser un dia prou completet. No és gens d’estranyar que acabés somiant que anava a veure un concert de na Virginia i la tia s’ofegava amb un sugus.

No sóc partidaria de mesclar politica i esports, però és inadmisible que uns jocs olimpics es facin a un país com la Xina. No només per la situació en la que es troben els tibetans, sinó per la manca de llibertat que pateixen els xinesos.

Amb les olimpiades Xina rebrà milers i milers de visitants que es deixaran una pasta que el govern només utilitzarà per continuar amb la seva dictadura.

Els catalans teniem un bon motiu per passar dels jocs, però ara en tenim un més.

Jo no sóc esportista així que no puc negar-me a competir, tampoc sóc politica i no puc cridar a la resta de politics a fer boicot. Però com a ciutadana que sóc pens passar dels jocs olimpicament, i mai millor dit.

No he pogut evitar començar aquest post amb la lletra d’una cançó que em va ensenyar na Sor Ana Raquel durant la meva gloriosa estada al campament Son Fe, a Malloca.

Els que me coneixen saben de la meva poca simpatica vers l’esglèsia catòlica. En realitat no m’agrada cap religió però com només m’han intentat adoctrinar segons els principis (per dir-ho d’alguna manera) de la catòlica, serà aquesta fe i no la jueva o  la hinduista de la qual parlaré avui. I perquè?

Perquè avui estava trescant pels calaixos de sa meua habitació i m’he trobat amb el llibre que em va preparar (per preparar s’enten ometre tots els genocidis que l’esglèsia católica ha duut a terme des dels seus inicis) per a rebre la meva primera Comunió.

Preparando tu gran encuentro con JESUS. Aquest és el títol d’aquesta gran obra.

En el seu gloriós pròleg ja et diuen que si “lees con interés este librito y HACES LO QUE TE DICE, vas a vivir muy contento. Serás un VALIENTE”. Perquè és ben sabut que l’esglèsia católica, que de girar sa truita en sap molt, considera que aquelles persones que viuen esclaves d’una fe i d’un sentiment gregari que la religió sempre ha fomentat ,que aquelles persones que segueixen una fe que els ha exigit pobresa i sotmetiment són molt més valentes que ningú altre. Això de la valentía és un tema estrella a tot el llibre. Hi ha tot un apartat dedicat als covards, que són basicament aquells que no saben dir no. Els covards es defineixen com aquells que “cuentan chistes malos y hacen cosas feas”. També els que “ven toda clase de películas y revistas”, i els que “no saben decir NO a la bicicleta, las golosinas o a un tebeo”. Si algú sap explicar on radica la maldat d’una bicicleta que faci el favor de posar-se en contacte amb l’autora d’aquest post. Si no ho sap explicar no és preocupi, senyal que és una persona NORMAL!

Als primers capitols ja consideren que els lectors están preparats per conèixer la gran veritat que amaga la humanitat: “Ya te vas haciendo mayor. Por eso quiere decirte una cosa. En el mundo hay dos ejércitos. Cada uno tiene su capitán. Un capitán es el demonio.” I després obren dos punts i enumeren a tota aquella persona que per les seves faltes és susceptibls de ser considerada soldat de l’exèrcit del dimoni. Els que diuen mentides, els que es lleven tard pel matí (?) , els que mengen moltes llaminadures (??), els que ploren molt (???????). En fi, aquesta gent que sense arribar a abusar dels nens petits fan coses molt pitjors, sens dubte.

Els autors d’aquest manual del bon soldat cristianoide dediquen un capitol als nens capritxosos que “si una comida les gusta, siempre quieren repetir”. Està clar que aquest capitol està més que justificat, perquè qui vol un infant que en acabar de dinar vol repetir? Vaia, el meu fill un dia em diu de repetir plat i li fot un garxot que ja se’n cuidarà molt de voler repetir un altre dia. Com es nota que no han viscut una posguerra eh? Eh, eh? Perquè no tinguem dubtes de la maldat dels nens capritxosos afegeixen que “Siempre están comiendo caramelos, pipas,palomitas. Y eso en la calle, en la escuela… y hasta en la iglesia”. Cony de boixos capritxosos, està clar que són lo pitjor.

El tema estrella de l’esglèsia , la mentida, acaba així: “Cuando estos niños y niñas (els mentiders de merda) sean mayores, mentirán también para ganar más dinero y harán trampa en sus negocios”. Aiii, que us és familiar això eh?

Després continúen adoctrinant al bon soldat en l’art de la conformitat més absoluta. Atents aquells que us vantau de ser bons cristians perquè potser no ho sou tant si…

-Us queixau quan fa calor (??)

-Us queixau quan us insulten

-Us queixau quan us foten una puntada (!!!)

-Us queixau quan us claven cops de puny a la cara, us roben la cartera, segresten a les vostres filles per torturar-les fins a la mort, i totes aquestes coses que no són per tant.

En fi, ja m’he posat de mala llet i crec que no tenc ganes de continuar fent aquesta critica literaria. Total, ja heu vist de què va l’assumpte.

Per cert, us anim a que passeu oficialment d’aquesta colla i apostateu tots.

Em morc de ganes d’apostatar!