Nina de Xangai

Continuant amb l’anterior fil, resulta que això de l’Old Hag, de les visions, dels cossos que viatgen etc… formen part de l’anomenada Paràlisi de la Son (PS).

Explicaré que és d’una manera entenedora: Quan anam a dormir, el cervell envia als músculs una ordre de paràlisi per evitar que escenifiquem els nostres somnis. És a dir, que si estam somiant que ballam a una discoteca, no imitem els gestos. Quan ens despertam, el cervell “retira” aquesta ordre de paràlisi d’una manera natural, de manera que una vegada desperts ens podem moure, parlar, obrir els ulls, etc etc. En canvi, la gent que té paràlisi recupera la consciència abans que el cervell hagi “retirat” l’ordre de paràlisi, amb la qual cosa estan conscients però no poden moure el cos. És una situació incòmoda que es dona al despertar-se o bé quan hom s’està adormint,  pot durar segons o minuts (no gaire més de 10 en casos extrems) i resulta angoixant perquè va acompanyada sovint d’al·lucinacions hipnogògiques o hipnopòmpiques que poden ser tàctils, auditives o visuals. La persona que es troba en aquest estat intenta amb força moure’s o cridar, però no pot. A vegades també succeix el que es coneix com un “fals despertar” en el que hom finalment surt d’aquest estat, es lleva i fins i tot por sortir de l’habitació per acabar reaccionant uns minuts després i descobrir que encara és al llit.

Surfejant per internet he trobat moltes explicacions i molts testimonis de gent que pateix aquest transtorn. Però sens dubte el fragment que més m’ha impressionat ha sigut un de la wikipedia on parla de la famosa “presència” que els paralítics de la son senten. Es exactament el que jo sempre he sentit:

Una de las experiencias asociadas con PS reportada más comúnmente es la de sentir una presencia (…) la experiencia más fundamental de las Experiencias Hipnagógicas e Hipnopómpicas. La Presencia es más como estar consciente de que hay una persona o una cosa en la habitación. (…) La sensación de una presencia puede ser muy fuerte y claramente parece ser bastante real. En algunos casos la presencia puede ser descrita como “invisible”. Sin embargo, más comúnmente es simplemente “oculta”, es decir, la persona siente que si sólo pudiera girarse podría ver lo que está oculto  y ahora mismo está “fuera de vista”.

He trobat un altre testimoni interessant que us ajudarà a fer-vos una idea del que significa tenir PS, i que explica talment el que m’ha passat algunes vegades en que, com la persona que dona el seu testimoni, també m’he quedat adormida al sofà:

“Lo más sorprendente me ocurrió en julio de este año… Había dormido poco (ya que había tenido un exámen esa misma mañana y me había pasado buena parte de la noche estudiando), y por la tarde, viendo la tele tumbada en el sofá, me quedé dormida.
Cuando “desperté” tenía los ojos cerrados y era incapaz de moverme, pero escuchaba con claridad la tele, que estaba encendida. Tras muchos intentos de moverme en vano, logré mover los pies, y insistí efectuando este movimiento una y otra vez, con la esperanza de que mi novio, que estaba sentado viendo la tele, me viera y me ayudara. Se pasa francamente mal. Pero él no hacía nada, y yo mientras escuchando Friends en la tele y sin dejar de mover los pies…
En fin, al final caí dormida de nuevo y cuando desperté, me saltaron las lágrimas del miedo que había pasado.
Pero ahí constaté que no es un sueño: mi novio vio como movia los pies repetidamente, pero pensaba que estaba soñando y no quiso despertarme, y fui capaz de relatarle buena parte del episodio de Friends, con lo que sé que al menos mi mente estaba despierta, aunque de alguna forma desconectada del cuerpo.”   (Testimoni recollit al  blog Las pirámides del cerebro).

En fi, aquests dies estic una mica en estat de xoc. Ahir quan vaig anar a dormir, per primera vegada en la meva vida, no tenia por i tot i que era molt tranquilitzador em sentia molt estranya. Descobrir tot això ha sigut com obrir una nova etapa, trobar respostes que mai hagués pensat que trobaria.

I no negaré pas que al capdavall em fa pena dir adéu a tots els fantasmes, els esperits i les bruixes que m’han acompanyat durant tants anys…

Per autoanimar-me em passaré el dia escoltant aquesta bonica melodia irlandesa que estic aprenent amb la tin whistle i que du un títol molt escaient: Old Hag (you’ve killed me)

Na Scully tenia raó, sempre hi ha una explicació raonable i cientifica per a tot.

Hi ha una afició molt gran a despullar-se metaforicament a qualsevol conversa o fòrum d’internet. La gent s’abandona continuament a una mena d’orgia pornografica on la privacitat, la intimitat, tenen un valor equivalent a zero. Mai m’he considerat una d’aquestes persones, però em permetreu que avui em salti aquesta norma i us exposi un parell de situacions grotescament privades.

Des de petita he viscut una sèrie d’experiències que m’havien fet arribar a dues conclussions: o que tenia esquizofrènia paranoide, o que era extremadament sensible a qualsevol activitat fantasmagòrica que es donés al meu voltant. Els antecedents eren molts i alguns d’ells força espectaculars.

La primera història podria duur per títol La criatura que aparegué del no res.

Va succeïr quan jo tenia 7-8 anys, no ho record gaire bé. Jo dormia a un dels dormitoris de Can Frit. La porta estava oberta i des del meu llit veia una part de la taula del menjador i les cadires. Quan va cantar es gall, com de costum, em vaig mig despertar i vaig veure una nena, molt prima, petita, asseguda a una de les cadires, mirant-me fixament. Ens vam estar mirant una estona, i record que jo tenia molta por però no podia cridar ni dir res. Uns segons, minuts (no ho sé) més tard es va fondre davant els meus ulls.

La segona història podria dir-se Una presència vilatana.

Succeí el meu primer any fora de casa, a la Vila Universitària de la UAB. Jo era al K310, a casa de n’Èric. Justament estava mig adormint-me amb ell al llit de matrimoni del saló, quan vaig notar que hi havia “algú” a la casa. Em vaig posar tan nerviosa que vam haver de sortir d’allí. Tenia tanta por que vaig tenir un autèntic atac d’ansietat-histèria. Na Tresh, que passava per allí, n’és testimoni.

Aquest “algú”, aquesta presència m’ha acompanyat moltes vegades a la meva vida. A vegades fins i tot ha gosat manifestar-se, i m’ha parlat. Molts matins que m’he quedat adormida al sofà de casa m’ha despertat  parlant-me a cau d’orella. Altres cops m’he despertat jo sola en sentir algú que voltava per casa.  Alguns matins, en canvi, m’he despertat de manera natural per adonar-me que tot i estar desperta, tenia el cos paralitzat. En moments així la meva ment s’esforça en un moure al menys un dit del peu,però és impossible. I la nit passada, estant desperta, o això creia jo, vaig notar com jo em separava del cos, o el cos de mí, i anava surant. Va estar una imaginació, clar. Com sempre.

Durant molts anys he viscut amb aquestes veus i presències, donant per suposat que estava malament del cap i que acabaria tornant-me boja.

Però fa uns mesos, la meva metgessa de Lleida -que, casualitats de la vida és maña i també es diu Teresa-em va donar la pista insinuant-me que potser tenia un tipus de transtorn de la son. No vaig tornar a la consulta així que no vam aprofundir en el tema, però he estat investigant i he trobat que un d’aquests transtorns s’ajusta exactament al que he estat visquent des de petita.

És el que es coneix en llengua anglesa com Old Hag (bruixota vella), perquè els simptomes de que es composa aquest transtorn han estat interpretats al llarg de la història com bruixeria, espiritisme, o fins i tot viatges astrals.  Però com ja he dit al princpi d’aquest post sempre hi ha una explicació racional per (gairebé) tot…

Ja fa un temps que es va engegar una campanya d’autoinculpació a nivell estatal organitzada per diversos col·lectius (entre ells l’Associació de Dones progressistes d’Eivissa i Formentera) en favor d’un avortament lliure i gratuït. Diferents organitzacions s’hi han adherit (Joves d’Esquerra, les Cup,ERC, el Psuc, CCOO, la UGT, Associacions de gais i lesbianes arreu de tot l’estat, Casals populars Assemblees de joves, etc…),  i ja que aquesta campanya s’està estenent també per la comunitat blocaire no volia deixar d’afegir-m’hi.

El que s’exigeix al govern és per una banda que despenalitzi l’avortament i es normalitzi com a prestació dins la xarxa sanitària pública i per altra banda que adopti mesures per garantir l’exercici dels drets sexuals i reproductius de les dones.

Us deixo ací el text de recollida de signatures perquè l’imprimiu i recolliu quantes més millor. La Campanya pel dret a l’avortament lliure i gratuït s’inclou al marc de la campanya de recollida de signatures de la Coordinadora Estatal de Organizaciones Feministas.

També penjo el text d’autoinculpació per a dones i per a homes.
Full d’autoinculpació (per dones)
Full d’autoinculpació (per homes)

Les signatures es presentaran al Congrés dels diputats el 8 de Març del proper any. Tenim temps però cal que no ens adormim!

En els últims temps, una ofensiva de diferents grups de pressió contra l’avortament amenaça de liquidar els drets aconseguits en la lluita feta per les feministes els anys setanta, defensa l’Assemblea. No només al nostre país, sinó a altres estats, com a Itàlia, on el primer ministre Berlusconi ha amenaçat d’il·legalitzar-lo; a Xile, on el govern ha prohibit la pastilla post-coital, abans legal; o a països com Polònia i Irlanda, on l’avortament és encara il·legal. (Vilaweb, 12 de Juliol de 2008)

Més informació ací.

Ja fa un parell d’anys que sóc “la rara” de la familia, i he de confessar que m’encanta. Una familia tan bones persones, tan catòlics, tan comuns…és gairebé un honor pertànyer-hi.

He de dir, però,  que no sempre he estat la rara. Com tot, això també va tenir els seus inicis…

BREU HISTÒRIA DELS INICIS DE N’EIVI COM A OUTSIDER

Abans que arribés la meva legió de cosines, només estàvem na Nane i jo. El record més persistent que tenc de tots els anys que vam passar juntes va ser un dia a Can Frit quan sa güela ens va dir que haviem de granar sa terrassa i sa cuina de fora i na Nane va agafar sa granera i jo em vaig posar a plorar perquè ho volia fer jo. Vaig plorar tant que al final em va donar la granera i quan ja estava granant sa terra de ses plantes, i tota la brutor que s’acumula a una casa de camp vaig pensar que allò era una merda i que m’estimava més no fer-ho mai més a la vida. Fou potser la meva primera rebel·lió contra les delicies de la vida domèstica a que les dones es veuen abocades tan poc subtilment per la societat. Però això és un altre tema.

Na Nane i jo sempre haviem sigut molt diferents. Ella era “sa guapa” i jo era “s’intel·ligent”. I com que aleshores jo encara estava molt enfora d’aquest mercat de carn que resulta ser la vida moderna i no em comparava amb ningú i no tenia cap complex, em trobava guapeta i pensava que era afortunada de ser guapa i a més a més intel·ligent. Dolça innocència…

Amb l’arribada de la nova generació de cosines el nostre regnat s’acabaria. Va nàixer una de més guapa (na Gemma), i una altra de més intel·ligent (n’Aida), i na Nane i jo vam ser expulsades del nostre tro per passar a fruir dels premis de consolació. D’ençà aquell moment na Nane és “la presumida” de la familia -que cruel fer escàrni de l’antiga bellesa del ball- i jo sóc “la rara”.

Particularment no és que em molesti ser la rara, però no ens enganyem:ja feia anys i panys que exercia d’outsider.

Potser la cosa em ve de ser filla única. Gairebé totes les meves companyes de classe tenien germans, jo no. La major part del temps jugava sola i per tant vaig buscar-me aficions que feien innecessaria la presència d’un segon ésser viu: basicament llegir i escriure.

A classe era coneguda per això, perquè era sa que sempre llegia. Fins i tot de més grandeta, quan em va agafar la febre “Flores en el ático” em vaig saltar dues classes de dansa per anar-me’n rera la màquina de Coca cola des pati de Sa Consolació i allí amb un parell de piles em vaig polir les vicissituds dels desgraciats Dollangangers (a la seva manera, també uns outsiders). Record que una d’aquelles tardes na Lorena (una companya de classe) em va veure allí amagada i va venir al meu cantó, i em va intentar convèncer que anés amb ella a tirar canastas. Evidentment li vaig dir que no, i ella es va quedar allí una estona, botant la seva pilota de basket que em fotia dels nervis, i parlant-me del proper partit contra el Tanit i de com vindrien en Patri i els altres al·lots de per Dalt vila si les monges els deixaven entrar. Quan va marxar finalment em va fotre aquella mirada de no saber ben bé per on agafar-me, però me va relliscar una mica tirant a bastant perquè el que jo volia era saber si finalment aquell parell podrien sortir de l’àtic i si sa mare era realment tan culpable com semblava, i si na Cathy tendria un fill amb cua de porc.

Tot i així no vull enganyar al personal. Jo era una outsider per dins perquè per fora intentava ser d’allò més comú, que no era qüestió de preparar-me la pira crematòria abans d’hora.

Crec que la meva sortida de l’armari de la normalitat va començar a gestar-se apassionadament a l’institut (Macabich: quanta, quanta felicitat!) i va acabar esclatant en començar la Universitat, a Barcelona. Així he acabat, amb un jove que està com un llum, i uns amics que no hi toquen, tot i que jo trob molt de sentit a tot el que fan.

Ahir vaig escenificar el meu darrer acte de pària social. Després d’un deliciós sopar a Sant Josep amb familia i amics, les converses que es van anar encetant eren una combinació de dites populars -la pela és la pela va ser repetit cada vegada que parlaven de Catalunya- amb tòpics típics fent referència a la manca d’honestitat dels politics, com està de cara la vida, i com està de complicat aparcar per Vila. La traca final va venir quan una al.lota que deu estar en la trentena se li va acudir dir que no volia tenir fills perquè li semblava egoista i ella estava la mar de bé sense tenir-ne. La resta de dones de la taula se li van tirar a sobre dient que si deia això era perquè encara no en tenia, que tenir fills era el millor del món, que quan en tenies un passava a ser el centre de sa teua vida, i tots els teus esforços anaven encaminats a donar-li el millor i a que tingués una vida d’allò més bona.

A jo se’m va acudir dir que això era una tonteria, que el més important a sa teua vida havies de ser tu mateix, però les dones -les mares, vaia- van concloure que jo deia això perquè era jove i no tenia fills, però que amb el temps ja canviaria d’opinió perquè totes les dones volen tenir fills i viure per a ells.  Sí, van dir exactament això, viure per a ells.

Van resultar prou rallants, així que vaig limitar-me a agafar el meu ipod, fer-me un cola cao i anar-me’n al pati del darrera de la casa a escoltar en Miquel Oliver. I mentre m’anava vaig procurar ballar de la manera més arritmica, subnormalesca i rara possible, tot pensant: I ara li posau una flor!.

P.D: Sí, ja sé que és un post pretenciós. I què?