Aquesta és la Nit de Sant Joan, també coneguda com la Nit del Foc o la Nit de les Bruixes.
Sens dubte la nit que ens uneix a tots els pobles de la mediterrània. D’un cantó a l’altre, totes les platjes i els poblets que vorejen la nostra estimada mar tendran el seu fogueró, espantaran els seus mals, celebraran la nit més mogudeta de l’any!
És aquesta nit quan sortirà l’Herba de Sant Joan, sota el pont de Santa Eulària. Qui l’agafi quan toqui i la posi a dins una ampolla de vidre, tendrà es seu fameliar. (Cosa que no aconsello, que no sabeu la feina que duu mantenir un fameliar avui en dia. No s’entretenen amb res: ni Msn, ni Pachá, només volen menjar i treballar, menjar i treballar…)
En fi, aquesta nit és nit de dimonis. Els Mals Esperits ens acompanyaran al Portal Nou, serà el començament que escau a la nit més màgica de s’any. No hi falteu!
Llums, gresca i xerinol·la,
espanta-sogres, piules i cohets,
cel·lebrant l’estiu que comença
la nit de Sant Joan, amb el cor pres.
Gotes de suor que rellisquen
per les galtes vermelles de la calor,
d’un munt de fogueres enceses
que cremen rampoines sense valor.
L’un ha donat una cadira,
la mare, un vell tocador,
el fuster, una taula atrotinada,
i jo, el meu cavallet de cartró.
Les flames s’enlairen a la conquesta
d’un ninot de fusta que, al bell munt,
controla aquella gran batalla,
on bé sap que serà l’últim vençut.
Ja només en queden cendres
i una forta olor de socarrimat
que el vent s’endú, mentre la quitxalla,
dança al voltant d’un general ja cremat.
I l’estiu tot just desperta,
i encara, quan acabi, tots recordaran
l’esperit emocionat i d’alegria,
d’aquella nit, nit de Sant Joan.
Poema extret de la pàgina de Relats en català. Pertany a l’Angie.
Permeteu-me que encapçali aquest post tan pretenciosament literàri amb una de les portades de La Campana de Vidre.
Sylvia Plath, com sempre, una inspiració.
Quina alegria acabar exàmens i gaudir d’un parell de dies abans de tornar a Sibèria.
Avui és un dia alegre. Després d’un desastrós format on vaig perdre algunes coses importants, he recuperat dos dels meus darrers contes. Un, gràcies a en Krematory i l’altre, gràcies a n’Oppen. Mil gràcies als dos!
Per celebrar-ho, els penjaré ací, de manera que tots els meus i les meves fans podeu gaudir-los.
La primera historia porta per títol “The Kick Inside”. Està escrita en anglès perquè la vaig escriure durant un crèdit de lliure elecció en aquesta llengua. Perdonau-me l’estíl i tot en general, i que consti que mai havia escrit artisticament en anglès. De fet, no crec que torni a fer-ho, perquè escriure un conte en una llengua que no és la teva és molt dificil.
Suddenly she woke up. The wet hair was stick to her forehead and her cheeks were burning. She knew it was fever. The air around her was hot and dry and she thought she was going to die of suffocation. She began to breathe noisely through her nose as the doctor had told her. The trick is to keep breathing, she thought…
La següent historia encara no té nom, així que si algú s’anima… Hi trobareu un personatge de The Kick Inside. De fet si us passés més contes meus trobarieu que en realitat sempre escric sobre els mateixos personatges en diferents etapes o situacions, tal com va fer en Salinger amb la familia Glass (salvant les distancies, clar).
Feia un dia de sol inusual en aquella època de l’any i ho vaig considerar un bon presagi. Del jardí entrava l’aroma dels llimoners i es mesclava amb el perfum de vainilla de la mare que anava d’un cantó a l’altre enllestint coses abans de marxar. El saló era ple de caixes que havíem baixat de les golfes buscant una faldilla de gasa per a ella. No recordava exactament on l’havia desat i vam passar dues hores capgirant-ho tot fins que vam trobar el pedaç de roba, tan arrugat que era impossible dur-lo sense fer-li una planxada abans…
Fa un parell d’anys que la meva abuela viu a una residència assistida. A l’estiu, quan sóc a Eivissa la vaig a veure, i a les estones que passc allí diversos pensaments passen pel meu cap i no puc dir que cap d’ells sigui gaire agradable.
No vull ser cruel, i sóc conscient que jo també envelliré un dia. Però no m’agrada l’aparença de la gent gran. La meva àvia m’agrada, però només perquè és ella. Amb tot, quan la vaig a veure em deprimeixo. Només una vegada vaig sortir de la residència sentint-me bé.
Fou un dia que feien festa -no recordo si era Nadal o què- i en Morenu va anar a cantar per tots els àvis un repertori de cançons eivissenques de tota la vida que a molts güelos els va fer plorar. Entre el públic havia una velleta amb el cabell gris, una mica llarg, que es veia diferent a la resta. Havien fet una rifa i havien donat regals a tots, i a ella li va tocar una figureta -no recordo de que- a la que va posar el nom de Puck.
Em va cridar l’atenció i li vaig dir que perquè Puck, i em digué que Puck era el follet protagonista d’El somni d’una nit d’estiu. Com que aquesta és una de les meves comèdies preferides d’en Shakespeare, jo ja ho sabia, però em sorprengué que ella ho sabés -malauradament molts dels àvis i àvies que conec només saben escriure el seu nom- i que a més s’enrecordés d’aquest detall. Li vaig dir que jo també havia llegit aquesta obra i que m’agradava molt, i vam parlar una estona de na Titania i de n’Oberó i de la seva picabaralla al bosc de les fades, i de com entre tots feien tornar bojar a na Helena.
Em va dir que li agradava moltíssim llegir però que ja no veia gaire bé i no ho podia fer. I tanmateix no li portaven gaires llibres, només revistes de tant en tant.
Vam xerrar una estona i em va semblar encantadora. Una güela genial. Passats uns minuts la vaig haver de deixar perquè la meva abuelita es va posar gelosa i em va dir “que haseh hablando cong esa?”
No la vaig tornar a veure més, i no havia sabut res més d’ella fins avui que he llegit això al “Diario de Ibiza”:
Fallece en Eivissa Matilde Horne, traductora de `El Señor de los Anillos´
11:58
VOTE ESTA NOTICIA
EIVISSA | P. R.El martes por la tarde murió a la edad de 94 años en la residencia asistida de Cas Serres la escritora argentina Matilde Zagalsky, que firmaba como Matilde Horne.
Vivía en Eivissa desde los años setenta y ha pasado sus últimos días con una modesta pensión no contributiva de 300 euros. Matilde Horne había vivido en Argentina hasta 1978 y este año abandonó su país huyendo de la dictadura militar.
Establecida en España, empezó a trabajar para la editorial Minotauro, de Barcelona. Entre los muchos textos que tradujo al castellano está `El Señor de los Anillos´, de J. R. R. Tolkien.
