Nina de Xangai

Unes paraules pels (meus i meva) amants:

L’acte carnal entre dones és una absurditat biològica, és impossible. L’erotisme, immediatament, fa d’aquesta invenció del somni una realitat. Sodomitzar és un desafiament a la natura, per tant l’home sodomitza. Fer l’amor amb cinc persones no és natural per tant l’home ho imagina, ho disposa i ho fa.

I cadascuna d’aquestes victories és bella.

Per expandre’s, l’erotisme no necessita recórrer a fòrmules d’excepció: només vol joventut i llibertat d’esperit, amor a la veritat, una puresa que no té res a veure amb les costums o convencionalismes. L’erotisme és una passió que requereix valentia.

Hi ha homes que només es mostren com són segons l’exclamació de Hobbes, cada dia més certa després de tres segles : L’única passió de la meva vida haurà sigut la por!. Por a ser diferents. Por a pensar, por a ser feliços. Totes aquestes pors són l’anti-poesia, i han esdevingut els valors del món: el conformisme, el respecte als tabús i als rituals, l’odi a la imaginació, el rebuig de la novetat, el masoquisme, la mala interpretació, l’enveja, la mesquinesa, la hipocresia, la mentida, la crueltat, la venjança… El vertader enemic de l’erotisme és l’esperit del mal.

I reconeguem, doncs, que com a presoners que en realitat som, el miracle alliberador de l’emoció eròtica només té lloc quan hi ha desafiament a les costums. Per tant no dubtem que, i aquesta és la nostra revenja, en comptes de perjudicar-nos, la persistència actual de falses regles morals, augmenta el nostre plaer, donant-nos a qui les refusem el poder de desconcertar i l’al·licient de ser desconcertats.

Tota aquesta resistència a les convencions socials és eròtica perquè encara no ha entrat a formar part de les costums. Quan la burgesia l’assimili haurem de cerca nous camins.

I els trobarem.

(Adaptació i traducció lliure d’Emmanuelle, de E. Arsan)

Mai he tingut costum de ficar-me a la vida privada de ningú. Tots aquells que prenen drogues al meu voltant -regular o ocasionalment- saben que mai els he censurat ni els he jutjat, tot i que tenc la meva opinió al respecte (Estic profundament convençuda que els porros han idiotitzat a molta gent que conec, per exemple).

Avui parlava de l’Amy Winehouse amb en Martin. Li deia com me la pelava si la tia es fotia coca, o crack o el que es foti, però com me preocupava que acabés tan drogada que no tornés a fer cap disc, i en Martín m’ha dit que probablement sense drogues no seria com és, i per tant la seva musica seria diferent i no m’agradaria tant, i potser té raó.

La veritat és que m’encanta aquesta dona. M’encanten els dos discos que té i m’encanta la seva veu,perquè sona molt antiga. És una veu gran a lo Fitzgerald o a lo Aretha Franklin i em preocupa que les seves adiccions desacreditin la seva música. Darrerament no es parla més que dels seus problemes amb la justicia, i estic segura que la majoria de gent que la critica ni tan sols ha sentit més que el fragment de Rehab que ofereixen els politonos. No vull actuar de fan-àtica, però si això continua així em veuré obligada a fer un video en la línia del Leave Britney Alone!

A tots aquells que encara no han sentit res més que el famós No No No els hi recomano un grapat de temes d’aquesta dona coneguda com la nova Aretha:

Valerie, una versió dels anglesos The Zutons.

Heu de sentir també Tears dry on their own. La lletra i la melodia són obra de la Winehouse, però la cançó està construïda sobre un sample de la cançó Ain’t no mountain high.

Me and Mr Jones, que és la resposta de n’Amy Winehouse al famós nº1 dels 70: Me and Mrs Jones del Billy Paul. Com és la meva preferida us deixo ací la versió en directe d’aquest temazo, per a mi el millor que té.

I la darrera que m’agradaria recomanar-vos és Stronger than me del primer disc Frank. És el single que menys va vendre d’aquell disc però per a mi és la millor cançó.

Au, a sentir bona musica!