Nina de Xangai

Quan ets petita necessites que els teus pares creguin en tu, i et defensin davant la resta del món. Jo vaig tenir aquesta sort amb nou anys quan la meva tutora es queixà als meus pares que jo llegia llibres que no em pertocaven per la meva edat, en comptes de llegir les novel·letes del Barco de Vapor que ella recomanava. Mon pare es va limitar a respondre que intentaria fer-me llegir les lectures obligatories –que em resultaven tremendament avorrides- però que mai me prohibiria llegir el que jo vulgués. Al seu parer, si un llibre em resultava interessant ja era adequat per la meva edat. Vaia, el mateix que va dir el Mitch Hedberg: “Every book is a children’s book if the kid can read.”.

Sobre el tema de nens que llegeixen llibres d’adults i adults que llegeixen llibres de nens s’ha escrit molt darrerament. Sobre tot arrel del darrer boom de la literatura per a nens-amb en Harry Potter al capdavant-, que cada vegada té més adeptes entres els grans. En aquesta polèmica entren en joc molts factors : la suposada mala qualitat que molts atribueixen a la literatura infantil actual, el que es pot considerar o no com a tal, etc.

Critics com en Harold Bloom estan en peu de guerra contra molta d’aquesta anomenada literatura infantil. La consideren de poca qualitat, i parlen d’una progressiva infantilització en els gustos lectors dels adults. De fet en Bloom nega la existència d’una suposada Literatura infantil i la titlla de ser una màscara per la estupidització que està destruint la nostra cultura literària. Al seu recent llibre “Relatos y poemas para niños extremadamente inteligentes de todas las edades” (Anagrama, 2003) proposa un cànon d’autors ideals tant per a nens com per adults on trobam al Lewis Carroll, Mark Twain, Rudyard Kipling i fins i tot Shakespeare.

I què passa amb els adults que ens agrada llegir literatura que en un principi està adreçada als nens? Tenim alguna mena de complexe de Peter Pan? Molta gent opina que si aquesta literatura té tant èxit entre el públic gran és precisament perquè moltes vegades la temàtica i el contingut no és tan infantil. Sovint el llenguatge sí és més simple, però no vol dir que les obres siguin menys complexes. El secret d’aquest tipus d’obres és que apel·len tant als nens adults com als adults nens. És a dir, estimula la maduresa en els més petits, però també la fantasia, la innocència en els més grans.

I no vull acabar aquest post sense recomanar-vos:

Per una banda la trilogia de La matèria Oscura (His dark materials) del Philip Pullman. Una obra en teoria adreçada als nens però que tracta temes de metafísica, filosofia i física quàntica. Els lectors més canònics hi trobaran influències de clàssics com Lost Paradise d’en John Milton o d’en William Blake.

Per altra banda un clàssic entre els clàssics: Lord of the rings, d’en Tolkien. Més enllà de tot el que envolta a aquesta obra –jocs de rol, pel·licules, merchandising- està escrita excepcionalment bé. La història és interessant, el vocabulari, tan poètic, és tot un plaer, i la veritat és que encara no he trobat cap professor de la uni que no en parli meravelles d’aquest escriptor i d’aquesta trilogia.

Fa anys vaig tenir una relació –poc seriosa, poc duradera- amb un tio que es queixava de la manca de liders espirituals de la societat actual. Fins aquí correcte.

Quan ens recuperàvem de l’esgotador acte sexual, solia encendre un cigarret i em confessava, tot seriòs, que sabia que ell estava cridat a omplir aquest buit. Ell seria el proper lider. El meu, el vostre.

Podria resultar simpàtic si no fos perquè era un autèntic cretí, un friki adicte als jocs online , als que jugava de puta pena. La seva única gràcia consistia en que tenia una cigala descomunal, però com es vantava tant d’aquesta peculiaritat, acabava resultant avorrit. I paròdic.

Avui no volia parlar-vos d’ell. Volia parlar-vos d’un home que sí fou, que sí és, encara, un vertader lider. Però malauradament sempre que dic la paraula líder el meu subconscient em fa pensar en aquell tio. I no és que n’estigués molt d’aquell paio, però com va dir el personatge d’una de les meves pel·licules preferides: sempre ens acabem obsessionant amb gent que tampoc ens agrada tant.

Resumint: escric això per informar-vos que crearé una nova categoria per parlar dels meus líders –espirituals o no-. Ho podria fer ara, ho podria fer ací, però no volia barrejar la història, el nom d’un home de veritat amb el d’un imitador dolent.

(I no. No escric això ressentida. Ni em va deixar, ni em va fer mal. Simplement que no m’agradava pas tant)

Estic segura que aquells que hagueu tingut el plaer de gaudir de Las edades de Lulú (Almudena Grandes, 1989) a la col.leció Fábula de l’editorial Tusquets no us haurà passat desapercebuda la deliciosa nena que des de la portada ens convida a encetar la lectura. Al menys a mi no.

En posar-me a investigar vaig descobrir que la nena era l’Eva Ionesco, i que comptava, malgrat la seva edat, amb un historial força peculiar. La seva mare, la fotògrafa romanesa Irina Ionesco, la va fer protagonista d’una sèrie de fotografies de tipus eròtic. L’obra es titulava Eloge de ma fille i l’edat que tenia la nostra Lulú quan la mare la va immortalitzar per primer cop era de cinc anys.

També fou protagonista de Temple Aux Miroirs , una mena de conte il·lustrat on n’Eva, venedora de flors i del seu propi cos, s’endinsa a un món oníric on ella és deessa i alhora víctima d’un sacrifici ritual.Fou als anys 70 i fins i tot en uns anys tan esbojarrats (allò era xauxa) molta gent es va mostrar indignada i van condemnar l’obra i l’artista per inmoral.

Tot i així la nena continuà sent fotografiada per la mare, i no només això sinó que aparegué a la portada del Playboy, amb 11 anys, i a la edició espanyola del Penthouse amb 13.

Vaig posant algunes fotos ací perquè m’interessa saber quina és la vostra opinió. Considerau el fet que la mare utilitzés de model eròtica a la seva filla menor com un fet moralment reprobable o no? O deixant de banda les qüestions subjectives de la moralitat, simplement us sembla correcte o no?

És curiós com de tota la gent amb qui he parlat d’aquest tema els homes són els que més immoral ho consideren , mentre que les dones a qui ho he preguntat no veuen cap problema.. Això m’ha fet pensar que potser els homes han percebut les imatges d’una manera més sexual i per tant la seva resposta ha sigut una reacció visceral contra l’associació erotisme-nena, mentre que les dones, en percebre les imatges d’una manera més artística no s’han trobat amb aquest tabú i per tant han respost més lliurement.

I no vull finalitzar sense acabar de repassar l’historial de la nostra Lulú: Va participar en diverses pel·lícules –una d’elles d’en Roman Polanski- i amb 12 anys va protagonitzar Maladolescenza una pel·li soft porn ….filmada amb nens. No sé com van poder filmar això perquè avui seria totalment il·legal i l’escàndol no seria petit, però ho van fer, i ningú no va posar objeccions.

N’Eva Ionesco ha treballat molts anys fent d’actriu secundaria al cinema francès, i actualment també es dedica a la fotografia.

Nota 1: Els que volgueu veure Maladolescenza sapigueu que la trobareu a l’emule, però a més del considerable mal gust de l’assumpte, no us la recomano en absolut perquè és dolenta a més no poder.

Nota 2: Podeu trobar les sèries de fotografies de l’Eva a l’Amazon, però cap edició baixa dels cent dòlars.

Aquest post està dedicat a en Martin, que està malaltot i necessita d’estímuls