Crec que avui és el dia d’escriure el post que he anat deixant durant els darrers mesos. curiosament, tot i les hores que em passc digerint musica al dia sóc molt minsa en quant a recomanacions musicals, i de tant en tant va bé fer un break.
Per què vull recomanar-vos als Antònia Font precisament avui? per diverses raons:
He tornat de Granada, i estic trista perquè he deixat enrera al gruix de ses meues persones preferides. I com sempre que estic trista, escolt als AF i a en Joan Miquel Oliver (el seu lletrista i guitarra, que també edita en solitari).
he descobert que en Frasco, gran amic d’en Tonto, treballa amb el cantant d’AF i si la conjunció astral és bona aquest li farà arribar a n’Oliver una carta escrita per moi.
perquè per a mi la banda sonora d’aquests dies està formada per Complaint- la nostra creació- , De Córdoba a Sevilla -la nostra versió en mig del carrer, sota la pluja- i Hansel i Gretel -jo la “punxava” i l’anava mig traduïnt a na Teresa mentre ella i en Tonto jeien abraçats, i l’amor i la felicitat surava en l’aire i jo no volia estar enlloc altre que allí, a aquell dormitori-casa a prop del buzón del Genil.
i perquè en el tren de Barcelona a Lleida, quan me pujava la febre i estava més morta que viva, el primer llibre de n’Oliver El misteri de l’amor em salvava la vida, com sempre fa aquest bon home.
D’Antònia Font recoman tots els elepés. D’en Miquel Oliver també recomanc tot el que té, rareses incloses. Els temes d’AF són molt originals i rarets en quant a lletra. Els de n’Oliver són molt parescuts però amb un to electrònic que és l’òstia. No podria quedar-me només amb un disc seu, així que recomanaré cançons, tot esperant que una vegada les sentiu us animeu a comprar l’original.
Hansel i Gretel: la millor de les millors. Del Joan Miquel Oliver, que la va escriure pel programa de tv3 Colors en sèrie. Ell era convidat del color Blau, confia en mí, i va fer aquesta cançó meravellosa.
Foto: del disc Surfistes a càmara lenta de n’Oliver. Tifons i huracans t’aixequen es cotxo, i un punki tirat se fa un kalimotxo… tu m’entens… Una meravella de cançó, així molt electrònica i molt tranqui a la vegada.
A Rússia: no té res a veure amb les anteriors,probablement perquè aquest tema és del seu segon disc, set anys enrera. Una frase d’aquesta cançó va estar a punt de ser el nom d’aquest bloc: la boira d’Escòcia!
Darrera una revista: Una de les millors cançons del que era fins fa poc el seu darrer disc: Batiscafo Katiuscas. AF van dir que aquest disc era un viatge al món de la bogeria, del desequilibri emocional. En aquesta cançó que parla d’una parella -dos asteroides que han desviat sa ruta- està ben clara l’intenció del elepé: Me roden per sa cara suicïdes i neurones, ja no sé que me queda i no sé si me funciona.
L’aire de ca teva, per a mi, la millor de les cançons del seu primer disc. Un rotllo molt bossanova -molt freqüent als seus inicis- i una lletra dramàtica i tendra a la vegada: n’Apollinaire, des de la seva peixera és testimoni d’una relació que acaba.
Robot: Un èxit de cançó. Crec que és la primera vegada que posc una cançó pop i en acabar en Krematory em demana que la torni a ficar. De fet aquell dia la vaig posar com deu vegades seguides. Ja era fan d’AF i no entenia com se m’havia pogut passar per alt aquesta meravella de cançó on es parla dels sentiments d’un Robot inocent: Diguem que penses els vespres, quan es mecànic t’apaga, quan fas un canvi de software, sempre que te reprogramen…
Vitamina Sol: Un vals per escoltar/cantar en parella mentre fas dissabte o mentre us vestiu per anar a fer la compra. Com sempre passa amb AF la vertadera essència del que és viure en parella queda fidelment reflexat aqui amb uns pocs acords.
I com no puc allargar-me més, vull acabar amb una de molt especial Batiscafo Katiuscas. Una rallada de cançó, que evoca amb perfecció la sensació de solitud que es deu sentir al fons de la mar, a dins d’un submarí monoplaça, a més de regalar-mos amb una polida versió del món submarí: Retxes de sol atravessen blaus marins, ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles, que ja s’ha fet de nit. I es plàncton s’il·lumina i canten ses sirenes aproximadament per no existir.
I per acabar, recomanar-vos la primera novela de n’Oliver. Encara no l’he acabat així que no faré cap critica. Ja he trobat, això si, bocinets ben polits:
“(…) Les he vist i he dit com si res”ah, sí, les seves sabates” però de sobte ho entès que no te n’havies anat, que series allà molt més temps que no em pensava, i m’he aixecat del sofà decidit a baixar al carrer per deixar-les damunt del contenidor de fems, que encara són prou noves i segur que algú les agafa, però he començat a veure tanta hormona per tot i és que clar, dos anys, és impossible que tot hagi desaparescut, i he començat a veure que tot n’és ple, al bany, tàmpax, salvaslips, a la cuina el teu davantal, al menjador, discos, i la tele, joder la tele és teva, al dormitori, un encenedor teu al comodí del teu costat, la teva olor al coixí, la meva camiseta que t’ha fet de pijama el darrer dia i cabells teus. “”
Bé, no cal més intents d’intentar traslladar-vos la meva admiració per aquests veïns meus. Quan hi entreu al seu món, m’agraireu que us hi hagi convidat -ho dic per experiència-.
Arreveure, habitants d’aquest bloc!
Categories: Algo d'en Chopin..., Confuci-ó Literària!
Tags: A Rússia, Alegria, Antònia Font, Batiscafo Katiuscas, Joan miquel Oliver, Taxi
Comments: 5 Comments.