Nina de Xangai

Siiii avui per fi ha arribat la meva capsa de sabates més esperada: la que conté les sis temporades de Sexe a Nova York!

És curiós com m’he enganxat a una sèrie que al principi criticava i condemnava de manera virulenta, sense –ho he de reconèixer- haver-ne vist més que petits talls. Això desmunta la meva teoria de “pots saber si alguna cosa no t’agrada sense provar-la”, que m’havia servit fins ara per lliurar-me de l’olla de sa meua sogra. Així que procuraré que ella no llegeixi mai aquest post.

Quan jo criticava Sex and The city pensava que era una sèrie de-i per- dones ultrapijes obsessionades amb aconseguir un home, obsessionades amb la seva imatge i que promovia l’estupidesa i superficialitat entre les dones. Una versió televisada de les Bratz, vaia.

Però resulta que no. Na Carrie Bradshaw i les tres seves millors amigues no tenen un pèl de tontes. No són dones objecte, tot i que fan de la seva imatge –molt trendy en el cas de la protagonista, molt agressiva en el cas de la Samantha- una bandera. Totes elles són dones joves però sobradament preparades i molt exitoses. I a excepció d’una d’elles- Charlotte, la més convencional- no tenen cap pressa per pescar un home. Clar que no m’estranya. Si jo tingués una feina que m’apassiones, sortís a dinar i sopar fora cinc o sis vegades per setmana, i pogués permetre’m un armari com el de la Carrie, no voldria més que perpetuar per sempre més aquest estat de gràcia.

Els crèdits que obren la sèrie presenten a la Carrie vestida amb un tutú rosa caminant per Nova York. La seva vestimenta ens diu que és somiadora i romàntica, però els primers plànols del seu rostre extasiat, la seva manera de caminar, ens presenten una dona molt segura de si mateixa, el tipus de dona que, citant a Sylvia Plath, “eats men like air”. I de sobte la roda d’un autobús trepitja un toll d’aigua i la nostra protagonista queda tota xopa, així, enmig del carrer. Xopa i avergonyida. D’alguna manera és una bona manera de sintetitzar el propòsit més o menys explícit de tota la sèrie. El que Sex and the City ens ve a dir és: I si el príncep blau en realitat era un tipus egocèntric i pedant? I si les dones no volen ser rescatades? I si la Ventafocs en lliurar-se de les seves germanastres va decidir montar-se un piset al centre i anar-se’n de festa en festa deixant amb dos pams de nassos al príncep?

En fi, aquesta és una sèrie de la que es podria escriure molt però no em vull estendre.

Per als que vulguin donar-li una ullada més analitica recomanc aquest llibre on diferents autors examinen qüestions de moda, identitat i gènere, i també fan una lectura feminista de la sèrie: Reading “Sex and the City” , editat per Kim Akass i Janet McCabe.

Si a més a més estau fervorosament interessats en la crítica dels mitjans audiovisuals, aquesta web de la University of Texas us agradarà.

Doncs sí, avui Kosovo declararà la seva independència. A partir de les tres de la tarda ja hi haurà un estat més al món, i per tant, una nació lliure més. Ja veurem com acaba la cosa, perquè a Sèrbia no li fa gaire gràcia tot plegat.

No cal parlar-ne gaire ací, perquè els mitjans de comunicació ja s’encarregaran d’informar i/o manipular sobre l’assumpte, però volia posar aquest link que he trobat on Kosovo dona les gràcies a tots aquells països que s’han mostrat d’acord amb el procés d’independència -ja té collons la cosa, que a sobre hagis de donar les gràcies perquè et deixin ser independent-i on veureu una llista dels països que reconeixeran aquest estat:

Kosovo thanks you

En fi, no cal que rellegiu la llista tres o quatre vegades: no, Espanya no hi és. Era d’esperar. No té gaire lògica que acceptin la independència d’un nou estat quan ací tenen a dos nacions que intenten fer el mateix per la via democràtica i no els deixen. El mateix Rajoy va carregar ahir en un mitin a Oviedo contra el procés d’independència del poble Kosovar, que ja són ganes de ficar-se amb una gent que a ell ni li va ni li ve.

Doncs això, molta sort a l’estat que comença i l’enhorabona, Kosovë!

Sota aquest lema els blocs bascos -i molts de no bascos també- s’han unit per protestar pel procés d’il·legalització de PCTB i d’ANB. Com que estic en contra d’aquesta mesura, jo també expresso la meva solidaritat amb el poble basc i animo a la resta de blocaires a seguir la cadena..

There is no time for love in the basque country,

please extend the solidarity

Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian,
zabaldu elkartasuna

No hi ha temps per l’amor al País Basc,
escampa la solidaritat!

Siiii!

Avui finalment m’ha arribat l’esperat e-mail de la oficina de relacions internacionals de la UdL: m’han donat la beca, m’envaig a Cardiff! (si tot va bé, clar).

Estic il·lusionada i atemorida alhora però en fi, vull esperar a pair-ho tot per fer una exposició acurada de les meves pors.

“ E passaren a Euiça, e preseren terra menys de negun contrast que nols faeren los de la Ila. E uengueren ab los cauals armats, e ab les naus, e ab los lenys al port Diuiça, e aqui fermaren ses albergades, e combateren la. E quant agueren los genys parats, lo feneuol que no tiraua tant tiraua a la uila, el trabuquet al castell. E quan uiren quel mur se trencaua de la uila per lo feneuol que hi tiraua, començaren de cauar, e quan los de la ost uiren que hora era del combatre, asseiaren los primerament de batayles menudes: e quan uiren que hora era quels combatessen, armas tota la ost, e prengueren tota la una cerca del mur de la vila. E quan uiren los sarrains que aquela hauian perduda es basaren se, e parlaren pleyt ques retrien. E Johan Xico, qui era de Leyda, fo lo primer hom qui entra en la cerca del mur de la uila. E aixi hagueren en esta manera la ulia el castel, si quel trabuquet noy tira pedres. E pus que Euiça fo presa, moltes uegades hi uengueren galees de sarrains, e la merçe de Deu, preseren hi totauia major mal que noy pogueren fer.”

Avui fa 800 anys que va nàixer el rei Jaume I el Conqueridor i volia escriure aquest fragment de “El llibre dels fets” on explica la conquesta d’Eivissa, que encara cada 8 d’agost celebram.

Us preguntareu que fa una republicana com jo parlant d’un rei? Doncs en aquest cas particular que m’ocupa, lloar al rei que ens va duur aquesta llengua amb que us escric ara i que ens va duur a ser el que hem sigut durant tants segles i que ara estam deixant de ser.

LLARGA VIDA AL REI!

Si voleu El llibre dels fets en document de word clickeu ací