Nina de Xangai

Aquesta nit m’he trobat amb l’Otto. Jo caminava oportunament per una avinguda enboirada  i ell seia a un banc. Al principi no m’ha reconegut pas. Jo a ell sí. La seva esquena corba, els braços caiguts i flonjos… De petit l’agredien al pati de l’escola. Li llençaven pilotes al cap i al cos esquifit i l’empaitaven tot el dia, perquè la seva malsana resistència al dolor era una clara provocació.  Ara, els seus torturadors havien substituït les seves maleses per jornades d’esport a la Molina, i sexe esporàdic a les discoteques de la costa. I ell continuava sent Otto, l’idiota.

 A mi sempre m’havia agradat moltíssim, ell. Sempre li havia volgut fer festetes, però era evident que vivíem a dues dimensions oposades.

 Però aquesta nit l’he trobat.

Assegut a un banc, a l’avinguda Rovira Roure, ben a prop de casa. I m’he assegut al seu cantó, i ell no m’ha reconegut pas. Aleshores li he dit qui era jo.  Ell m’ha mirat, sé del cert que era la primera vegada que mirava als ulls d’algú. I m’ho ha dit amb la seva veu ronca i irregular, veu somorta d’idiota.

 -Vull tornar amb ells.

 I li he promès que així ho faria.

 
Món, avui estic eufòrica. Després de molts mesos, tornc a escriure. No es pot dir que hagi recuperat la inspiració, sinó que me l’he trobada asseguda a un banc.

 
(Dedico aquest post a l’Otto, al Ennio Morricone que m’acompanya en aquest moment, i al Punki, que tot just m’ha vingut a parlar ara!)

Dijous, 31 de Gener de 2008. Lleida.

Aix.

És increïble les coses que pots arribar a pensar o dir quan vas gata. Personalment sóc el tipus de persona que quan va beguda té idees originals que mai havia tingut abans, o veu la llum respecte a mil coses que fins aleshores restaven envoltades d’incertesa. I també dic la veritat.

Avui recordava aquella nit al Berlín, parlant de cinema amb l’Àlex. No som especialment amics, l’Àlex i jo: deu ser l’única persona que conec que s’enorgulleix d’haver votat a Ciutadans. Però bé, a vegades s’hi pot parlar, i aquella nit li ho vaig acabar confessant:

“- idò a jo, la veritat, és que m’agrada més Jackie Brown que Pulp Fiction.” Au. Ja estava dit. Em sentia més lleugera. Oficialment ja formava part dels pàries tarantinescos.

No vull dir amb això que Pulp Fiction no m’agradi, perquè el cert és que m’agrada força i, cosa sorprenent, l’he vist moltes més vegades que Jackie Brown. Sempre em ve més de gust veure al Bruce Willis i al Travolta que al Robert de Niro o al Michael Keaton. Però la Pam Grier,que és lo milloret de Jackie Brown, que no me la toquin. I en Samuel L. Jackson. Fins i tot la Bridget Fonda, protagonista de la escena que més m’agrada, al pàrking dels grans magatzems:

De Niro: -Keep your mouth shut.

Fonda: -But…

De Niro:-I mean, don’t say one fucking word, okay?

Fonda: -….okay Louis.

Bang.

La rossa fàcil i tonteta queda estesa al terra i hom té la sensació que s’ho ha ben guanyat.

El Tarantino és molt amic de fer homenatges més o menys explícits –per això s’ha guanyat tantes crítiques per copión- i en aquest cas la referència són les pel.licules de cinema negre adreçat als negres (valga la redundància) de principis dels anys 70: l’anomenat Blaxploitation. Homenatge, copia descarada… hi ha mil foros a internet que intenten destruir al Tarantino, però sospito que tota aquesta antipatia neix d’una enveja mal digerida. I en qualsevol cas a qui l’importa si en Tarantino agafa escenes de pel.licules de sèrie B dels anys setanta que no veurem mai i ens les presenta amb uns actors, un guió i una fotografia que és per morir-se? I la música. Perquè al igual que al Blaxploitation, i com a la resta de films de l’amic Quentin, la banda sonora no passa desapercebuda, i com sempre, el jambo l’encerta. Voleu tastar-ne alguna? Street Life

En fi, Jackie Brown és una pel.li lenta –alguns opinen que deliberadament-, però excel·lent. L’argument és massa enrevessat per resumir-ho ací, així que esperc que us baixeu/compreu/llogueu la pel·lícula tan aviat com acabeu de llegir aquest post.

Aquest Nadal he tornat a casa, com cada Nadal. M’agrada quan tornc i vaig des del meu barri , a les afores, fins al cor de la ciutat –s’Alamera- i vaig comptant les botigues o locals nous que hi trob. Bàsicament locutoris i cafeteries. M’agrada veure com, malgrat els canvis, els llocs mítics de la meva infantesa romanen en peu: la Consolació, Sa Plaça des Parc, els baretos de sa Marina, i es rellotge de s’Alamera. Res no ha canviat, excepte la gent.

Moltes de les meves companyes de classe ja tenen fills. No un, sinó dos. Algunes tenen dos i algun avortament al seu historial. I no entraré en qüestions morals amb l’avortament, simplement vull deixar constància perquè els dos fills podrien haver sigut tres o quatre. I cap d’elles té més de vint-i-quatre anys!

Aquest Nadal quan vaig trobar-me amb una d’elles pel Portal Nou em va preguntar si no em feia gola formar una familia. Jo li parlava català, ella castellà. Però la diferència anava més enllà. Semblava que parlàvem des de punts molt llunyans de l´univers. Li vaig dir que jo sempre havia tingut una familia. I després li vaig recordar l’època en que imitàvem les Spice Girls al pati de l’escola.

Sens dubte elles han esdevingut Victorias Beckham. Jo m’he quedat amb el paper de na Geri. I m’encanta.