Nina de Xangai

Companys,companyes: ja som ací!

He estat uns dies absent degut al meu estat (penós) de salut. Ara no es que estigui per fer floritures, però al menys ja em puc bellugar una mica, i el que és més important, demà podré tornar a Lleida (esperc). D’aquestos dies passats em queda el record de les agulles, l’olor a antisèptic, i els nous i sofisticats termòmetres que les infermeres fan anar a Can Misses.

I per il.lustrar aquestos records, penjaré ací un bocinet d’un dels poemes més brillants de la meva admirada Sylvia Plath, on parla de la seva pròpia experiència a l’hospital. El poema és molt llarg, i està amb anglès. Però no pens mutilar-lo amb un escurçament ni una traducció. Au, a llegir.

Tulips

Ahir vaig anar al cinema a veure La brúixola daurada. La pel·lícula és correcta –la trama és enrevessada si no s’ha llegit la novel·la, però els efectes especials són molt bons-, però aquells que l’hagin anat a veure atrets per la polèmica encetada per l’església catòlica, s’hauran sentit vilment estafats. D’acord, la pel·lícula ataca les institucions religioses, però d’una manera molt més subtil del que cabria esperar d’acord amb el rebombori creat. De fet, no crec que els nens haguessin identificat les maldats del Magisteri amb l’església catòlica si aquesta no hagués pixat fora de test com ho ha fet. Una vegada més, els enfurismats defensors del cristianisme treuen les seves espases, i cavalcant a lloms de la intolerància es llencen en croada contra tot el que els sembla subversiu i ateu.

Això m’ha fet pensar en totes les vegades que els cremallibres han actuat a la història. I encara que m’agrada força criticar a l’església catòlica –cadascú té les seves rareses, que hi farem- he de reconèixer que no sempre han sigut ells els perpetradors de tal crim.

Un famós cremallibres, fou el bisbe de Wakefield que cremà públicament una de les primeres edicions de Jude, l’obscur. El seu autor, Thomas Hardy , declarà que probablement el bisbe cremà el llibre en plena follia per no poder-lo cremar a ell. I és que ja ho va dir el poeta Heinrich Heine, allà on es cremen llibres, s’acaben cremant persones. Malauradament, la profecia va esdevenir real a l’Alemanya nazi: el 10 de Maig del 1933 es van cremar més de 20.000 obres de filòsofs, científics i novel.listes considerats perjudicials pels interessos nacionalsocialistes. Segons l’historiador berlinès M. Grüttner,allò va ser l’inici de la decadència alemanya “com a nació de ciència”. Fou també l’inici de la persecució i extermini no només d’un gran nombre d’intel·lectuals i científics, sinó de milers de jueus, gitanos, i opositors al règim. Tots ells correrien la mateixa sort que els llibres.

Un altra de les meves novel·les preferides, Blankets, també ha estat en el punt de mira dels cremallibres. Els qui hagin llegit aquesta història gràfica, hauran quedat meravellats per la tendresa i innocència amb que l’autor tracta temes tan delicats com la primera relació sexual, el primer amor o la fe. El protagonista –que és l’escriptor, ja que és una novel.la autobiogràfica- parla també dels sentiments de culpa davant els seus –naturals-desitjos sexuals, i del seu desencís amb la fe catòlica en la que ha estat educat. Els dibuixos que acompanyen al text són senzills, innocents, apropant-se molt de lluny a l’erotisme i deixant poc espai per a la censura. Tot i així, els cremallibres han considerat que en Craig Thompson és una ovella esgarriada i la seva obra ha estat prohibida a les biblioteques públiques dels estats més cristianoides dels EEUU.

Com veig que m’estic allargant moltíssim, i en definitiva, està clar el que volia dir, només em cal parlar del déu dels cremallibres. La seva maldat els inspira des de fa segles per cometre actes d’extrema crueltat: estic parlant de Rankslor the cremator. Evidentment mai no l’ha vist ningú però en Willi insisteix en que és així.

Només una recomanació: cal llegir, cal llegir moltíssim per fer inútil la tasca dels cremallibres.

Maig del 37, Barcelona

Una segona guerra civil dins la guerra civil espanyola esclata. Forces de l’Exèrcit Republicà, de l’UGT, del PSUC (Partit socialista unificat de Catalunya) lluiten contra els milicians de la CNT i el POUM. De sobte l’enemic ha deixat de ser l’exèrcit feixista i ara es dispara contra aquells que s’han alçat en armes per defensar la República i la Llibertat.

Durant quatre dies, els carrers de Barcelona, la rereguarda fins aleshores, esdevenen un front de batalla. Aquestos fets, que són coneguts històricament com els Fets de Maig, o les Jornades de Maig, van ser silenciats durant molt de temps per la premsa i per molts militants comunistes arreu del món. Ningú volia parlar del que el Partit Comunista , sota influència de Stalin, havia fet a Barcelona: centenars de militants del POUM i la CNT havien set empresonats i alguns fins i tot afusellats, amb el pretext que havien servit com a espíes pels nacionals i per tant, eren uns traïdors a la causa republicana.

Els fets de Maig foren l’excusa per il·legalitzar, quinze dies després, el Poum. Un dels seus dirigents, l’històric Andreu Nin, fou detingut pels soviètics el mateix 16 de Maig, a la Rambla de Barcelona , portat a Madrid i torturat fins a la mort. Dies després, centenars de pintades preguntant On és Nin? aparegueren als murs de la ciutat.

La veritat dels Fets de Maig va trigar molt a sortir a la llum, i encara avui, molta gent s’estima més no parlar-hi quan es fa referència a la guerra civil espanyola. Tanmateix, crec que l’intent d’acabar amb el Poum i la memòria dels seus militants assassinats ha de ser recordada i honorada amb força per les noves generacions. Al cap i a la fi, militaven en un partit que creia fermament que l’alliberació nacional de Catalunya havia d’anar lligada a la revolució de la classe obrera , i van lluitar i donar la seva vida tot confiant que la defensa de la República seria el moment històric que els ho permetria.

Un dels llibres que, al meu parer, explica molt bé la divisió que hi va haver entre els dos bàndols republicans és l’Homenatge a Catalunya (Homage to Catalonia) del George Orwell. És un relat escrit en primera persona, on explica la seva experiència al front amb el les milícies del Poum amb les qual va lluitar fins a caure ferit. Fou precisament mentre es recuperava de les ferides a Barcelona on fou testimoni de la persecució comunista que van patir els seus companys- i ell mateix-.

I pels més cinèfils, us recomano Terra i Llibertat (Land and Freedom) del director britànic Ken Loach. La pel·licula està inspirada en el llibre de l’Orwell, per tant també serveix per fer-se una idea del que els fets de Maig van suposar. Els que coneguin el director sabran que les seves pel.lis, de contingut social i polític, són didàctiques, sovint excessivament, però tot i així , entretingudes.