Nina de Xangai

Divendres, 24 de Febrer de 1990. Laura Palmer, una jove estudiant de Twin Peaks és trobada morta, a la vora del riu, i embolicada en plàstic.

Així comença la meva sèrie de televisió preferida, Twin Peaks. Pel que he pogut comprovar parlant amb amics, molta gent de la meva generació (anys amunt, anys avall) no van seguir la sèrie quan es va estrenar a Telecinco, però tots recorden aquella famosa cançó que els feia esgarrifar. Jo tampoc la vaig seguir en el seu dia, i fou ara fa dos estius quan em vaig decidir a baixar-la (ehem, posteriorment vaig comprar la sèrie original eh). I bé, que puc dir? Des del primer episodi em vaig quedar enganxadíssima. I no perquè volgués saber qui era l’assassí de na Laura, sinó perquè Twin Peaks té algo especial. És dificil de classificar dins un gènere: la història es centra en les investigacions de Cooper, l’agent del FBI, però a mesura que aquest s’endinsa en les entranyes d’aquest poble veiem que la vida dels seus habitants és com un culebrón veneçolà. Aquest és un dels trets que més m’agraden de la obra d’en David Lynch, com presenta ciutats aparentment ordinàries, típiques, i com poc a poc es van descobrint les rareses i els elements foscos que hi ha latents a la seva societat.

La figura de Laura Palmer és la personificació més clara d’aquesta característica: filla i estudiant exemplar, voluntària dels meals on wheels, Homecoming Queen del seu institut… però a mesura que els episodis avançen l’ombra de la virginal Laura desapareix i en el seu lloc es perfila una jove acostumada a viure on the wild side.

En fi, podria parlar hores i hores d’aquesta sèrie de culte, de la seva extensa mitologia, dels seus atraients personatges, però deixaré que us impliqueu al vostre ritme:

Us deixo ací el link del millor foro espanyol de la sèrie: Si teniu algun dubte, o simplement voleu compartir les vostres teories, estaran encantants de parlar amb vosaltres. Són uns Peakies ben documentats!

Un col.laborador d’aquest foro, en MakaVeLi6, va compilar totes les teories que havien anat passant pel foro i va escriure una mena d’explicació prou coherent als misteris de la sèrie (que són molts).

El link oficial de la sèrie ací

I el famós tema musical pels qui vulgueu evocar vells traumes !

Potser perquè el meu relotge biològic m’avisa que ja hi estic preparada, darrerament passc molta estona pensant en totes aquelles coses bones de la vida que vull que els meus fills gaudeixin, i perpetuïn : la sobrassada torrada a sa ximeneia de sa cuina de fora, els bullits de peix, ses tardes a Can Frit amb la companyia dels vesins o dels de Can Curt, tot fent una mossadeta de flaó, i es ucs i ses rialles de sa tia Antònia.

Des que visc a Lleida pens que vull que els meus fills, quan hi siguin, vegin la bellesa de tot això, i que sentin també l’emoció de veure l’enxaneta enfilant-se com una aranya pel castell, de sentir el so excessiu de les gralles als cercaviles o simplement de sentir i parlar aquestos mots que ara escric, i que són dipositaris d’una tradició la llavor de la qual és tan fèrtil, que encara floreix.

Dic tot això perquè avui menjaré bolets, i aquesta tradició boletaire forma part d’aquestes coses bones de la vida que no haurien d’acabar mai. Quan vaig sortir d’Eivissa només coneixia els nostros pebrassos, ara en canvi conec els rovellons, els ceps, els rossinyols, els camagrocs, els fredolics, etc…

En fi, tot això era per recomanar-vos una paradeta del mercat de Ronda de Lleida : la de Bolets Agustí. Allí trobareu a la Marta i l’Agustí, venent els bolets -i altres productes de l’horta- que ells mateixos cullen. El preu està bé -ja sabeu que els bolets no són cap ganga, però paga la pena-, en saben un munt i de tant en tant us sorpendran amb alguna recepta.

A més a més l’Agustí -que va col.laborar un dia amb la cuina de l’Isma- va escriure un llibre sobre bolets, que també podreu comprar a la paradeta.

No són amics meus, ni m’han pagat per fer-lis propaganda, però avui mateix m’han venut una bona bossada de bolets en perfecte estat i he pensat que ja els tocava un post.

Avui toca llonganissa amb bolets… així que Bon Profit!

(Dedico aquest post al B. coneixedor i defensor d’aquestes coses bones de la vida.)

Fa poc vaig trobar un curt que es basava en una enquesta amb una pregunta simple:

Ets la persona favorita d’algú?

El curt no és especialment bo, tot i que a jo m’agrada molt. He decidit posar-ho aquí perquè avui recordava la primera vegada que vaig llegir aquesta pregunta i com me vaig quedar una bona estona pensant en si seria o no seria la persona favorita d’algú.

Us convido a que us pregunteu això mateix, i si teniu alguna persona favorita, digueu-li-ho mentre sigueu a temps!

Per cert, us deixo el link a la pàgina de la guionista :

Miranda July

Us demanarà un password per entrar. Per si no hi ha sort i no l’encertau, aquestes són les paraules que m’han permès accedir a la web:

-indígena

-solitud

-bombeta

Avui m’he adonat que no havia fet encara cap recomanació musical en aquest blog,i he decidit posar-hi remei. No sé si algú s’animarà a escoltar a aquesta bona mossa després d’això, però m’és igual, parlaré d’ella perquè m’agrada i perquè és molona.

Recordo la primera vegada que vaig veure un videoclip seu. Va ser a la TEF (la gran televisió d’Eivissa i Formentera), un dia que estava sola a casa. La veritat és que les cares i els moviments que fotia, juntament amb aquella veu, eren força espantoses. Amb el temps vaig aconseguir superar el trauma i apartar de la meva ment aquella imatge i quan ja estava més crescudeta la vaig tornar a sentir i em va apassionar.

Parlo de la cançó -i el videoclip- de Wuthering Heights (1978). Amb aquesta cançó es va convertir en la primera dona que arribava al número 1 de les llistes britàniques amb un tema escrit per ella mateixa. Wuthering Heights -cançó basada en la novel.la homònima i que us recomanc totalment- estava inclosa a l’àlbum The Kick inside. Quan va sortir al mercat la Kate Bush tenia 19 anys, però va escriure algunes de les cançons quan només en tenia 13!

Discografia:
* 1978: The Kick Inside
* 1978: Lionheart
* 1979: On Stage – 4 Live Tracks
* 1980: Never For Ever
* 1982: The Dreaming
* 1985: Hounds Of Love
* 1986: The Whole Story (Best Of)
* 1989: The Sensual World
* 1990: This Woman’s Work
* 1993: The Red Shoes
* 2005: Aerial

Si investigau pel llutub o per internet veureu que algunes de les seves cançons potser us sonaran perquè han estat molt versionades. Per exemple, l’esmentada Wuthering Heights ha estat versionada pel grup de punk China Drum o la banda heavy Angra (aquesta darrera versió és bonissima); i Running up that hill -la meva favorita- versionada per Within Temptation i Placebo.

D’entre totes les versions he trobat una de la que vull incloure el link ja que la canta l’amor platònic del creador -tècnic- d’aquest blog: la Hayley Westenra. Ale, Albert, va per tu. Hayley cantant Wuthering Heights

I a banda d’això us deixo el famós i terrorífic videoclip.

Esperc que us agradi. I m’és igual que em digueu cutre, però els 80 molaven mazo.

NOTA: No puc deixar d’afegir aquest videoclip que he trobat, que és molt divertit i a més és d’una de les cançons que més m’agraden de na Kate. La hi dedico a en Tonto, que sembla ser que està avorridot. Quan tornem a estar juntets podràs tocar el piano i jo cantaré per tu!!!