Nina de Xangai

Gent del món! Avui vull parlar-vos del nou llibre de la Naomi Klein. Encara estic esperant que arribin a Lleida les edicions en català, així que no l’he pogut llegir, però vaig tenir l’honor de poder seguir en directe a través de la web la conferència que l’autora donà el passat divendres al Centre de cultura contemporània de Barcelona. Una conferència de la que he editat alguns fragments per aquells que s’ho van perdre.

La Naomi Klein va publicar l’any 2000 el No Logo, que des de la seva aparició va esdevenir un best seller i va ser anomenat “la Biblia del moviment antiglobalització”. Al No Logo analitzava la pèrdua d’importància del producte davant la marca, les estratègies de les grans empreses per extrendre’s,la manera indiscriminada en que la publicitat ocupa cada vegada més espai públic i com les fàbriques instal.lades a països tercermundistes afecten la forma de vida i les economies locals.

El llibre que presenta ara, La doctrina del xoc, torna a encetar la polèmica demostrant que el neoliberalisme, en contra del que s’ha intentat vendre sempre, no es va imposar de manera democràtica ni pacifica. Naomi Klein defensa que el capitalisme (capitalisme del desastre, ho anomena ella) sempre ha fet ús de la força, i ha tret profit de les situacions de crisi (com els atemptats de l’11 de Setembre o el Katrina) per acabar imposant politiques ferotges que molt sovint són una autèntica amenaça per la democràcia.

En fi, no vull parlar més d’aquest llibre fins que no el llegeixi i pugui dir si estic d’acord amb la seva tesi o si la considero basura puta, però sent com sóc fan del No Logo i dels seus articles al The Nation, segurament quedaré encantada una vegada més.

Trobareu La doctrina del xoc publicat per l’editorial Empúries, i pel que sembla aviat tindrem el No Logo traduït al català.

Us deixo ací un parell de videos de la conferència del divendres. Fins que els hagi traduït al català haureu de gaudir d’ells en anglès.

Naomi Klein parla de la importància de la memòria històrica
Naomi Klein parla de l’estat de xoc col.lectiu i individual

També us deixo el link a la pàgina de l’autora: Naomi Klein

I el link de la pel.licula que va filmar amb el seu marit sobre la presa, per part d’antics treballadors, de fàbriques abandonades a Argentina durant la darrera crisi econòmica. The Take

Fa un parell de dies vaig anar al cinema a veure Las 13 rosas.

No solc anar molt al cinema jo, però em vaig animar i la veritat és que va pagar la pena.Suposc que no cal parlar de l’argument d’aquesta pel.li perquè ja és prou conegut per tothom.Va resultar menys sensiblera del que hauria pogut resultar amb altres directors, tot i que, per la naturalesa de la història, acaba sent dramàtica. Tot i així, i pel que he pogut llegir, es van suavitzar prou les escenes de violència ja que les tècniques de tortura que s’aplicaven als detinguts anaven més enllà dels cops de puny.
I bé, si hagués de resaltar un aspecte de la pel.licula, seria sens dubte les interpretacions de Pilar López de Ayala,Verónica Sánchez, Nadia de Santiago i sobre tot , Marta Etura, que cada dia m’agrada més.

La pel.licula, sobre tot pel final tràgic d’aquelles noies idealistes, em va fer recordar la història de la Sophie Scholl i la resta de membres de la Rosa Blanca. Les 13 roses  van morir, en certa manera, per la seva ingenuïtat. Van intentar reorganitzar-se en el Madrid de la posguerra pensant que tenien possibilitats reals d’enderrocar el règim franquista o si més no, fer temps fins que l’esclat de la segona guerra mundial resolgués les coses. Una idea prou ingènua veient com va anar tot plegat. De la mateixa manera, la Sophie Scholl i la resta de membres de la Rosa Blanca van intentar fer reaccionar la població alemanya amb els seus pamflets subversius. Cridaven al sabotatge en les fàbriques i els actes nazis, i sens dubte calia una gran dosi d’ingenuïtat -però alhora també d’idealisme i sang freda- per fer-ho.

Tant uns com altres van acabar malament: les noies socialistes afusellades, els estudiants alemanys decapitats,però tots eren conscients de la rellevància del que feien i sabien que la història no els oblidaria.En moments en que altres callaven, ells van tenir la energia per defendre drets molt senzills amb la convicció més ferma.
Aquest és el seu missatge.

Aprofito per fer recomanacions i deixar links:

Web de la pel.licula Las 13 Rosas
Web de la pel.licula “Sophie Scholl:Die letzen tage”
(també la podeu trobar en espanyol: Los últimos dias de Sophie Scholl)

Un llibre força interessant i amè:
La Rosa Blanca: los estudiantes que se alzaron contra Hitler,José M. Garcia Pelegrín. Edit. LibrosLibres (2006)

Tràiler oficial de la pel.li de Sophie Scholl
Tràiler oficial de la pel.li de les 13 Roses

Les conclusions del darrer estudi de la Fundacc (Fundació Audìencies de la Comunicació i la Cultura) són prou alarmants, però evitaré caure en lamentacions sobre un tema que tampoc ens hauria de sorprendre gaire. Quan vas al bus trobes poca gent amb un llibre a la mà. A les sales d’espera (aix, la seguretat social) trobes poc jovent culturitzant-se,i a la mateixa facultat (facultat de lletres, déu meu!) la tendència és llegir amb prou feines el que ens manen i si hi ha el resum de King Lear a la viquipèdia molt millor.

De qualsevol manera, i tot i que segons l’estudi, la gent jove agafa un llibre cada quatre mesos, sé que hi ha moltissima gent al meu voltant que llegeix molt i gaudeix fent-ho, i per tots ells va aquesta recomanació:

Franny and Zooey , de J.D. Salinger.

És un llibre dividit en dues històries relacionades entre sí , en les que parla de la familia Glass -us serà familiar si heu llegit altres cosetes d’en Salinger-. L’argument és molt simple: Franny Glass és una jove estudiant que sofreix un col.lapse mental degut a la falsetat i l’egoisme que percep al seu voltant.

Segons alguns crítics, Franny and Zooey podria ser interpretat com un conte zen modern amb l’evolució de la Franny que va des de la desesperació i ignorància absoluta fins a la sabiduria final. Tot són interpretacions, clar. El que si és cert és que aquest llibre guarda una estreta relació en quant als temes tractats amb El vigilant en el camp de sègol. De fet ambdós llibres van ser molt populars en el moment de la seva aparició als Estats Units, tot i que amb el pas del temps El vigilant…va fer ombra a aquest i altres obres de l’autor.

Trobareu Franny i Zooey, i El vigilant en el camp de sègol editats en català per Edicions 62.

A llegir!

Per fi les meves estones buides i avorridotes al youtube han donat els seus fruits i he trobat algo que realment paga la pena.El final alternatiu de The Wizard of Oz. Trenca una mica amb el to de la pel.li, però és força divertit.

No sé quants de vosaltres estau familiaritzats amb The Wizard of Oz, El meravellós màgic d’Oz, o com li vulgueu dir. Parlc de la pel-licula clar. Normalment prefereixc el llibre, però en aquest cas, i sense desmerèixer el que el Frank Baum va escriure, la pel.licula simplement és brillant.

De petita quan la pel.li acabava rebobinava la cinta (vhs, aquell gran format) i la tornava a veure, repetint l’operació fins a tres vegades. A casa dels avis pintava el terra amb guix per crear-me el meu pròpi yellow brick road pel qual anava fent voltes a la casa cantant sense parar Wiwon tusí de wisar en el meu anglès de la època. Sens dubte The Wizard of Oz va ser el producte cultural que més em va impactar quan era una nena i un dels que més m’ha marcat, i el recomanc a tothom, sobre tot a aquells que tenguin nens als seu càrrec, ja que estimula la imaginació d’una manera brutal. Però que ningú es deixi enganyar, el Meravellós Màgic d’Oz no és una història infantil, sinó com diuen els crèdits de la pel.licula, és una història dedicada a aquells que són joves de cor!

Idò això, us deixc aquí un parell de links:

Final alternatiu

Tràiler oficial

“Me he dado cuenta de que considero al público, al viajero, como el enemigo. Los que me van a mentir, los que tratarán de engañarme con los excesos de equipaje, los que tratarán de viajar por la cara..”
by Eriwen ( http://eriwen.spiral-static.org/)

He decidit parlar finalment de l’aeroport, tema estrella de la meva vida ens els darrers mesos. Sí, fins i tot ara,quan ja fa dos mesos que no hi treballo,continuo enrecordant-me dia sí i dia també de l’aeroport, aquell microcosmos amb la seva rutina i amb les seves lleis que has de conèixer si vols sobreviure. Perquè l’aeroport, fins i tot un tant petit com el d’Eivissa, és una jungla.

Vaig tenir la sort de treballar amb una companyia coneguda a la que em referiré com Siberia per no ferir sensibilitats alienes. A Siberia el sou és prou bo i a més a més l’uniforme combina molt bé l’erotisme i l’elegància que tothom espera d’algú que ocupa un mostrador de facturació.

Podria parlar molt de l’aeroport i tot el que vaig apendre i descobrir, però començaré amb un parell de cosetes que em van sorprendre molt:

Descobrir que….

1) Que els mateixos anglesos que es pixen als vestidors dels souvernirs, o que fiquen cervesa al biberó de la canalla pq s’adormin ràpid són extremadament educats i amables a l’hora de tramitar la seva tarja d’embarcament.

2) Que els alemanys són gent poc simpàtica quan se`ls hi demana el passaport.

3) Que els italians sempre, SEMPRE, parlen cridant. Fins i tot quan se’t volen lligar, cosa que també passa sempre, SEMPRE.

4) Que els francesos creuen que el món sencer es francòfon. I que a més a més no accepten el francès malparlat.

Podeu pensar que això són prejudicis. Sí, el mateix vaig dir jo quan alguns veterans de Sibèria m’explicaven el que més tard vaig poder comprovar jo mateixa. En fi, això són algunes de les conclusions a les que vaig arribar en quant als passatgers.

Els passatgers enfadats i els retrassos ja són un altre tema.

La fira de Frankfurt ja està en marxa.

Ahir el Quim Monzó va exercir the spokesman de la literatura catalana amb un discurs brillant que destil.lava ironia. Com no podia ser menys va recòrrer la seva forma predilecte d’expressió, el conte,amb el que va parlar de la importancia de la literatura catalana a la història d’Europa.També va deixar anar certa càrrega politica en anunciar la seva sorpresa perquè la Fira de Frankfurt hagués convidat a una literatura desestructurada, pertanyent a una cultura repartida entre diversos Estats on la llengua no és realment oficial en cap.

Al seu discur, Quim Monzó -o més millor dit, l’escriptor protagonista del conte- va reflexionar sobre el fet que als discursos inaugurals d’aquesta mena, els escriptors solen fer una exaltació de la cultura pròpia que sonen distants als qui no hi pertanyen, i per tant va intentar parlar de coses que cridessin l’atenció del públic alemany parlant de la cervesa Moritz,na Claudia Schiffer o la germanització de Mallorca, terra natal d’en Ramon Llull,Raymundus Llullus, Raimundo Lulio o com ens agradi més.

En fi, em va agradar sentir al Quim Monzó parlant de la divisió geogràfica a la que estam sotmesos els catalans, em va agradar que es sentís ahir la muixeranga d’Algemesí a Frankfurt i m’agradarà que divendres, una colla de ball pagès eivissenc també hi sigui. Tot plegat fa pensar que som un país normal, però el cert és que la bombolla de Frankfurt es desinflarà i ací les coses seguiran com sempre.

Discurs inaugural de Quim Monzó

Les classes de lingüistica són d’allò més divertides. Resulta que el que sempre havia pres com a tòpics típics de la suposada guerra de sexes és cert: hi ha una raó biologica per la que les dones tenen dificultats per llegir mapes i els homes no poden fer dues coses alhora.

Resulta que quan s’escaneja el cervell es troben zones dedicades a funcions especifiques, les funcions que més ens agraden i en les quals es suposa que som o serem brillants. En canvi, altres funcions no tenen cap zona del cervell assignada, i quan les executem el que feim basicament és buscar-lis un raconet.

Així doncs, l’home té un raconet del cervell dedicat a trobar una adreça i orientar-se, mentre que la dona no (per això ens costa més llegir els mapes). També és cert que aquest mateix home, mentre estigui llegint el mapa sentirà la necessitat d’apagar la musica del cotxe perquè no pot llegir i escoltar musica alhora. Això és degut a que ells tenen menys fibres connectant els dos hemisferis del cervell que les dones. Aquesta és la raó per la que es diu que un home no pot fer dues coses alhora i una dona sí. Resulta que elles tenen el cervell configurat en mode multi-tasca mentre que ells el fan servir de manera més especialitzada.

I el millor d’aquesta classe interessantisima d’avui ha sigut descobrir que degut a la configuració del nostre cervell no sóc l’única dona a qui li costa respondre rapidament quina és la seva dreta o la seva esquerra!

I com avui m’he assabentat també que hi ha un 15-20% d’homes que tenen un cervell afemellat i un 10% de dones amb un cervell masculinitzat (depenen de les dosi de hormones masculines i femenines que van rebre entre la sisena i vuitena setmana de gestació), vos deixo un link per a que pogueu mesurar el grau de feminitat/masculinitat dels vostres cervells. Ca fort.

Brain Wiring Test

(nota: el test està en anglès)

Bé, ja era hora de posar això en marxa. Avui en dia tothom té un blog, flog o vlog així que no deixa de ser pretenciós pensar que el que jo digui podria tenir cap interès, però bé, jo deixaré anar les meves idees/teories/pensaments per aquells que no tenen prou del egocentrisme cibernètic que ens envolta darrerament.

Així que per inaugurar aquest blog proposo un concurs: el que doni la resposta encertada guanyarà un paquet sorpresa que els senyorsde Correus s’encarregaran de fer-li arribar amorosament i ràpida!
La pregunta és…

Què trobau d’estrany al següent missatge enviat per un lector al nº78 de la revista Computes Hoy Juegos:

Comprar un portàtil,

Me quiero comprar un portátil para jugar (aunque a mi novia le he dicho que es para trabajar:) ) y tengo casi todo claro menos una cosa, la tarjeta gráfica. Lleva un procesador Intel Centrino a ” GHz y tambien ” GB de RAM, pero para la tarjeta gráfica me dan dos opciones: Geforce 8400M GT y Geforce 8600M GT. ¿Por cual me decido?

Lector anònim

Au, postejau les possibles respostes, quants més serem més riurem!