La Stanza del figlio conté moltes escenes analitzables però cap ho és tant com la que avui porto aquí. Amb una  simple ullada semblaria que parlem de la tipica escena d’una familia, a priòri molt unida, que de manera espontània comença a cantar per fer més suportable el viatge en cotxe.

I amb tot, la cançó que sona al cassette del cotxe no és pas casual. Insieme a te non ci stò più, de Caterina Caselli, té un paper premonitòri dins aquesta escena: la familia patirà aviat una tragèdia. La pèrdua d’un fill mai és fàcil, en aquest cas ho és molt menys, perquè amb ella trontolla tot l’edifici del que sospitam que, malgrat la bonica façana,  ningú va tenir cura dels ciments. La familia del difunt Andrea haurà d’apendre, sense avís previ, a dir adéu, que és el tema fonamental d’aquesta pel·lícula.

Aquesta és, doncs, una cançó d’acomiadament. Conté frases senzilles però ben encertades que he volgut fer meves i que, avui que em trobo en una situació tan parescuda, no puc més que xiuxiuejar sense treva.

Dir adéu és sempre dificil. Especialment quan es deixa enrera allò que va començar com la més bonica i eterna de les aventures. Anar-se’n és encara més complicat que quedar-se enrera, però com diu la cançó ” Cal morir una mica per viure”.

Amb això i amb la certesa de que al capdavall dedicaré més minuts de ma vida a seguir el meu camí de rajoles grogues que a perdre’m dins els records -per bonics que siguin aquests- començo avui la meva nova vida. Només em resta demanar que tal com diu una altra cançó: el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant.

Tan aviat com ha trepitjat la platja ha decidit asseure’s a la vora de la mar amb les mans i els peus soterrats a la sorra humida.

Un sospir, pot ser. Un ” ja dorms? ” xiuxiuejat,  i tot esdevé tal com jo somiava.

Cal que algú em desperti

Entre Roma i Santiago hi ha, diuen, aquesta ciutat on el poeta recomana no tornar si has estat feliç. Té cert sentit, clar, com tots els consells fets amb seny. Però, i si Macondo no és la ciutat on has estat feliç sino la ciutat que et fa feliç? Aleshores té més sentit voler tornar. Voler quedar-te per sempre més.

Perquè idealitzar un record bonic és d’allò més fàcil, però modelar-lo de nou tot mantenint intacte allò que el fa especial és la veritable prova de foc. I avui, ara sí, prova superada.

El compulsiu batre d’ales pot empendre el vol.

]]> http://www.ninadexangai.cat/?feed=rss2&p=523 0 http://www.ninadexangai.cat/?p=519 http://www.ninadexangai.cat/?p=519#comments Mon, 12 Jul 2010 18:21:11 +0000 admin http://www.ninadexangai.cat/?p=519

N’Evita és inaccesible per molta gent però per a mi és d’allò més simple.

En dies de tristor i confusió s’ajeu al meu cantó i estén el seu cabell sobre la meva falda. Mentre passo la pinta pels seus cabells tan suaus, parlo de la meva infantesa, de ma mare i de mi. Ella tanca els ulls i no bada boca, i sento que el seu silenci, sovint, em salva de moltes coses.

Na Julie sospita que està carregada de supèrbia. Tants cops ho ha llegit en paraules alienes i tanmateix no ha volgut cedir mai. I ara és aquí.

Un viatge en tren pot ser molt llarg i dóna per pensar molt. I de totes les coses que existen a l’univers únicament una, una sobre totes les altres, ocupa la seva ment.

Na Julie ha hagut de claudicar: potser és cert que l’amor tot ho mou.

Un apartament a Friedrichschain, Berlin.
Gener de 2010.

A fora, la neu.
A dins, l’amor.

El resultat: