De l’angoixa adolescent i el conflicte generacionals se n’ha parlat molt. Hi ha centenars de llibres i pelicul·les que parlen de les primeres relacions sexuals, el primer amor, el sentiment d’incomprensió i solitud i tota la pesca. Sempre que m’he trobat amb aquest tema ja sigui a la pantalla o a dins d’una novel·la m’ha fet l’efecte que l’autor creava uns personatges i uns conflictes massa ficticis.
Les roseaux sauvages (1994, André Techiné), en canvi, tracta de tots aquests temes i a sobre es permet posar de rerafons un conflicte polític -la guerra d’alliberació d’Argèlia- i s’en surt d’allò més bé. La grandesa de Techiné és que aconsegueix obviar totalment la figura de l’espectador -que només fa nosa en un relat així- i es centra en crear una historia tan sincera que resulta punyent i incomprensible a estones, però també intensa i tendra. Hom té la sensació d’estar mirant d’amagat a través d’una petita esquerda en la paret, res no és sobrer ni forçat a l’univers dels joncs salvatges.
Quatre adolescents que lluiten per trobar el seu lloc al món a una petita localitat del sud de França. En François, que ha descobert que li agraden els nois; la seva millor amiga, Maite, jove comunista espantada de la seva pròpia sexualitat; en Serge, que perd son germà a la guerra d’Argèlia i Henri, el jove ultranacionalista que no accepta la pèrdua d’Algèria per part de l’estat francès. Quatre joves que es trobaràn al final en els vint minuts més ben assolits de tot la historia del cinema: el guió, la interpretació, la fotografia…tot el que traspua en aquestes escenes fan d’aquest títol una obra d’art.
Una bonica cançó, tema central de l’obra, tanca els crèdits. I aleshores, només una certesa : ja no se’n fan, de pel·licules així.
Siiii avui per fi ha arribat la meva capsa de sabates més esperada: la que conté les sis temporades de Sexe a Nova York!
És curiós com m’he enganxat a una sèrie que al principi criticava i condemnava de manera virulenta, sense –ho he de reconèixer- haver-ne vist més que petits talls. Això desmunta la meva teoria de “pots saber si alguna cosa no t’agrada sense provar-la”, que m’havia servit fins ara per lliurar-me de l’olla de sa meua sogra. Així que procuraré que ella no llegeixi mai aquest post.
Quan jo criticava Sex and The city pensava que era una sèrie de-i per- dones ultrapijes obsessionades amb aconseguir un home, obsessionades amb la seva imatge i que promovia l’estupidesa i superficialitat entre les dones. Una versió televisada de les Bratz, vaia.
Però resulta que no. Na Carrie Bradshaw i les tres seves millors amigues no tenen un pèl de tontes. No són dones objecte, tot i que fan de la seva imatge –molt trendy en el cas de la protagonista, molt agressiva en el cas de la Samantha- una bandera. Totes elles són dones joves però sobradament preparades i molt exitoses. I a excepció d’una d’elles- Charlotte, la més convencional- no tenen cap pressa per pescar un home.Clar que no m’estranya. Si jo tingués una feina que m’apassiones, sortís a dinar i sopar fora cinc o sis vegades per setmana, i pogués permetre’m un armari com el de la Carrie, no voldria més que perpetuar per sempre més aquest estat de gràcia.
Els crèdits que obren la sèrie presenten a la Carrie vestida amb un tutú rosa caminant per Nova York. La seva vestimenta ens diu que és somiadora i romàntica, però els primers plànols del seu rostre extasiat, la seva manera de caminar, ens presenten una dona molt segura de si mateixa, el tipus de dona que, citant a Sylvia Plath, “eats men like air”.I de sobte la roda d’un autobús trepitja un toll d’aigua i la nostra protagonista queda tota xopa, així, enmig del carrer. Xopa i avergonyida. D’alguna manera és una bona manera de sintetitzar el propòsit més o menys explícit de tota la sèrie. El que Sex and the City ens ve a dir és: I si el príncep blau en realitat era un tipus egocèntric i pedant? I si les dones no volen ser rescatades? I sila Ventafocs en lliurar-se de les seves germanastres va decidir montar-se un piset al centre i anar-se’n de festa en festa deixant amb dos pams de nassos al príncep?
En fi, aquesta és una sèrie de la que es podria escriure molt però no em vull estendre.
Per als que vulguin donar-li una ullada més analitica recomanc aquest llibre on diferents autors examinen qüestions de moda, identitat i gènere, i també fan una lectura feminista de la sèrie: Reading “Sex and the City” , editat per Kim Akass i Janet McCabe.
Si a més a més estau fervorosament interessats en la crítica dels mitjans audiovisuals, aquesta web de la University of Texas us agradarà.
És increïble les coses que pots arribar a pensar o dir quan vas gata. Personalment sóc el tipus de persona que quan va beguda té idees originals que mai havia tingut abans, o veu la llum respecte a mil coses que fins aleshores restaven envoltades d’incertesa. I també dic la veritat.
Avui recordava aquella nit al Berlín, parlant de cinema amb l’Àlex. No som especialment amics, l’Àlex i jo: deu ser l’única persona que conec que s’enorgulleix d’haver votat a Ciutadans. Però bé, a vegades s’hi pot parlar, i aquella nit li ho vaig acabar confessant:
“- idò a jo, la veritat, és que m’agrada més Jackie Brown que Pulp Fiction.” Au. Ja estava dit. Em sentia més lleugera. Oficialment ja formava part dels pàries tarantinescos.
No vull dir amb això que Pulp Fiction no m’agradi, perquè el cert és que m’agrada força i, cosa sorprenent, l’he vist moltes més vegades que Jackie Brown. Sempre em ve més de gust veure al Bruce Willis i alTravolta que al Robert de Niro o al Michael Keaton. Però la Pam Grier,que és lo milloret de Jackie Brown, que no me la toquin. I en Samuel L. Jackson. Fins i tot la Bridget Fonda, protagonista de la escena que més m’agrada, al pàrking dels grans magatzems:
De Niro: -Keep your mouth shut.
Fonda: -But…
De Niro:-I mean, don’t say one fucking word, okay?
Fonda: -….okay Louis.
Bang.
La rossa fàcil i tonteta queda estesa al terra i hom té la sensació que s’ho ha ben guanyat.
El Tarantino és molt amic de fer homenatges més o menys explícits –per això s’ha guanyat tantes crítiques per copión- i en aquest cas la referència són les pel.licules de cinema negre adreçat als negres (valga la redundància) de principis dels anys 70: l’anomenat Blaxploitation. Homenatge, copia descarada… hi ha mil foros a internet que intenten destruir al Tarantino, però sospito que tota aquesta antipatia neix d’una enveja mal digerida. I en qualsevol cas a qui l’importa si en Tarantino agafa escenes de pel.licules de sèrie B dels anys setanta que no veurem mai i ens les presenta amb uns actors, un guió i una fotografia que és per morir-se? I la música. Perquè al igual que al Blaxploitation, i com a la resta de films de l’amic Quentin, la banda sonora no passa desapercebuda, i com sempre, el jambo l’encerta. Voleu tastar-ne alguna? Street Life
En fi, Jackie Brown és una pel.li lenta –alguns opinen que deliberadament-, però excel·lent. L’argument és massa enrevessat per resumir-ho ací, així que esperc que us baixeu/compreu/llogueu la pel·lícula tan aviat com acabeu de llegir aquest post.
Ahir vaig anar al cinema a veure La brúixola daurada. La pel·lícula és correcta –la trama és enrevessada si no s’ha llegit la novel·la, però els efectes especials són molt bons-, però aquells que l’hagin anat a veure atrets per la polèmica encetada per l’església catòlica, s’hauran sentit vilment estafats. D’acord, la pel·lícula ataca les institucions religioses, però d’una manera molt més subtil del que cabria esperar d’acord amb el rebombori creat. De fet, no crec que els nens haguessin identificat les maldats del Magisteri amb l’església catòlica si aquesta no hagués pixat fora de test com ho ha fet. Una vegada més, els enfurismats defensors del cristianisme treuen les seves espases, icavalcant a lloms de la intolerànciaes llencen en croada contra tot el que els sembla subversiu i ateu.
Això m’ha fet pensar en totes les vegades que els cremallibres han actuat a la història. I encara que m’agrada força criticar a l’església catòlica –cadascú té les seves rareses, que hi farem- he de reconèixer que no sempre han sigut ells els perpetradors de tal crim.
Un famós cremallibres, fou el bisbe de Wakefield que cremà públicament una de les primeres edicions deJude, l’obscur. El seu autor, Thomas Hardy , declarà que probablement el bisbe cremà el llibre en plena follia per no poder-lo cremar a ell. I és que ja ho va dir el poeta Heinrich Heine, allà on es cremen llibres, s’acaben cremant persones. Malauradament, la profecia va esdevenir real a l’Alemanya nazi: el 10 de Maig del 1933 es van cremar més de 20.000 obres de filòsofs, científics i novel.listes considerats perjudicials pels interessos nacionalsocialistes.Segons l’historiador berlinès M. Grüttner,allò va ser l’inici de la decadència alemanya “com a nació de ciència”. Fou també l’inici de la persecució i extermini no només d’un gran nombre d’intel·lectuals i científics, sinó de milers de jueus, gitanos, i opositors al règim. Tots ells correrien la mateixa sort que els llibres.
Un altra de les meves novel·les preferides, Blankets, també ha estat en el punt de mira dels cremallibres. Els qui hagin llegit aquesta història gràfica, hauran quedat meravellats per la tendresa i innocència amb que l’autor tracta temes tan delicats com la primera relació sexual, el primer amor o la fe. El protagonista –que és l’escriptor, ja que és una novel.la autobiogràfica- parla també dels sentiments de culpa davant els seus –naturals-desitjos sexuals, i del seu desencís amb la fe catòlica en la que ha estat educat. Els dibuixos que acompanyen al text són senzills, innocents, apropant-se molt de llunya l’erotisme i deixant poc espai per a la censura. Tot i així, els cremallibres han considerat que en Craig Thompson és una ovella esgarriada i la seva obra ha estat prohibida a les biblioteques públiques dels estats més cristianoides dels EEUU.
Com veig que m’estic allargant moltíssim, i en definitiva, està clar el que volia dir, només em cal parlar del déu dels cremallibres. La seva maldat els inspira des de fa segles per cometre actes d’extrema crueltat: estic parlant de Rankslor the cremator. Evidentment mai no l’ha vist ningú però en Willi insisteix en que és així.
Només una recomanació: cal llegir, cal llegir moltíssim per fer inútil la tasca dels cremallibres.
Una segona guerra civil dins la guerra civil espanyola esclata. Forces de l’Exèrcit Republicà, de l’UGT, del PSUC (Partit socialista unificat de Catalunya) lluiten contra els milicians de la CNT i el POUM.De sobte l’enemic ha deixat de ser l’exèrcit feixista i ara es dispara contra aquells que s’han alçat en armes per defensar la República i la Llibertat.
Durant quatre dies, els carrers de Barcelona, la rereguarda fins aleshores, esdevenen un front de batalla. Aquestos fets, que són coneguts històricament com els Fets de Maig, o les Jornades de Maig, van ser silenciats durant molt de temps per la premsai per molts militants comunistes arreu del món. Ningú volia parlar del que el Partit Comunista , sota influència de Stalin, havia fet a Barcelona: centenars de militants del POUM i la CNT havien set empresonats i alguns fins i tot afusellats, amb el pretext que havien servit com a espíes pels nacionals i per tant, eren uns traïdors a la causa republicana.
Els fets de Maig foren l’excusa per il·legalitzar, quinze dies després, el Poum. Un dels seus dirigents, l’històric Andreu Nin,fou detingut pels soviètics el mateix 16 de Maig, a la Rambla de Barcelona , portat a Madrid i torturat fins a la mort.Dies després, centenars de pintades preguntant On és Nin? aparegueren als murs de la ciutat.
La veritat dels Fets de Maig va trigar molt a sortir a la llum, i encara avui, molta gent s’estima més no parlar-hi quan es fa referència a la guerra civil espanyola. Tanmateix, crec que l’intent d’acabar amb el Poum ila memòria dels seus militants assassinats ha de ser recordada i honorada amb força per les noves generacions. Al cap i a la fi, militaven en un partit que creia fermament que l’alliberació nacional de Catalunya havia d’anar lligada a la revolució de la classe obrera , i van lluitar i donar la seva vida totconfiant que la defensa de la República seria el moment històric que els ho permetria.
Un dels llibres que, al meu parer, explica molt bé la divisió que hi va haver entre els dos bàndols republicans és l’Homenatge a Catalunya (Homage to Catalonia) del George Orwell. És un relat escrit en primera persona, on explica la seva experiència al front amb el les milícies del Poum amb les qual va lluitar fins a caure ferit. Fou precisament mentre es recuperava de les ferides a Barcelona on fou testimoni de la persecució comunista que van patir els seus companys- i ell mateix-.
I pels més cinèfils, us recomano Terra i Llibertat(Land and Freedom) del director britànic Ken Loach. La pel·licula està inspirada en el llibre de l’Orwell, per tant també serveix per fer-se una idea del que els fets de Maig van suposar. Els que coneguin el director sabran que les seves pel.lis, de contingut social i polític, són didàctiques, sovint excessivament, però tot i així , entretingudes.
Divendres, 24 de Febrer de 1990.Laura Palmer, una jove estudiant de Twin Peaks és trobada morta, a la vora del riu, i embolicada en plàstic.
Així comença la meva sèrie de televisió preferida, Twin Peaks. Pel que he pogut comprovar parlant amb amics, molta gent de la meva generació (anys amunt, anys avall) no van seguir la sèrie quan es va estrenar a Telecinco, però tots recorden aquella famosa cançó que els feia esgarrifar.Jo tampoc la vaig seguir en el seu dia, i fou ara fa dos estius quan em vaig decidir a baixar-la (ehem, posteriorment vaig comprar la sèrie original eh). I bé, que puc dir? Des del primer episodi em vaig quedar enganxadíssima. I no perquè volgués saber qui era l’assassí de na Laura, sinó perquè Twin Peaks té algo especial. És dificil de classificar dins un gènere: la història es centra en les investigacions de Cooper, l’agent del FBI, però a mesura que aquest s’endinsa en les entranyes d’aquest poble veiem que la vida dels seus habitants és com un culebrón veneçolà. Aquest és un dels trets que més m’agraden de la obra d’en David Lynch, com presenta ciutats aparentment ordinàries, típiques,i com poc a poc es van descobrint les rareses i els elements foscos que hi ha latents a la seva societat.
La figura de Laura Palmer és la personificació més clara d’aquesta característica: filla i estudiant exemplar, voluntària dels meals on wheels, Homecoming Queen del seu institut… però a mesura que els episodis avançen l’ombra de la virginal Laura desapareix i en el seu lloc es perfila una jove acostumada a viure on the wild side.
En fi, podria parlar hores i hores d’aquesta sèrie de culte, de la seva extensa mitologia, dels seus atraients personatges, però deixaré que us impliqueu al vostre ritme:
Us deixo ací el link del millor foro espanyol de la sèrie: Si teniu algun dubte, o simplement voleu compartir les vostres teories, estaran encantants de parlar amb vosaltres. Són uns Peakies ben documentats!
Un col.laborador d’aquest foro, en MakaVeLi6, va compilar totes les teories que havien anat passant pel foro i va escriure una mena d’explicació prou coherent als misteris de la sèrie (que són molts).
Fa un parell de dies vaig anar al cinema a veure Las 13 rosas.
No solc anar molt al cinema jo, però em vaig animar i la veritat és que va pagar la pena.Suposc que no cal parlar de l’argument d’aquesta pel.li perquè ja és prou conegut per tothom.Va resultar menys sensiblera del que hauria pogut resultar amb altres directors, tot i que, per la naturalesa de la història, acaba sent dramàtica. Tot i així, i pel que he pogut llegir, es van suavitzar prou les escenes de violència ja que les tècniques de tortura que s’aplicaven als detinguts anaven més enllà dels cops de puny.
I bé, si hagués de resaltar un aspecte de la pel.licula, seria sens dubte les interpretacions de Pilar López de Ayala,Verónica Sánchez, Nadia de Santiago i sobre tot , Marta Etura, que cada dia m’agrada més.
La pel.licula, sobre tot pel final tràgic d’aquelles noies idealistes, em va fer recordar la història de la Sophie Scholl i la resta de membres de la Rosa Blanca. Les 13 roses van morir, en certa manera, per la seva ingenuïtat. Van intentar reorganitzar-se en el Madrid de la posguerra pensant que tenien possibilitats reals d’enderrocar el règim franquista o si més no, fer temps fins que l’esclat de la segona guerra mundial resolgués les coses. Una idea prou ingènua veient com va anar tot plegat. De la mateixa manera, la Sophie Scholl i la resta de membres de la Rosa Blanca van intentar fer reaccionar la població alemanya amb els seus pamflets subversius. Cridaven al sabotatge en les fàbriques i els actes nazis, i sens dubte calia una gran dosi d’ingenuïtat -però alhora també d’idealisme i sang freda- per fer-ho.
Tant uns com altres van acabar malament: les noies socialistes afusellades, els estudiants alemanys decapitats,però tots eren conscients de la rellevància del que feien i sabien que la història no els oblidaria.En moments en que altres callaven, ells van tenir la energia per defendre drets molt senzills amb la convicció més ferma.
Aquest és el seu missatge.
Per fi les meves estones buides i avorridotes al youtube han donat els seus fruits i he trobat algo que realment paga la pena.El final alternatiu de The Wizard of Oz. Trenca una mica amb el to de la pel.li, però és força divertit.
No sé quants de vosaltres estau familiaritzats amb The Wizard of Oz, El meravellós màgic d’Oz, o com li vulgueu dir. Parlc de la pel-licula clar. Normalment prefereixc el llibre, però en aquest cas, i sense desmerèixer el que el Frank Baum va escriure, la pel.licula simplement és brillant.
De petita quan la pel.li acabava rebobinava la cinta (vhs, aquell gran format) i la tornava a veure, repetint l’operació fins a tres vegades. A casa dels avis pintava el terra amb guix per crear-me el meu pròpi yellow brick road pel qual anava fent voltes a la casa cantant sense parar Wiwon tusí de wisar en el meu anglès de la època. Sens dubte The Wizard of Oz va ser el producte cultural que més em va impactar quan era una nena i un dels que més m’ha marcat, i el recomanc a tothom, sobre tot a aquells que tenguin nens als seu càrrec, ja que estimula la imaginació d’una manera brutal. Però que ningú es deixi enganyar, el Meravellós Màgic d’Oz no és una història infantil, sinó com diuen els crèdits de la pel.licula, és una història dedicada a aquells que són joves de cor!
