Nina de Xangai

De com les notes que arrencava al violí semblaven servir com un gronxador a la pluja variant que queia fora.

Avui vull parlar de les claus per formar un grup “musical” de nois o noies i tenir èxit.

Anem per feina:

1. Els lletjos no hi enten cabuda. Les lletjes molt menys, perquè la bellesa és imprescindible en l’univers femení. Les tares físiques no s’admeten. A més no cal que cap membre del grup sigui músic, ni tan sols cal que canti del tot bé. Simplement han de saber ballar, ser fotogènics i poder fer vibratos tope emotius a frases com “for you”, “come back”, “I need you so”.

Lletjos d’excepció que han triomfat:

Lleig oficial de “NSync”

2. Cada grup ha de tenir un membre amb qui els diferents tipus d’adolescents hormonats es puguin identificar.

Un exemple clar és el tio amb pinta de perdonavides i de malote que sempre fot la mateixa cara.

A.J, Representant dels “tios malotes” dels Backstreet boys.

El tio malote somriu poc i quan ho fa és amb un aire que combina ironia i inconformisme. Sol portar tattoos i a més té un nom exòtic. O sigui, un tio malote mai de la vida es pot dir Tom, Brian o Milford.

El tio malote té el seu equivalent en la forma de noia atractiva i sexualment facilona. Aquesta sol portar roba parescuda a la que venen a les botigues dels xinos, però amb pitjor gust encara. A les entrevistes són les que parlen més obertament de sexe i per això esdevenen idols de les adolescents que tenen més fama de putilles. Tampoc saben cantar, però remenen molt bé el cul.

El tio malote i la tia facilona solen fer de solistes als temes tipus “Kiss my ass”, “hit me harder”, “fuck me once again”o “Lick it” .

3.A cada grup ha d’haver-hi un exemplar de noi sensible. Ell més que ningú ha de sofrir l’alliberament d’estrògen cada vegada que el grup fa una aparició pública perquè és ell qui millor personifica adjectius com marica “dolç, tendre o carinyós”.  És el pringui a qui li toca fer cançons explicant de manera patètica com la tia a qui estima s’ha follat a tothom i ha passat d’ell com de la merda o cançons tipus que està enamorat de la seva millor amiga (que resulta que està enamorada d’un tio del tipus malote) . També és el pringui a qui encolomen les cançons dedicades a les mares o a les iaies quan les vendes van tan malament que cal recòrrer a aquest tipus d’estratègies.

L’equivalent femení del noi sensible és exactament igual, només cal afegir un toc d’infantilisme i victimisme. La noia sensible fa de solista als temes més patètics de desamor i a les cançons on un tio puteja a saco a una tia que malgrat tot l’estima forever and ever.

El millor exemple de noi sensible és sens dubte en Brian dels backstreet boys. Dues llegendes urbanes van contribuir a fer d’ell EL tio sensible: que tenia una greu malaltia de cor i que la seva novia de sempre l’havia deixat plantat el dia de la seva boda. Ojo, eh!

Com a noia sensible i infantiloide tenim a n’Emma, de les Spice Girls, però clar, tenint en compte que els nois preferien a la Geri perquè fotia uns popots increïbles i que les noies també preferien a la Geri perquè volien tenir aquells popots increïbles..n’Emma es va veure reduïda a un paper paròdic d’intent de BritLolita.

Baby Spice: Emma Bunton

4. Tenir un representant d’algun grup minoritàri o un grup social marginat. Però ha de ser un grup minoritàri cool. És a dir, ningú vol veure un parat heroinòman cantant “Love you till the end of time”. Ni a un gitano romanès fent una coreografia de robot emboletat. Però veure un negre musculat i amb tatuatges sí mola. Tenir un gai al grup també molta molt perquè els mariques són l’invent més molón del post-modernisme. Tenir una lesbiana és més perillós perquè mentre que el gai pot ser quant més gai millor, la lesbiana ha de ser una lipstick lesbian. És a dir res de camioneros, ni noies amb més pèl a la barbeta que el padrí de la Heidi. Aquest tipus de lesbianes no agraden a ningú i no són sexies.

Elements exòtics famosos: la Spice de color (negre), la Shaznay d’All Saints (també negra), Howie dels Backstreet boys (com a representant de la comunitat hispana)…

Menció apart mereix el grup Sugababes on hi havia una irlandesa més celta que el leprechaun (només així s’enten un nom com Siobhán Donaghy), una filipina d’origen xinès i una londinenca d’origen jamaicà.

I bé, per que acabeu d’entendre el que portarà a la fama la vostra ALL MALE / ALL FEMALE band analitzarem les raons del fracàs d’alguns d’aquests grups:

ALL SAINTS: Val, van vendre més àlbums que Lunae, però tenint en compte que van nàixer per desbancar les Spice Girls, el resultat és un FRACÀS. I com pot ser que aquest grup de noies amb més talent i més elegancia que les Spice Girls no triomfés? Fàcil:

a) Dos dels seus membres eran exactament idèntiques, cosa que no s’ha de fer mai.

b) Com que anaven d’elegants no ensenyaven prouta carn. CRASO ERROR.

c) Amb el cony de l’elegància i el talent i bla bla bla ens van colar un parell de cançons ben avorrides.

d) Una de les noies tenia un problema d’escoliosi. Escoliosi??? WTF! Una greu malaltia del cor és romàntica i bonica, fins i tot desitjable. L’escoliosi no.

BELLEPOP: Pot haver-hi alguna cosa més trista que començar la teva carrera musical a OT? Sí, començar-la a Popstars, aquella cutrada de programa imitació d’OT però en versió (més) cani. Era evident que allò estava destinat al fracàs, tothom ho va veure clar menys la colla de wannabes sortides de puestos com Fuengla i Elprá de Yollbregat que van gosar treure un single més dolent que tenir Montilla a la Generalitat.

Bellepop en plena actuació.

DNASH: Eren una puta merda No tenien prou talent.

Dnash

Fa un temps jo no sabia per què Buffy és important. Ara ho sé. Però vaig trigar. Per què? Doncs perquè reconec que el format “sèrie de televisió” no m’acaba de fer el pes. A més a més, el teen horror no m’agrada. Els gèneres fantàstics i d’acció tampoc.  Rhonda Wilcox explica al seu llibre “Why Buffy matters” com Buffy The Vampire Slayer pateix un doble prejudici degut per una banda al mitjà en que va aparèixer -la televisió- i en part al seu gènere -fantàstic-, i té molta raó.

Algú que no ha vist mai Buffy the Vampire Slayer -o que només ha vist la primera temporada-pot pensar que és una sèrie tonta amb una protagonista atractiva per atraure audiència i uns personatges secundaris amb diàlegs més o menys enginyosos. Les imatges d’una Buffy amb faldilla corrent pel cementiri amb una estaca a la mà no convidaen-al menys a mi no en convidaven-a pensar que hi hagi lloc per molta cosa més. Quin error!

A mesura que hom va aprofundint al Buffyverse se n’adona que la sèrie no va de matar vampirs. Joss Whedon i cia. van reproduïr amb una exactitut esfereidora el pas de l’adolescència despreocupada a la maduresa plena d’obligacions i responsabilitats. Buffy és una sèrie que fa apologia de l’amistat i de la cooperació com a valors imprescindibles en les nostres vides. També parla del dret a equivocar-nos, del perdó i la redempció personal.

Però sens dubte, de tots els temes que tracta em quedaria amb el desafiament a la norma. La crítica a organismes i institucions -ficticis o no-és tan constant durant la sèrie que és impossible pensar que sigui casual. El Watcher’s Council, les normes del qual na Buffy ha de seguir, es presentatnegativament. De fet, durant bona part de la sèrie, na Buffy és considerada una outsider pels membres de tal institució. El mateix succeeix amb La Iniciativa, organització paramilitar que malgrat treballar pel govern no es lliura de les critiques de na Buffy i la Scooby gang. Les paraules motí i anarquia han aparescut-gens casualment-en diverses ocasions a la sèrie i sempre han estat aplicades a na Buffy i als seus amics. La crítica de Buffy tVS ha arribat fins i tot a la institució familiar. No hi ha un sol model tradicional de familia a la sèrie que funcioni, ni al món dels mortals ni al dels vampirs: El pare de na Buffy no apareix en cap dels moments crítics per la seva filla, que ha d’abandonar la universitat i posar-se a treballar per poder guanyar-se la vida i fer de tutora legal de sa germana. La familia d’en Xander és un camp de batalla continuu del que ell, ja des de la primera temporada de la sèrie, sempre ha volgut fugir. Els pares de na Willow estan orgullosos de les proeses intel·lectuals de la seva filla, però no es preocupen de saber que pensa realment, que vol. Per no parlar de com acaba la relació de n’Spike amb sa mare, o dels abusos masclistes de la familia de na Tara. En canvi, en diversos episodis veiem com el grup d’amics usa la paraula “familia” per referir-se a ells mateixos. Quan la Buffy mor, són na Willow i na Tara (una parella lesbiana) qui es fan càrrec de na Dawn, que és menor. Al final de la sèrie practicament tots els amics acaben visquent junts en una mena de comunitat, una familia, que funciona amb més èxit que tots els models de familia que han aparegut abans.

Altre element de la sèrie que m’encanta és com tots els personatges més o menys important són uns descastats, uns pàries. Na Buffy, que era capitana de les animadores i una de les noies més populars al seu institut de Los Angeles és considerada “rara” a Sunnydale. Xander i Willow, amics de tota la vida, sempre han sigut els pardis de l’institut. N’Anya no acaba de ser humana però tampoc pot ser considerada dimoni, n’Spike és un vampir amb un sentit de la lleialtat atipic entre la seva gent, na Tara és una bruixa timida i insegura que mai ha tingut gaires amics… i així podriem continuar amb tots els personatges rellevants.

Per acabar posaré aquest fragment de Hush -episodi premiat amb un Emmy- en que el mestre Giles els hi exposa un nou cas per ressoldre. Esperc que us animeu a veure la sèrie!

***

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

(Cau de llunes)
Maria-Merè Marçal

***

Avui és el dia de la dona, un dia a l’any que no ens arregla res. Continuem patint violència masclista, continuem visquent a un patriarcat, continuem sense poder avortar lliurement…des dels mitjans de comunicació es continua donant una visió victimista de la dona, el mite de la suposada rivalitat femenina continua molt vigent entre les dones privant-les així de formar part activa de la xarxa de solidaritat femenina que és, ara per ara, l’única cosa que pot suposar un avanç.

Així que, companyes d’arreu del món…un 8 de Març més, la lluita continua!

Parlc ben poc de politica, a aquest bloc. Entre d’altres coses perquè m’estressa -la politica, no el bloc-i perquè ja en parlc prou amb els amics. Però això d’ahir no es pot passar per alt. Fa vergonya que Espanya es passegi per Europa defensant la democràcia i fa vergonya que Europa no li aturi els peus. Però bé, ja fa temps que hem comprovat que Europa no fa més que afavorir els estats més poderosos tant a dins com a fora de les seves fronteres. Què ens queda, doncs? Seguir lluitant.

El diari Aviu surt al carrer amb aquest titular: “Majoria espanyolista al País Basc”. Ja és trist que un diari de casa faci una aproximació tan distorsionada de l’assumpte. Com diu molt encertadament en Bernat Joan al seu article, no hi ha majoria espanyolista al País Basc. Hi ha majoria espanyolista al parlament basc, i això és un altre assumpte.

Dissabte vaig anar a una festa ací a Cardiff. Hi havia una amiga basca. Li vaig preguntar si estava nerviosa per les eleccions de l’endemà i com veia el tema. Em va recordar que ella no podia votar perquè pertanya a Nafarroa, i després em va dir el mateix que m’havia dit un altre amic-aquest de Bilbo- uns dies abans. Que malgrat l’il·legalització, tant ell com la gent del seu cercle votarien nul. Que l’esquerra abertzale havia demanat el vot nul i que tothom respondria.

Doncs bé, així ha sigut. Descomptant el percentatge de vots nuls habitual, D3M hauria obtingut els 7 famosos escons dels que avui parla la premsa. Però no, no parlem d’escons. Parlem millor de votants. Perquè el govern espanyol, el govern basc, i també Europa, és clar, van farts de repetir arreu que la única via admissible és la democràtica, la de les urnes. Doncs bé, ara que facin el favor de donar la cara i explicar-li als 100.000 votants de D3M perquè un partit com el de UPyD amb només un escó s’asseurà al parlament basc mentre ells, que dupliquen, tripliquen aquest resultat ni tan sols han tingut opció a votar el seu govern.

Tothom s’esta equivocant moltíssim si pensa que per tenir fora del parlament a l’esquerra abertzale aquesta desapareixerà, que el problema està ressolt. Les 100.000 persones que ahir van servir-se de la democràcia malgrat tots els intents perquè no fos així ara no són més que 100.000 persones que no tenen cap tipus de representació parlamentaria. Això a un estat de derecho. Idò au, que se’l confitin el seu estat de derecho. Tal faran, tal trobaran.

Quan vaig decidir venir a viure a Cymru ja sabia que això, al igual que els Y Gwledydd Catalaneg, és un país forçadament bilingüe. Tenia, però, l’esperança que les autoritats fossin una mica més civilitzades i menys rancies que a l’estat espanyol. Però veig que pel que fa a les llengües minoritaries el tracte que reben és  sempre el mateix a tot arreu. El Cymraeg (la llengua de Gal·les) s’enfronta a una llengua poderosíssima, l’anglès, i molt sovint el resultat és una humiliació que per extensió és la humiliació de tots els seus parlants i per tant de molts ciutadans d’aquest país.

Fa poc vaig veure una noticia a la BBC que em va semblar indignant, i he decidit compartir-la ací.

Resulta que tots els road signs, els butlletins oficials, i documentació d’aquest tipus es publica tant en Cymraeg com en English. Doncs bé, resulta que els parlants de gal·lès s’han d’empassar un fart d’errades de traducció perquè els traductors que s’encarreguen d’això pateixen una manca de professionalitat alarmant i perquè a més a més el govern deu tenir un interès del 0′0% en aquest tema.

Un dels darrers errors denunciats pels “Welsh speakers” és el següent:

El text en anglès ve a dir que es prohibeix l’entrada als camions de càrrega pesada i que només entrin els vehicles de la zona residencial. Doncs bé, el text en gal·lès el que diu literalment és “No sóc a l’oficina ara mateix. Envia’m el que he de traduir”.

En fi, un error d’aquest tipus seria molt graciós si fos una cosa puntual. Però resulta que no ho és. No és amb el gal·lès ni ho és amb el català ni amb cap de les llengües minoritzades, els parlants de les quals han de sofrir situacions d’aquest tipus constantment.

Sóc a Caerdydd i a vegades trob a faltar moltíssim el meu país, i és trist que siguin precisament aquests detalls els que em facin sentir com a casa…

(Graffiti a Queen’s Road, Bristol)

No és el que sembla.

L’individu que penja de la finestra es diu Noel, i ara està a l’atur.  L’home que cerca a Superman amb la mirada és Mr. Roger Davies, que acaba d’arribar de Londres,  i la dona en roba interior és la seva germana, l’Ingrid Davies. Ella és lesbiana i de tant en tant punxa al LOYC. Tots tres posen per aquesta foto a una insulsa façana del Queen’s Road, i en acabar s’aniran a fer un beure junts i s’ho passaran de puta mare.

És massa tipic enamorar-se de ciutats com París o Nova York. Jo em quedo amb Bristol.

Merch, de Robert Thomas.

Bé, després d’un temps de sequera i de canvis, he tornat.

Ja estic ben instal·lada a Cardiff (ciutat preciosa i molt més gran del que em pensava) i ja he fet les meves primeres troballes. La millor, na Mariu.

Mariu és una nena petita que porta molt de temps al parc de Cathays. Sempre la veureu asseguda tot i que em consta que de tant en tant es lleva per mengar gelats o per fer capgiretes a la gespa. Viu just davant del National Museum i a vegades també fa una visiteta perquè fa anys va perdre una canica a la panxa d’una balena que tenen allí exposada. Pel que sembla encara no l’ha trobada, així que si passau per Cathays li portau caniques, que sembla ser que la tornen boja.

Si teniu una estona també li podeu llegir. Li agraden força les obres de teatre surrealistes i la poesia nacionalista galesa, clar que res li agrada tant al món com la mitologia grega. Així que ja sabeu.

Pels futurs visitants de Cardiff… ja teniu un primer must.

P.D: A Cardiff fa un sol de mil dimonis XD.