Nina de Xangai

Sortiràs d’entre el jardí amb restes de terra a la jaqueta de llana roja, i amb algunes fulles seques embullades al cabell. Amb la faldilla recollida, covant un tresor,  tornaràs al meu cantó i veuré els teus ulls de cèrvol fer-se cada cop més i més grans.

T’asseuràs al davora meu amb l’emoció d’una nena a la platja que fa castells de sorra amb son pare i escamparàs al terra el contingut de la teva faldilla. Les pedretes aniran relliscant pels teus genolls i cauran, sense fer gaire soroll, formant muntets de tonalitats fosques.

Esfonsant els teus dits a les pedretes diràs que algunes són massa petites i encara han de crèixer. Aleshores aniràs depositant a les meves mans les que et semblin més boniques i la resta, les que no voldràs, les aniràs llençant una a una.  Les llençaràs amb tanta força que les veurem elevar-se i desaparèixer camí del no res.

Tu diràs aquesta va camí de Choctawhatchee…aquesta altra, de Myakkahatchee i somriurem tot recordant el dia que se’ns va acudir apendre topònims indis exòtics i impronunciables.

Tres han estat les cartes d’amor que he escrit en ma vida. En les tres ocasions el patró ha estat el mateix: m’enamoro, escric una carta d’amor i se’m passa. El temps i la nul·la resposta per part dels meus destinataris sempre han estat  infal·libles.

La primera de les meves cartes va anar adreçada a la jove poetessa catalana Anna Enrich.

Tot va començar fa anys quan vaig assistir a un recital de poesia -una nit d’estiu, al pati d’una casa centenària- i algú va llegir un poema seu. Ella no hi era present  però se’m va fer visible a través de les seves paraules, i vaig saber que allò era el començament d’alguna cosa important.

Uns dies després d’aquell recital vaig aconseguir una foto seva i alguns dels seus poemes. Durant setmanes els vaig xiuxiuejar, els vaig llegir en veu alta,  tot passejant pels passadissos de casa, ajeguda al llit…els vaig diseccionar, els vaig citar -encara la cito avui dia- i després de capgirar-los i donar-los la volta amunt i avall em vaig adonar que m’havia enamorat.

Aleshores tenia disset anys i era tendrament ingènua.  Vaig escriure-li una carta postal on vaig abocar tot el meu romanticisme naïf i vaig pensar que no només obtindria una resposta per cortesia sino una sincera i reciproca declaració d’amor. Qui gosaria mantenir-se impassible davant un sentiment com el que jo portava mesos covant?

Ella.

Mai va respondre, tot i que no és això el pitjor. El més entranyable d’aquesta història és que en no rebre resposta no se’m va acudir cap altra possibilitat més que la seva mort.  Vaig assumir que  només aquest tràgic fet podía haver-la apartat de mi.

Obviament no va estar així, la cosa. Un parell d’anys després en vaig tenir noticies: havia assistit a un recital de poesia a la meva ciutat i la premsa local se’n feia ressò.

Afortunadament l’indiferencia que aleshores ja sentia vers ella m’ajudà a encaixar el cop.  Tot això em va anar bé perquè el fracàs d’aquesta primera lletra d’amor va esbandir totalment  les engrunes de romanticisme infantiloide que em restaven de la meva adolescencia.

I no cal dir que  mai vaig deixar d’admirar a l’Anna escriptora, heus ací  la grandesa de tot plegat.

Properament: com proposar matrimoni amb una primera -i única- carta.

Sóc
la gana?
sóc l’insomni?
El compolsiu
batre d’ales
que no pot
empendre
el vol!
Tot el que no sóc
per vosaltres
sóc.
I no puc sentir dolor?
Si no estic
horitzontalment
entregada
no sóc, no?
Doncs
no sóc.

Anna Enrich

(foto de Francesc Gelonch)

La  gent insisteix en titllar-me de freda i independent com si no fossin aquestes dues caracteristiques dignes d’admiració.

El cert és que sóc una predadora solitària. No em cal ningú de la meva especie per aguaitar-te, per olorar el teu rastre i catalogar-te al moment com algú inofensiu. Si fossis prou atent em veuries perseguir-te, amagada sempre entre tu i qualsevol cosa que ens separi. Una làmpada, la prestatgeria de llibres antics…

No m’has  ensenyat res del que sé, tot ho he après sola. Porser per això no et dec res. Potser per això en veure’t mantinc un posat digne i moderat que només el teu somriure ebri pot desarmar.

Aquells a qui se’ls escapen les subtileses no veuen en mi res més que un bloc de gel.  Però jo, reclinada amb elegància al teu costat, confio que sabràs veure’m com sóc. Entendràs com te m’estic donant cada cop que faig una passa per arrupir-me al teu cantó i acaronar-te amb el meu nas rugós.

Good Woman

A vegades els meus alumnes em regalen històries fantàstiques.  Com avui que el Luc m’ha parlat de la Mariona. Ho ha explicat tan bé que tots els nens de la classe -inclosa jo- hem deixat el que estàvem fent per escoltar-lo. El diàleg comú ha estat brevíssim però deliciós.

-Doncs avui una nena s’ha posat a fer voltes i plorar pel pati, i pareixia que s’havia tornat boja perquè no podia deixar de plorar i estava roja roja roja com si li hagués d’explotar el cap- ha dit el Luc.

I perquè plorava?

-Perquè tota l’estona portava una abella a la mà, així, -i ha fet un gest de recolliment unint les dues mans- i jugava amb ella, i al final se li ha mort, a la mà , i s’ha posat súper trista.

Una abella? Els nens no entenien res. Estan avesats a fugir de les abelles quan se les troben, no a jugar amb elles. I com és que no l’ha picat?

I  han començat tots a exposar les seves teories, tot i que no arribaven ben bé a cap conclusió.  He tingut la temptació de fer-los callar i reconduïr la conversa cap al temàri de classe (Unit 13, Jobs & Hobbies) però no m’he vist amb cor. I aleshores la Nerea, la nena más espavilada de classe,  ha parlat:

-L’abella no l’ha picat perquè se l’ estimava.

Així de simple. Ens ha semblat a tots tan bona explicació que ningú ha gosat dir res més.

Tot plegat m’ha fet pensar en la Sylvia Plath i la seva cerca de la abella reina:

Is she dead, is she sleeping?

Where has she been,

with ther lion-red body, her wings of glass?

Now she is flying

More terrible than she ever was, red

Scar in the sky, red comet

Over the engine that killed her-

The mausoleum, the wax house.

(”Stings” del llibre Ariel, de Sylvia Plath)

A sleepin\’ bee

Si la població d’Hiroshima i Nagasaki haguessin conegut aquestes recomanacions, el mal hagués estat molt menor, va dir l’home amb to una mica censurador.

Sophia no tenia gens clar de què parlaven però va pensar que segurament son pare ho haguera sabut, perquè son pare ho sabia tot. Molt més que l’home que estava assegut al seu sofà amb la mare i molt més que qualsevol altre home a tota Nova York.

Son pare havia estat molt intel·ligent, un excel·lent pilot, tothom ho deia. Havia estat una llàstima no poder tornar-lo a casa…ningú sabia ben bé on havia mort, si a Holanda o Bèlgica, però havia estat poc després del desembarcament. Els veïns es planyien quan parlaven amb la mare i deien que era una autèntica llàstima no poder enterrar-lo com Déu mana. Tanmateix, era un heroi, així li ho havien dit sempre a la Sophia.

L’home que prenia te amb la mare no era de Nova York, es notava. Havia portat un maletí negre i a dins un faig de quaderns color crema amb una calavera negra al darrera. Fullejava el quadern amb aspecte greu i la mare de la Sophia l’atenia amb el nas arrufat.

Radio Gaga

La mare no ha volgut tallar-me el cabell perquè ha quedat a les sis i encara  s”havia de fer les cames. Abans de marxar m’ha fet un petó a la galta i m’ha dit no pateixis, estàs bé però jo ja sé que no.

Una estona després ha arribat ella. Només veure-la m’he sentit avergonyit de la meva mata de rínxols rebels. Però què tens al cap? m’ha dit en entrar,  passant-me els seus dits menuts pel cabell. Jo li he dit que la mare no me’ls ha volgut tallar i m’he posat roig per  la manera en que ella m’ha dit què tens al cap, així tot rient i amb els ulls maliciosos.

A l’escola sempre vaig ser l’idiota. Encara ho sóc , perquè no sé ser res més.

Però tinc l’impressió que ella mai no m’ha vist així. Quan anem amb moto m’agafa per darrera i encara que no la puc veure sé que tanca els ulls i somriu lleugerament.

Neathe the streetlights

-Bet?

Una veu greu i fosca la va empènyer fora del seu estat catatònic. Es posà dreta i s’allunyà de la mare amb el telèfon a la mà.

-Ja tenc la resposta- l’home anuncià orgullós- El soroll i la fúria. Faulkner.

Un somriure passà de puntetes pel rostre de la Bet.  Li passà pel cap un estiu ple de sopars a la platja, de passejades, d’esmorzars al llit, ell escrivint i ella amb una novel·la ben gruixuda a la mà, mirant-se de tant en tant amb desig i complicitat.

-Has trigat molt en endevinar-ho-xiuxiuejà al seu interlocutor- no sé si acceptar la resposta…

A l’altre cantó l’home va encendre un cigarret. La Bet tancà els ulls i pogué veure el seu rostre seriós, els dits gruixuts prement l’encenedor. Les primeres calades eren desesperades, per sadollar una necessitat, les següents eren lentes, profundes.

-No facis trampes, bonica, que no és gens elegant-digué, i la seva veu sonava despreocupada i gens seriosa. –Ací tens la teua “Només els joves coneixen moments semblants”. Què et sembla?

La Bet s’apuntà la frase en un paper que guardà ràpidament a la butxaca del vestit. Després la repetí en veu alta. Només els joves coneixen moments semblants. De seguida li va agradar.

-I com que ara ja no tens exàmens, i m’han arribat noticies de la vida de desídia a la que t’has abandonat, tens com a molt tres dies per donar-me la resposta.

-Tres  dies! Au va! –exclamà la Bet fingint un to agreujat.

-Què passa res, reina? S’havia oblidat de la presència de la mare. Es desplaçà cap el passadís amb el telèfon a la mà, tibant el fil tant com va poder.

-Tres dies, tot i que espero que amb dos te’n sobri. Quan tenguis la resposta no cal que em truquis, seré fora –digué ell- però envia-me-la al correu, tres dies,  ni un més.

Estava massa contenta per la trucada inesperada com per deixar-se aixafar en un primer moment per la noticia.

-A on marxes? –preguntà.

-Marxem a Florència tres setmanes-digué ell-uns amics de na Júlia l’han convidat, i ja fa prop de quatre anys que no viatgem junts i no volia que marxés tota sola. A més…

Per molt que ho va intentar ja no va copsar res més d’aquella conversa. Tot era un cúmul d’excuses, de sorolls que arribaven del carrer, tot al seu voltant anava perdent el color i la densitat…

Marxem.

El plural havia estat una interferència greu en aquella conversa telefònica.

La nena, encara no gaire alta, es va posar de puntetes i estirada va posar un dit a la fotografia, just a sobre d’una de les noies.

-Oi que és bonica? El pare li dirà que és morta, però no és pas veritat. Simplement va marxar. Va marxar uns mesos abans que jo nasqués i mai l’han trobada.

La nena ho explicava amb tal indiferència que hom no hagués pensat mai que parlava de la seva pròpia familia. L’home es va preguntar què hi havia del cert en aquella història.

-Explica’m alguna cosa més-demanà Mr Norris interessant en aquesta inesperada tragèdia familiar.

Li agradaven molt les cartes del tarot. Tenia una baralla de cartes que guardava embolicada en un mocador de seda morada. I sap què? La guardava sota el coixí, i a vegades quan tothom era a dormir la treia i feia un parell de tirades. La Julie diu que va veure la seva mort a aquesta casa i que per això va fugir. Sempre que parla d’això la mare es posa malalta i s’ajeu al llit i ja no es lleva durant un parell de dies i el pare està tan seriós que ningú gossa dir-li res.

-Qui és la Julie ? Preguntà Mr. Norris.

I la nena, encara de puntetes i en tensió, arrossegà un dit fins a plantar-ho a sobre del nas de l’altra noia, tot deixant una petjada grisenca al vidre de la fotografia.

L’home mirà encuriosit.

Després es girà cap a la nena i li posà una mà a sobre l’espatlla.

Quan siguis gran seràs una narradora extraordinària li digué genuinament complagut.

La noia esbossà un somriure ample i emocionat.

Començà a cantussejar i sortí de la cambra agafant-se les vores del vestit de puntilles i encaixos exactament igual al que portava a la fotografia la noia bonica que ningú havia tornat a veure mai.

- Fóra d’aqui, enana- digué ell amb to sec.

-No marxaré, vull veure-ho…

-Començaràs a somicar, toca el dos- insistí el noi.

-Jo no somico! Tenc gairebé nou anys!

Li passà la punxa a ella.

-Aleshores fes-ho tu.

Ella no digué res. Ara no podia fer-se enrera, i potser tampoc  ho volia. La seva mà agafà amb força el tros de fusta mentre feia una darrera ullada a les cries de sargantanes. Tancà els ulls amb molta força i llavors la barbàrie començà.

Els petits rèptils no tingueren temps de bellugar-se.No estaven preparats per lluitar contra tal atrocitat. Tot just havien sortit de l’ou i ja havien estat lliurats al seu destí.

Tot va succeïr en dos minuts. Potser menys.

En acabar, la Franny es sentí marejada. El noi marxà amb la seva punxa sense badar boca i ella restà allí, asseguda al terra, en companyia  dels petits cadàvers verdosos que estaven apilats al seu cantó, mutilats i deformats, i no va poder evitar vomitar.  I plorar. No podia deixar de fer ambdues coses, com si necessités purgar-se de tanta maldat.

Amb el regust margant a la boca mirà els bocins de sargantanes. Els trobà bonics i desagradables alhora. Eren diminuts, ni tan sols verds sinó transparents, i els seus ulls, massa grans per uns caps tan petits, produien un efecte grotesc.

Mentre enterrava els peus nuus a l’arena daurada va deistjar ser a qualsevol altre lloc.

La situació editorial actual es força depriment. Si miram les llistes de venda veiem que els best sellers ocupen el top 10 a tota Europa. I sí, ja sé que qualsevol llibre que s’hagi venut molt serà considerat un best seller. Però no parlo d’aquests llibres, sino d’aquells que han estat concebuts per vendre’s a la bestiada i que han sacrificat valors imprescindibles com la qualitat literària i l’originalitat.  Aquestes obres, la majoria de les quals haurien d’estar podrint-se als magatzems de qualsevol editorial- son enaltides per legions de persones que al no ser lectores habituals no tenen cap tipus de criteri. Això em recorda a unes paraules molt encertades d’en  Harold Bloom que va dir que moltes de les obres que es publiquen avui sota la categoria de “literatura per a nens” haguera sigut insuficient per a qualsevol lector de qualsevol edat de qualsevol època passada”.

I és que tot té a veure amb això, amb la manera en com anam abaixant el llistó. I és que tenim tanta por a que la gent deixi de llegir definitivament que acceptam qualsevol cosa, fins i tot el fet que molta gent s’apropi  a la lectura mitjançant via Crepuscles i Codis Da vinci. Doncs no. Resulta que és millor no llegir que llegir segons quines merdes i fer best seller a un pseudoescriptor com en Coelho, així per posar un exemple.