Nina de Xangai

Hi ha un home el talent del qual  m’ha acompanyat en moltes ocasions, tot i que reconec que és en els meus pitjors moments quan millor conectam.
Chet Baker es serveix de la seva trompeta per dibuixar somnis i frustracions a l’aire, però és la seva veu la que em parla d’una melangia  gairebé congènita. La tristesa d’en Chet  Baker no es fruit d’una desil·lusió amorosa puntual sinó d’una actitud desesperada e insegura vers la vida amb la qual m’identifico fàcilment.
Chet li canta al desamor amb el plaer del que ja ha fet seu l’estat crepuscular que porta el fracàs amorós. Igualment, li canta a l’amor amb la freda passivitat del que ja es sap derrotat de bell començament. Establint una comparació potser no gaire encertada, el nostre trompetista recorda a aquell vividor confederat que sols es decidí a allistar-se quan el Sud estava ferit de mort.Chet, alguns de vosaltres, jo mateixa… els amants de les causes perdudes que sabem que, tal com diu la cançó, l’estrella de la sort no és per nosaltres.

N’Evita és inaccesible per molta gent però per a mi és d’allò més simple.

En dies de tristor i confusió s’ajeu al meu cantó i estén el seu cabell sobre la meva falda. Mentre passo la pinta pels seus cabells tan suaus, parlo de la meva infantesa, de ma mare i de mi. Ella tanca els ulls i no bada boca, i sento que el seu silenci, sovint, em salva de moltes coses.

En els moments més foscos, na Julie sosté la joguina a les mans. Qualsevol espurna de rancúnia o somort s’esvaeix davant les seves fràgils notes que tot ho van ocupant.

Imaginar que una capseta mu-si-cal li donaria tant. I al fons, després de tants regals, ell.

Tan delicat.

De com les notes que arrencava al violí semblaven servir com un gronxador a la pluja variant que queia fora.

Si ma primera carta d’amor fou resultat d’una mala combinació d’ingenuïtat i romanticisme, la segona va nàixer d’un moment d’espontaneïtat  e irreflexió d’aquests que m’agafen de tant en tant.

En aquest cas el damnificat va estar en Joan Miquel Oliver, músic, lletrista i ànima del grup de pop Antònia Font.

Un home capaç d’escriure coses com “I com dos asteroides que han desviat sa ruta, direm que ha estat fantàstic, direm que ha estat sa lluna” em semblava i em continua semblant algú fascinant. Mai vaig arribar a desitjar-lo com a home -a la meva carta vaig ometre aquesta dada, clar- però sempre he desitjat el seu cervell. Submergir-me dins la seva persona, els seus records, entendre cadascuna de les seves reaccions i entendre què el mou i com aconsegueix escriure cadascuna de les coses que escriu. I sobre tot entendre perquè entre tantes opcions per explicar una història, ell l’explica tal i com ho fa.

Així que una tarda, ja fa tres anys,  em vaig trobar a un bonic pis de Granada amb alguns dels meus millors amics/amants. Era una d’aqueixes hores mortes en les que ja és massa tard per començar res i massa aviat per sortir a menjar-se la nit. Què fer en aquestes hores? Doncs parlar una mica de tot i de tots. I una cosa portà a l’altra. Resultava que en Frasco tenia contactes i podia fer-li arribar una carta al Joan Miquel Oliver.  Vaig veure una oportunitat molt clara. Vaig redactar, a un bocí de paper,  una carta que es veia clarament que havia estat pensada ràpidament però també que era terriblement sincera. Vaig lloar-lo musicalment, però no massa, no volia que em prengués per una fan qualsevol. Després li vaig donar el meu número de telèfon, la meva adreça electrònica i la d’aquest bloc per a que pogués localitzar-me on volgués. Li vaig dir que, naturalment, esperava la seva resposta i que esperava a més a més que em demanés matrimoni  o si no, que composés una cançó per a mi.

Mai va arribar la seva resposta. Tanmateix sé que un dia, just abans de sortir a l’escenari, va llegir la meva carta. Quan la resta de membres del grup li van preguntar que hi deia ell digué “és un assumpte privat” i es guardà el meu bocinet de paper,  la meva petita i modesta carta, a la butxaca dels pantalons.

Estigueu atents, doncs, perquè al proper treball del grup hi haurà un senyal ocult, alguna paraula, alguna frase que serà una declaració d’amor cap aquesta que us escriu.

N’estic convençuda.

Això és meravellós

y ve que su amor no es correspondido“

(Les Luthiers)

Fa relativament poc vaig conèixer l’existència de l’anomenada Síndrome d\’Stendhal . El que em passa a mi és molt menys romàntic, més fatalista. D’un temps ençà que la música i la literatura han deixat de fer-me feliç. Amb el temps hom es torna més exigent, suposo,  i ja no em basta amb escoltar vint cops una cançó, ni amb tornar cada any  a un llibre que m’apassiona. Arriba un temps en que tot és minso conhort i el que vull és posseïr tota aquesta bellesa, viure-hi a dins, fer-la meua. Encara més impossible, m’agradaria ser-ne l’origen únic.

I succeeix que això que vull no pot ser. Les cançons que em fascinen, els llibres que semblen escrits per mi em fan mal, perquè em col·loquen molt clarament a un mapa còsmic on tot queda clar: jo, perible, un dia no hi seré per poder gaudir d’elles ni tan sols sent-ne observadora passiva en la distància.  Elles, immortals, continuaran aquí. La meva vida és tan curta i trista al seu cantó que em pregunto…

Seria  possible viure per sempre a dins d’una cançó?

Després de tenir el bloc aturat durant un temps em calia una data especial per tornar.  Avui, 21 de desembre em sembla el dia més escaient. Per què? Perquè na Lourdes Hernandez  (Russian Red) acaba la seva gira i comença un merescut periode de descans.

A dalt de l’escenari la Lourdes sembla que no és conscient de l’existència del públic que l’envolta.  Rarament mira a ningú als ulls, no acostuma a xerrar gaire i no s’esforça en semblar simpàtica.  En canvi s’hi està allí palplantada, levitant, amb la mirada perduda en el no res, com embuida d’un sentiment místic que l’absorbeix.  Alguns no han desaprofitat l’avinentesa per titllar-la  d’altiva, freda  i d’haver assimilat malament la fama. I és cert que moltes males crítiques que es fan als artistes que per un cop de sort -i de talent, en aquest cas- tenen molt d’èxit tenen origen en aquest sentiment tan brut que és l’enveja, però crec que en aquest cas el que hi ha és una extrema manca de sensibilitat. Amb un panorama musical on per a molts la norma és el ser explicit en tots els sentis possibles i on el sexe és un reclam,  a alguns els hi sembla impensable que una altra actitud -més recollida, més digna- sia possible. Però l’és.

Encara recordo aquella nit a les afores de la Sala Multiusos de Saragossa, quan vaig parlar amb ella.  Amb un somriure tímid la Lourdes no s’ho podia creure quan li deia que a molts coneguts meus, que a mi mateixa,  ens emocionava la seva música i portàvem mesos escoltant-la sense treva. Somreia i gairebé no gosava alçar els ulls del terra. Amb els braços encreuats i les espatlles encongides com una nena que entra a un saló ple de gent desconeguda, no deixava d’insistir en el seu agraïment mentre s’anava posant més i més vermella.

És ben cert que no és una artista que crei espectàcle, però el  que fa la Lourdes a dalt d’un escenari és un acte de bellesa absoluta. I no té res a veure amb el fet que ella en sí mateixa sigui bonica -tot i que hi ajuda, és clar- sinó amb el ventall de sensacions que es capaç de desplegar i de transmetre. I això només amb una guitarra i la seva veu.  No és que na Lourdes sia bona malgrat ser simple sinó que ho és perquè fa de la seva senzillesa una bandera, i ni tan sols em cal recórrer a altres exemples de simplicitat a la música (llegiu Beatles) per defensar la seva música.

Dolor, bellesa, dolçor i honestitat és el que em ve al cap quan sento la seva música. La Lourdes va dir un cop que un dels temes recurrents a les seves cançons era l’absència, la consciència de “tot allò que hi era i ja no hi és”. Potser això influeix en el fet que no hagi pogut escoltar-la ni un sol cop sense entristir-me davant el fet que un dia moriré i deixaré de sentir-la. Un sentiment fatalista en excés, ho sé. Però molt sincer.

Avui la Lourdes acaba la seva gira. Després d’això es pendrà unes vacances. Diu que vol viatjar, i cuinar i tornar a sentir la música de manera espontànea i no  percebre-la com el seu modus vivendi.  Em cal, doncs, agraïr-li tot el que m ‘ha donat, i fer-li saber que quan decideixi tornar, em trobarà on sempre.

Permeteu que us posi també un video de na Lourdes enfrontant-se a l’immensitat del Palau de la Música sense endolls, només amb un ukelele i la seva veu:

(Crèdits de les fotos: Samuel Pérez Seoane, y Ch B)

Finalment aquest bloc torna a estar en marxa. Uns detalls més per pulir i ja es podrà dir que he tornat del tot.

Com sempre gràcies a en M., pero la feina. Ets un sol ^^

Vet aquí una relació d’instruments que m’agraden. Alguns són d’allò més normal però m’agraden pel seu so, i altres no m’agraden però són tan curiosos que he pensat que els havia d’incloure.

Començam amb el Mellotron.

Instrument musical electro-mecànic creat a principis dels 60. El Mellotron està considerat l’antecedent del sampler i va tenir el seu boom als anys 70. Particularment té un so que m’agrada molt i em recorda una mica al hammond.

On el podeu sentir?

Als minuts incials de Strawberry fields forever, dels Beatles, durant l’època daurada d’aquest instrument.

Al principi de Soy tu aire , de Labuat, ara que hi ha un revival d’instruments antics.

***

Un dels meus preferits: El Tenori-on o Tenorion com ja es coneix a internet.

El Tenori-on és tan nou que ni tan sols apareix a cap entrada de la Wikipedia. El Tenori-on va ser dissenyat per un japo i el pots comprar a la pàgina de Yamaha per 1000 i pico d’euros. Té un disseny molt atractiu i molt popi en forma de graella amb 16×16 leds de colorins que es van il·luminant a mesura que els toques, però la cosa és que no és més que una caixa de ritmes amb un format molt pràctic.

On el podeu sentir?

La artista britànica Little Boots es va fer famosa tocant aquest trasto al llutub.

***

El Hammond (o Jamón).

És un organ elèctric amb un so molt peculiar. Inventat a mitjans dels anys 30, en un primer moment es tocava principalment a les esglèsies i no fou fins a la dècada dels 60 que el blues i el rock es van fer amb aquest instrument. Ara per ara hi ha hagut un revival del so hammond pero  ALERTA! això que sona a moltes cançons no és pas un hammond sinó una bona imitació feta gràcies a les noves tecnologies.

On el podeu sentir?

A la famossisima -i avorrida-cançó de Procol Harum : A whiter shade of pale

I a una infinitat de cançons de rock.

***

El Theremin.

Un instrument que no m’agrada com sona perquè resulta d’allò més ratllant i si el sents més de deu segons venen ganes d’acabar amb la humanitat així en general. El seu so es una mescla entre un violí i una tia amb veu estrident gemegant. És un instrument electrònic amb un funcionament prou curiós: té dues antenes de metal que capten la posició de les mans del Theremista i transmteix les oscil·lacions d’una mà (encarregada de la freqüència del so) i de l’altra (encarregada de l’amplitud) i les tradueix en senyals elèctriques que el Theremin envia amplificades a un altaveu. O sigui, és un instrument que es toca sense tocar-ho.

On el podeu sentir?

A la cançó I just wasn’t made for these times , dels Beach Boys.

I més recentment al disc Oracular Spectacular de MGMT.

***

I així per acabar, tenim l‘Holòfon, un dels meus favorits i que malauradament encara no existeix.

El van inventar els creadors de Futurama, i pertany al segle XXXI. L’holòfon es una combinació entre el so que produeix un oboe i  les imatges d’un projector hologràfic. A mesura que l’holofonista toca la música posa en marxa el projector que crea unes imatges associades a les notes que sonen en cada moment. És un instrument que vol molta pràctica i que pocs músics del futur han aconseguit dominar.

On el podeu sentir?

Als següents episodis de Futurama:

Parasite’s Lost

The Devil’s hands are idle playthings

A taste of freedom

Liquid diamonds is forever!

Així em trobo.

La meva relació amb els crítics musicals mai ha sigut gaire apassionada, principalment perquè no coincidim i perquè a més em semblen uns pedants i uns gafapastes. La meva primera topada fou fa dos estius quan treballava a Sibèria i vaig tenir la desgràcia el privilegi de facturar un d’ells. Com era el darrer de la cua i a més era un tio molt xerraire ens vam posar a parlar una estona. De música, clar.

Li vaig dir que jo era una apassionada melòmana, que no passava un dia sense que no escoltés música. Però escoltar de debó eh, res de tenir un disc de fons mentre faig altres coses.

Aleshores ell em va preguntar què escoltava. Quan me fan aquesta pregunta mai responc el “què escolto” sinó “el que m’agrada”. Perquè per escoltar escolt de tot, però emocionar-me profundament no em passa amb qualsevol grup.

Li vaig parlar dels Smiths, i de Queen. Es tio va fer una ganyota. Smiths?  Psé, estan bé. No cal dir que The Smiths estan molt més que psé, bé. En fi, tothom té una d’aquestes manies irracionals contra un dels grans (jo no puc sofrir Bruce Springsteen ni els Stones, per exemple). La cosa però, va seguir així:

Jo: També m’agraden molt Queen.

Crític: Pfff, Queen estan sobrevalorats. I Freddie Mercury no era tan bon cantant.

Arribats a aquest punt jo ja no sé que dir. Es fa un silenci incòmode. Al final se m’acudeix dir : Aleshores, a tu que t’agrada?

I resulta que el tio és ultramodern. I lo que més li agrada són The Killers i Scissor Sisters.

No cal dir que entre Stones i Beatles, ell preferia als Stones. Ja sol passar això, amb aquesta gent.

I és que tenc la sensació que crític musical ho pot ser qualsevol. Fins i tot algú que parla de moltes coses que no tenen res a veure amb la música i que vomita les seves palles i frustracions mentals a qualsevol columna. Només així s’entenen articles com el que el senyor Q. Alsedo va publicar fa un parell de setmanes amb el títol “Hasta el nabo de Russian Red”.

L’artista que ella sola i des d’un segell independent ha conseguit vendre del seu primer treball la meitat de còpies que Madonna (Madonna!) ha venut a l’estat espanyol, és tan criticable com qualsevol altra persona que tregui un disc al mercat. Però criticar-la perquè la premsa mainstream l’ha descobert i ens la fa menjar dia i nit (és això el que sempre ha fet aquest tipus de premsa) em sembla pixar una mica fora de test.

El disc de na Lourdes Hernandez (aka Russian Red) continua sent el mateix ara que quan va sortir. Els seus directes continuen sent basicament els mateixos. Així que em sap greu per tota la legió de crítics i melòmans modernillos i guais que es senten ferits al seu ego chupiguai només perquè la música que els hi agrada deixa de ser tan marginal i minoritària com ells voldrien.

I a més acabo el post posant un video de Russian Red, als concerts de Radio 3, interpretant Fantasias