Avui l’he vist arribar, excitada i atabalada com una nena que es troba per primer cop amb l’oceà..
Tan aviat com ha trepitjat la platja ha decidit asseure’s a la vora de la mar amb les mans i els peus soterrats a la sorra humida.
La conec bé. Conec la seva por a seguir trepant per aquesta escala de caragol, perquè sap que com més pugi més mal farà la caiguda. També té por de no ser prou bonica, ni prou intel·ligent, ni prou res, i rera la seva rialla de gavina s’amaga un desig sincer de dissoldre’s dins l’aigua per sempre. Així que m’hi acosto.
Invisible, xiuxiuejo sense treva les paraules màgiques que només ella i jo coneixem, fins que tot torna si fa no fa al seu lloc, i les pors romanen lligades i enterrades, aquest cop, al fons de la mar.
Als nostres peus, les ones remouen un cop i un altre les pedretes i les petxines i l’insisteixo per a que triï les més boniques. Li dic que faran un bon record, i ella somriu.
Li agradaran, respon. Als nens els hi agraden aquestes coses.
Passats uns minuts torna a terra ferma. Amb les mans en un puny protegint el seu preuat souvenir somriu i reprèn el seu particular passeig pels núvols. Amb la missió complerta, marxo un dia més mentre la sento cantar.
N’Evita és inaccesible per molta gent però per a mi és d’allò més simple.
En dies de tristor i confusió s’ajeu al meu cantó i estén el seu cabell sobre la meva falda. Mentre passo la pinta pels seus cabells tan suaus, parlo de la meva infantesa, de ma mare i de mi. Ella tanca els ulls i no bada boca, i sento que el seu silenci, sovint, em salva de moltes coses.
Na Julie sospita que està carregada de supèrbia. Tants cops ho ha llegit en paraules alienes i tanmateix no ha volgut cedir mai. I ara és aquí.
Un viatge en tren pot ser molt llarg i dóna per pensar molt. I de totes les coses que existen a l’univers únicament una, una sobre totes les altres, ocupa la seva ment.
Na Julie ha hagut de claudicar: potser és cert que l’amor tot ho mou.
1) La por a continuar sent la mateixa persona que després de més de déu anys va deixar la dansa només perquè la seva estimada i idolatrada mestra un dia decidí marxarper sempre sense dir res.
2) La por a ser per sempre més la nena que a les reunions familiars encara s’asseu a la taula dels petits i demana es brou de sa güela “amb estrelletes”. La mateixa que encara no assumeix que una rera l’altra les nenes de la familia vagin creixent i deixin de voler les seves abraçades com solien.
3) La por a seguir sent l’única persona que va quedant enrera. Atrapada als llocs als que sempre voldrà tornar i als que, tanmateix, mai no hi tornarà perquè és millor un record bonic que una realitat decebedora.
Desde el fondo de tí, y arrodillado un niño, triste, como yo me mira. Avui pendré les seves mans entre les meves, i reposaré la meva mirada en la seva mirada. Hi ha tantes coses que encara no sé d’ell que, davant la por de no satisfer-lo, m’hauré de prodigar molt. Pregaré perquè les meves paraules li arribin plenament, l’atraure cap al meu pit per aïllar-lo de tot mal. En els seus moments més foscos li explicaré el conte d’aquella bombolleta que melanconiosa s’enfilava de corrent en corrent d’aire.
S’enfilava melancòlica i fingia ser lliure, i feliç, malgrat que no ho era pas. Perquè no era prou consistent per resistir gaire estona. Ni tan agraciada com les flores que creixien al voltant, ni tan penetrant com la llum ataronjada del sol que cada tarda deia adéu. Aquelles eren coses boniques, ancorades a un lloc concret i ames absolutes del lloc que posseïen. Però per a la bombolleta tot era diferente perquè anava d’aquí a allà massa trencadíssa per aturar-se , ni tan sols uns segons, en un bri d’herba.
I amb tot, un home amb cor de nen aconseguí capturar-la amb una xarxa imaginària que l’arrossegà amb ell.
Ara ambdós jeuen a una petita cova . Un fort mullit on no existeix la pluja ni la tecnologia, només aqueix cor de nen i la bombolleta que al seu tacte es desfà. Embolicats dins el seu pròpi univers, el temps, finalment, s’ha detingut.
En els moments més foscos, na Julie sosté la joguina a les mans. Qualsevol espurna de rancúnia o somort s’esvaeix davant les seves fràgils notes que tot ho van ocupant.
Imaginar que una capseta mu-si-cal li donaria tant. I al fons, després de tants regals, ell.
Començaré donant crèdit als qui diuen que ja vaig pujar fa temps a aquesta nòria. Per a ser fidel a la realitat hauria de dir que em vas portar tu-sense saber-ho, sense voler-de la mà. Però diré que em vas portar en braços, com una reina, perquè aquest és el meu conte i així m’agrada més.
Tot dormint vaig fer la primera part del viatge al teu cantó, i ara que he despertat et trobo, sobtadament, al meu davant. Ara hem canviat la nostra posició i ja no sé invocar novament la son i crec que ni tan sols vull fer-ho.
Malgrat el desequilibri constant que suposa estar pujada a aquesta nòria, tot té els seus aventatges si hom es sap acomodar i portar bé el viatge. Al cap i a la fi el contrast vertiginós ens lliurarà de passar per aquest món , com qui diu, de puntetes.
Però passa que quan amb la nòria estic arran de terra amb prou feines hi veig més enllà del nas. No m’arriba el sol i, com una planta malaltissa que no pot fer la fotosíntesi, em vaig marcint…
I amb tot, la nòria no és estàtica. Quan ha arribat al seu punt més baix només li queda remuntar, i és llavors quan deixo de ser una ombra i em vaig recuperant a mi mateixa. A mesura que m’acosto al punt culminant m’invaeix la por a tot allò desconegut, la por a tenir al meu davant un panorama vast que ocupi més del que puc abastar i em faci sentir petiteta i incapaç. I malgrat aquesta por, també sóc feliç. Perquè allà dalt tot és diferent, i amb la perspectiva puc veure totes les peces del puzzle i decidir com colocar-les, i decidir també on col·locar-me a mi mateixa en aquest mapa on per uns instants si veig un espai reservat per a mi, un lloc on encaixo. Un lloc on m’agradaria portar-te.
A vegades passava que no ens podiem trobar i enganxades al telèfon tu em feies jugar a patir. M’obligaves a dir-te que t’odiava, que no et volia veure més, que eres la pitjor persona que mai havia trobat i tota mena de coses horribles que en realitat no pensava però que deia amb molta convicció perquè tu sempre deies que podria ser bona actriu i no et volia decebre. Amb el telèfon enganxat a la galta mentre et feria, anava rodolant per la paret del rebedor de casa i acabava agenollada a terra, amb el sol fregant-me la cara i les figuretes de Lladró com a únic testimoni de la meva actuació.
Un dia em vas dir que havies descobert una cosa. No podies parlar, em vas dir, tenies als pares al cantó.
M’ho vas deixar caure lletra per lletra. Jo anava apuntant al bloc de notes amb lletra tremolosa:
S I O N S L E N E D A R G A M E U Q C E R C
Ara sovint em pregunten per tu i només puc dir que no et conec.
La britànica Lottie Scott i la turca Elif Sanem així ho mostren a la seva obra. Malgrat tot allò que les separa, contemplo les fotografies amb que ambdues donen la seva visió sobre l’amistat i no puc més que sentir molt propera, molt familiar l’essència que d’elles es desprèn.
