La Stanza del figlio conté moltes escenes analitzables però cap ho és tant com la que avui porto aquí. Amb una simple ullada semblaria que parlem de la tipica escena d’una familia, a priòri molt unida, que de manera espontània comença a cantar per fer més suportable el viatge en cotxe.
I amb tot, la cançó que sona al cassette del cotxe no és pas casual. Insieme a te non ci stò più, de Caterina Caselli, té un paper premonitòri dins aquesta escena: la familia patirà aviat una tragèdia. La pèrdua d’un fill mai és fàcil, en aquest cas ho és molt menys, perquè amb ella trontolla tot l’edifici del que sospitam que, malgrat la bonica façana, ningú va tenir cura dels ciments. La familia del difunt Andrea haurà d’apendre, sense avís previ, a dir adéu, que és el tema fonamental d’aquesta pel·lícula.
Aquesta és, doncs, una cançó d’acomiadament. Conté frases senzilles però ben encertades que he volgut fer meves i que, avui que em trobo en una situació tan parescuda, no puc més que xiuxiuejar sense treva.
Dir adéu és sempre dificil. Especialment quan es deixa enrera allò que va començar com la més bonica i eterna de les aventures. Anar-se’n és encara més complicat que quedar-se enrera, però com diu la cançó ” Cal morir una mica per viure”.
Amb això i amb la certesa de que al capdavall dedicaré més minuts de ma vida a seguir el meu camí de rajoles grogues que a perdre’m dins els records -per bonics que siguin aquests- començo avui la meva nova vida. Només em resta demanar que tal com diu una altra cançó: el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant.
La Stanza del figlio conté moltes escenes analitzables però cap ho és tant com la que avui porto aquí. Amb una simple ullada semblaria que parlem de la tipica escena d’una familia, a priòri molt unida, que de manera espontània comença a cantar per fer més suportable el viatge en cotxe.
I amb tot, la cançó que sona al cassette del cotxe no és pas casual. Insieme a te non ci stò più, de Caterina Caselli, té un paper premonitòri dins aquesta escena: la familia patirà aviat una tragèdia. La pèrdua d’un fill mai és fàcil, en aquest cas ho és molt menys, perquè amb ella trontolla tot l’edifici del que sospitam que, malgrat la bonica façana, ningú va tenir cura dels ciments. La familia del difunt Andrea haurà d’apendre, sense avís previ, a dir adéu, que és el tema fonamental d’aquesta pel·lícula.
Aquesta és, doncs, una cançó d’acomiadament. Conté frases senzilles però ben encertades que he volgut fer meves i que, avui que em trobo en una situació tan parescuda, no puc més que xiuxiuejar sense treva.
Dir adéu és sempre dificil. Especialment quan es deixa enrera allò que va començar com la més bonica i eterna de les aventures. Anar-se’n és encara més complicat que quedar-se enrera, però com diu la cançó ” Cal morir una mica per viure”.
Amb això i amb la certesa de que al capdavall dedicaré més minuts de ma vida a seguir el meu camí de rajoles grogues que a perdre’m dins els records -per bonics que siguin aquests- començo avui la meva nova vida. Només em resta demanar que tal com diu una altra cançó: el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant.
Daydream delusion, limousine eyelash
Oh baby with your pretty face
Drop a tear in my wineglass
Look at those big eyes
See what you mean to me
Sweet-cakes and milkshakes
I’m a delusion angel
I’m a fantasy parade
I want you to know what I think
Don’t want you to guess anymore
You have no idea where I came from
We have no idea where we’re going
Lodged in life Like branches in a river
Flowing downstream
Caught in the current I carry you You’ll carry me
That’s how it could be
Don’t you know me? Don’t you know me by now?
De tornada d’aquest país -tan-llunyà-com-la-salut em resisteixo al son dels convalescents. A la penombra, atrinxerada al meu llit, repasso amb el dit a l’aire la teva silueta fosca. Dos metres més enllà, sé que no dorms. De ben segur saps que jo tampoc. L’espai previ al primer apropament sempre és així, desesperant i excitant a la vegada. I sempre acaba per estretir-se.
Un sospir, pot ser. Un ” ja dorms? ” xiuxiuejat, i tot esdevé tal com jo somiava.
Entre Roma i Santiago hi ha, diuen, aquesta ciutat on el poeta recomana no tornar si has estat feliç. Té cert sentit, clar, com tots els consells fets amb seny. Però, i si Macondo no és la ciutat on has estat feliç sino la ciutat que et fa feliç? Aleshores té més sentit voler tornar. Voler quedar-te per sempre més.
Perquè idealitzar un record bonic és d’allò més fàcil, però modelar-lo de nou tot mantenint intacte allò que el fa especial és la veritable prova de foc. I avui, ara sí, prova superada.
Hi ha escenes cinematografiques que justifiquen la consideració d’art del cinema. L’escena de “Les marionettes” de La double vie de Véronique és una d’elles.
Una seqüència de poc més de tres minuts que ens arribaria per parlar llarg de l’assumpte. Parlar de les mans del Mestre que a l’ombra ordena i executa els moviments de la ballerina. Parlar dels nens que, amb la curiositat pròpia de l’edat, allarguen els seus capets per no perdre detall. Dels moviments gràcils i eteris de la pàl·lida ballarina que atreu totes les mirades, o de la freda indiferència amb que la mort espera el seu torn, a un racó de l’escenari.
El primer cop que l’espectador vegi la pel·licula és probable que no se n’adoni d’aquesta figura lúgubre que espera cual ocell carronyaire. És normal: la figura de la prima ballerina existeix per a atrapar-nos en la seva xarxa i aïllar-nos de tot allò més terrenal i perible.
És per això que la mort de la ballerina ens encongeix el cor. Però no tant com el fet de descobrir, posteriorment, que realment la mort sempre ha estat allí. Que balancejant-se a la seva gronxadora ha set espectadora freda però mai indiferent de l’espectacle de la ballarina. Dol saber que els nens, per ser-ho, mai van adonar-se’n de com la mort preparava el fatal desenllaç. I dol saber que els adults deixaran de gaudir del bell espectacle perquè no podran oblidar en cap moment la figura negra que aguaita.
El dia que, després de veure per tercer cop la pel·licula, vaig adonar-me’n del personatge de la mort, vaig entristir. Vaig pensar que havia deixat de ser com els nens curiosos del públic.
Després vaig recordar a la meva padrina, que sempre deia que entre el blanc i el negre hi havia el gris.
Des d’aleshores cada cop més he sentit una gran simpatia vers el personatge de la professora que porta aqueixos nens al teatre. La jove que no vol renunciar a creure’s l’espectacle però tampoc vol viure una il·lusió. La professora que a través del mirall veu allò que ningú més ha vist: el rostre de l’home que des de l’ombra mou els fils de les titelles.
I clar, al final tota l’essència de l’escena es resum en aquesta misteriosa sensibilitat amb que l’home executa els seus moviments i la facilitat amb que la professora entén i al moment estima aquest home.
La temprança és aquest estat mental que anhelem quan tot se’ns va de les mans i, com diu la cançó, l’equilibri és impossible.
Quan un moment delicat i bonic es fa tan gran que correm el risc d’ofegar-nos-hi si ens deixam portar o de perdre’l per sempre si ens posam la cuirassa.
Amb cada raig de llum que apareix pel matí ella esdevé, novament, funambulista. Per si de nou se’ls fa de dia junts, necessitarà el bon equilibri per sobreviure.
Ha intentat per tots els mitjans endarrerir el moment però hi ha vegades en què una noia ha de prendre una decisió.
Amb el cor encongit i la ment als núvols, avui na Julie ha rentat
I succeí que un dia arribà a casa i el seu jardí estava tot capirat. Dos homes corpulents anaven amunt i avall trepitjant i fent mal bé la seva parcel·la. En veure’ls, F. va córrer cap a sa mare que conversava amb els profanadors i, amb un nus a la gola, li va tirar de la màniga. No podia parlar.
-Hem pensat en cimentar el jardí i fer un pati. No l’estàvem aprofitant… -va dir ella.
F. va mirar a sa mare, ferit.
- Jo en tenia cura – va dir ell.
-Tu? – preguntà sa mare rient amb tendresa.
F. va tenir ganes de plorar. Cada dia durant una setmana havia anat guardant al seu envoltori els xiclets que mastegava a l’esplai. En tornar a casa els enterrava al jardí de casa tot plantejant-se qüestions sobre la natura de l’arbre dels xiclets. Era de secà? Li calia, pel contràri, molta aigua? A quina profunditat calia enterrar la llavor? Sabia que era complicat tenir èxit però no l’importava esperar . Malgrat l’absència d’evolució visible, els dies següents la seva emoció va romandre intacta. Es delia per veure el primer brot obrint-se pas dins la terra per poder explicar-li-ho a la mare. Sabia que li calia alguna cosa, una prova mostrant que per un cop ho havia fet bé.
- Jo en tenia cura – va dir ell.
-Tu? – preguntà sa mare rient amb tendresa- ara em sortirà jardiner, el nen – va dir adreçant-se als homes que estaven treballant.
Un d’ells s’espolsà les mans als pantalons i s’apropà al F. posat una de les seves manotes sobre les seves espatlles esquifides.
-Ara tindràs més espai per jugar i…ho veus? … -i assenyalà el no res- allí hi haurà un mur. Podràs posar una cistella de bàsket i portar als teus amics …
F. abaixà la mirada i fent mitja volta entrà dins ca seva.
Sa mare intentà reprmir una mirada entre avergonyida i preocupada. La veritat és que en F. no tenia gaires amics. Mai els havia tingut.
L’ home encongí les espatlles i tornà a la feina. “Coses de nens” va pensar.
I succeí que un dia arribà a casa i el seu jardí estava tot capirat. Dos homes corpulents anaven amunt i avall trepitjant i fent mal bé la seva parcel·la. En veure’ls, F. va córrer cap a sa mare que conversava amb els profanadors i, amb un nus a la gola, li va tirar de la màniga. No podia parlar.