La Stanza del figlio conté moltes escenes analitzables però cap ho és tant com la que avui porto aquí. Amb una simple ullada semblaria que parlem de la tipica escena d’una familia, a priòri molt unida, que de manera espontània comença a cantar per fer més suportable el viatge en cotxe.
I amb tot, la cançó que sona al cassette del cotxe no és pas casual. Insieme a te non ci stò più, de Caterina Caselli, té un paper premonitòri dins aquesta escena: la familia patirà aviat una tragèdia. La pèrdua d’un fill mai és fàcil, en aquest cas ho és molt menys, perquè amb ella trontolla tot l’edifici del que sospitam que, malgrat la bonica façana, ningú va tenir cura dels ciments. La familia del difunt Andrea haurà d’apendre, sense avís previ, a dir adéu, que és el tema fonamental d’aquesta pel·lícula.
Aquesta és, doncs, una cançó d’acomiadament. Conté frases senzilles però ben encertades que he volgut fer meves i que, avui que em trobo en una situació tan parescuda, no puc més que xiuxiuejar sense treva.
Dir adéu és sempre dificil. Especialment quan es deixa enrera allò que va començar com la més bonica i eterna de les aventures. Anar-se’n és encara més complicat que quedar-se enrera, però com diu la cançó ” Cal morir una mica per viure”.
Amb això i amb la certesa de que al capdavall dedicaré més minuts de ma vida a seguir el meu camí de rajoles grogues que a perdre’m dins els records -per bonics que siguin aquests- començo avui la meva nova vida. Només em resta demanar que tal com diu una altra cançó: el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant.
La Stanza del figlio conté moltes escenes analitzables però cap ho és tant com la que avui porto aquí. Amb una simple ullada semblaria que parlem de la tipica escena d’una familia, a priòri molt unida, que de manera espontània comença a cantar per fer més suportable el viatge en cotxe.
I amb tot, la cançó que sona al cassette del cotxe no és pas casual. Insieme a te non ci stò più, de Caterina Caselli, té un paper premonitòri dins aquesta escena: la familia patirà aviat una tragèdia. La pèrdua d’un fill mai és fàcil, en aquest cas ho és molt menys, perquè amb ella trontolla tot l’edifici del que sospitam que, malgrat la bonica façana, ningú va tenir cura dels ciments. La familia del difunt Andrea haurà d’apendre, sense avís previ, a dir adéu, que és el tema fonamental d’aquesta pel·lícula.
Aquesta és, doncs, una cançó d’acomiadament. Conté frases senzilles però ben encertades que he volgut fer meves i que, avui que em trobo en una situació tan parescuda, no puc més que xiuxiuejar sense treva.
Dir adéu és sempre dificil. Especialment quan es deixa enrera allò que va començar com la més bonica i eterna de les aventures. Anar-se’n és encara més complicat que quedar-se enrera, però com diu la cançó ” Cal morir una mica per viure”.
Amb això i amb la certesa de que al capdavall dedicaré més minuts de ma vida a seguir el meu camí de rajoles grogues que a perdre’m dins els records -per bonics que siguin aquests- començo avui la meva nova vida. Només em resta demanar que tal com diu una altra cançó: el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l’harmonia del seu cant.
Daydream delusion, limousine eyelash
Oh baby with your pretty face
Drop a tear in my wineglass
Look at those big eyes
See what you mean to me
Sweet-cakes and milkshakes
I’m a delusion angel
I’m a fantasy parade
I want you to know what I think
Don’t want you to guess anymore
You have no idea where I came from
We have no idea where we’re going
Lodged in life Like branches in a river
Flowing downstream
Caught in the current I carry you You’ll carry me
That’s how it could be
Don’t you know me? Don’t you know me by now?
Hi ha un home el talent del qual m’ha acompanyat en moltes ocasions, tot i que reconec que és en els meus pitjors moments quan millor conectam.
Chet Baker es serveix de la seva trompeta per dibuixar somnis i frustracions a l’aire, però és la seva veu la que em parla d’una melangia gairebé congènita. La tristesa d’en Chet Baker no es fruit d’una desil·lusió amorosa puntual sinó d’una actitud desesperada e insegura vers la vida amb la qual m’identifico fàcilment.
Chet li canta al desamor amb el plaer del que ja ha fet seu l’estat crepuscular que porta el fracàs amorós. Igualment, li canta a l’amor amb la freda passivitat del que ja es sap derrotat de bell començament. Establint una comparació potser no gaire encertada, el nostre trompetista recorda a aquell vividor confederat que sols es decidí a allistar-se quan el Sud estava ferit de mort.Chet, alguns de vosaltres, jo mateixa… els amants de les causes perdudes que sabem que, tal com diu la cançó, l’estrella de la sort no és per nosaltres.
Avui l’he vist arribar, excitada i atabalada com una nena que es troba per primer cop amb l’oceà..
Tan aviat com ha trepitjat la platja ha decidit asseure’s a la vora de la mar amb les mans i els peus soterrats a la sorra humida.
La conec bé. Conec la seva por a seguir trepant per aquesta escala de caragol, perquè sap que com més pugi més mal farà la caiguda. També té por de no ser prou bonica, ni prou intel·ligent, ni prou res, i rera la seva rialla de gavina s’amaga un desig sincer de dissoldre’s dins l’aigua per sempre. Així que m’hi acosto.
Invisible, xiuxiuejo sense treva les paraules màgiques que només ella i jo coneixem, fins que tot torna si fa no fa al seu lloc, i les pors romanen lligades i enterrades, aquest cop, al fons de la mar.
Als nostres peus, les ones remouen un cop i un altre les pedretes i les petxines i l’insisteixo per a que triï les més boniques. Li dic que faran un bon record, i ella somriu.
Li agradaran, respon. Als nens els hi agraden aquestes coses.
Passats uns minuts torna a terra ferma. Amb les mans en un puny protegint el seu preuat souvenir somriu i reprèn el seu particular passeig pels núvols. Amb la missió complerta, marxo un dia més mentre la sento cantar.
De tornada d’aquest país -tan-llunyà-com-la-salut em resisteixo al son dels convalescents. A la penombra, atrinxerada al meu llit, repasso amb el dit a l’aire la teva silueta fosca. Dos metres més enllà, sé que no dorms. De ben segur saps que jo tampoc. L’espai previ al primer apropament sempre és així, desesperant i excitant a la vegada. I sempre acaba per estretir-se.
Un sospir, pot ser. Un ” ja dorms? ” xiuxiuejat, i tot esdevé tal com jo somiava.
Entre Roma i Santiago hi ha, diuen, aquesta ciutat on el poeta recomana no tornar si has estat feliç. Té cert sentit, clar, com tots els consells fets amb seny. Però, i si Macondo no és la ciutat on has estat feliç sino la ciutat que et fa feliç? Aleshores té més sentit voler tornar. Voler quedar-te per sempre més.
Perquè idealitzar un record bonic és d’allò més fàcil, però modelar-lo de nou tot mantenint intacte allò que el fa especial és la veritable prova de foc. I avui, ara sí, prova superada.
Hi ha escenes cinematografiques que justifiquen la consideració d’art del cinema. L’escena de “Les marionettes” de La double vie de Véronique és una d’elles.
Una seqüència de poc més de tres minuts que ens arribaria per parlar llarg de l’assumpte. Parlar de les mans del Mestre que a l’ombra ordena i executa els moviments de la ballerina. Parlar dels nens que, amb la curiositat pròpia de l’edat, allarguen els seus capets per no perdre detall. Dels moviments gràcils i eteris de la pàl·lida ballarina que atreu totes les mirades, o de la freda indiferència amb que la mort espera el seu torn, a un racó de l’escenari.
El primer cop que l’espectador vegi la pel·licula és probable que no se n’adoni d’aquesta figura lúgubre que espera cual ocell carronyaire. És normal: la figura de la prima ballerina existeix per a atrapar-nos en la seva xarxa i aïllar-nos de tot allò més terrenal i perible.
És per això que la mort de la ballerina ens encongeix el cor. Però no tant com el fet de descobrir, posteriorment, que realment la mort sempre ha estat allí. Que balancejant-se a la seva gronxadora ha set espectadora freda però mai indiferent de l’espectacle de la ballarina. Dol saber que els nens, per ser-ho, mai van adonar-se’n de com la mort preparava el fatal desenllaç. I dol saber que els adults deixaran de gaudir del bell espectacle perquè no podran oblidar en cap moment la figura negra que aguaita.
El dia que, després de veure per tercer cop la pel·licula, vaig adonar-me’n del personatge de la mort, vaig entristir. Vaig pensar que havia deixat de ser com els nens curiosos del públic.
Després vaig recordar a la meva padrina, que sempre deia que entre el blanc i el negre hi havia el gris.
Des d’aleshores cada cop més he sentit una gran simpatia vers el personatge de la professora que porta aqueixos nens al teatre. La jove que no vol renunciar a creure’s l’espectacle però tampoc vol viure una il·lusió. La professora que a través del mirall veu allò que ningú més ha vist: el rostre de l’home que des de l’ombra mou els fils de les titelles.
I clar, al final tota l’essència de l’escena es resum en aquesta misteriosa sensibilitat amb que l’home executa els seus moviments i la facilitat amb que la professora entén i al moment estima aquest home.
N’Evita és inaccesible per molta gent però per a mi és d’allò més simple.
En dies de tristor i confusió s’ajeu al meu cantó i estén el seu cabell sobre la meva falda. Mentre passo la pinta pels seus cabells tan suaus, parlo de la meva infantesa, de ma mare i de mi. Ella tanca els ulls i no bada boca, i sento que el seu silenci, sovint, em salva de moltes coses.
Na Julie sospita que està carregada de supèrbia. Tants cops ho ha llegit en paraules alienes i tanmateix no ha volgut cedir mai. I ara és aquí.
Un viatge en tren pot ser molt llarg i dóna per pensar molt. I de totes les coses que existen a l’univers únicament una, una sobre totes les altres, ocupa la seva ment.
Na Julie ha hagut de claudicar: potser és cert que l’amor tot ho mou.
