Ahir a la nit vaig sortir. I vaig beure. Molt. I com em passa sovint quan vaig gata, ho vaig veure tot molt clar.
En Krematory, en Cigala, en Nihilant, el Noi Majo a qui li agrada la música electrònica alemanya i jo vam anar a parar a un pub. Tipic bar on posen música prou dolenta i els joves van a lligar.
A la barra hi havia tres parelles. Elles, altíssimes, esveltes, noies nòrdiques d’anunci. Ells amb el típic físic dels homes mediterrànis de mitjana edat: una mica més baixets, més panxuts, més morens… i més lletjos, perquè disfressar-ho. Les dones eren prostitutes, es veia de lluny. Ells només eren penosos. Els seus possessius i peluts braços eren al voltant de les cintures de fada d’elles. Les lluïen, orgullosos, com un bonic complement.
No vaig poder evitar veure’m a un món paral·lel, on anava a parlar amb aquests homenets i els hi deia que em feien pena. Que estaven presumint d’unes noies a les que havien de pagar perquè:
a) Unes dones així no s’aproparien mai a un tio així sino era per la pasta.
b) Que segurament la seva personalitat era tan pobre que tampoc els serviria mai per arribar a interessar a una noia així.
A la meva realitat alternativa aquests homenets podien comprovar com les noies rosses i boniques s’allunyaven d’ells tan bon punt l’aixeta dels diners deixava de rajar.
Però a la realitat que estava visquent, els homes continuaven orgullosos, perquè la resta de mascles del local repassaven de dalt a baix a les noies que ells posseïen perquè havien comprat. I la possibilitat que arribessin a ser conscients de lo penosos que eren era tan remota que em va fer venir ganes de plorar.
Hacen falta muchas horas, días, meses…a mi me han hecho falta años para ver algo que, quizás desde una postura demasiado soberbia, pienso que tu aún no has visto. Las conclusiones a las que he llegado ultimamente han ido tomando forma poco a poco, pero ahora que tengo todas las piezas del puzzle y lo voy recomponiendo siento que algo está arreglandose, por fin, después de tantos años… El dibujo que voy vislumbrando es diferente. No puedo decir que sea bonito, desde luego no es el que esperaba, y tampoco es el que mucha gente que me quiere esperaba encontrar…pero a pesar de todo a mí me gusta, porque este sí es de verdad, y es el real y es el mio y lo voy a defender con uñas y dientes.
Al final va a resultar que tengo de ti algo más que la nariz y la forma de la cara. Puedo entender porque lo hiciste, porque sucedió todo. Puedo, creo, entender el origen de todo aún mejor que tu mismo, y ahora que lo sé, solo siento una inmensa tristeza… Me reconozco en tí en tantas cosas… en las reacciones cuando me siento atacada, en el exceso de ego en algunas situaciones y en la falta de autoestima y el sentimiento de inferioridad tan devastador en otras… en tu sensibilidad. Una hipersensibilidad que yo he abrazado y de la que he hecho una bandera y de la que tu siempre huiste y contra la que siempre luchaste. De hecho creo que ahí está el origen de todo, de lo extremadamente vulnerable que fuiste siempre a todo, y de como has intentado siempre ahogar ese sentimiento con piedras y más piedras que no han hecho más que ahogarte a ti mismo.
Sin embargo yo siempre he intentado ser sincera conmigo misma. Quizás no con los demás, pero si conmigo misma, y eso me ha salvado un poco. Al ser sincera conmigo misma me he obligado a afrontar las cosas. Eso es, ahora, con el paso del tiempo, lo único que puedo reprocharte, papá: que no fueras sincero contigo mismo hace mucho mucho tiempo. Que no fueras lo suficientemente valiente para aceptar que no estás hecho para según que tipo de vida, que no es lo tuyo. El mismo dia que te fuiste de casa ya intuía que el puñal eran las formas , pero no el fondo. Hoy tengo la certeza de que estaba en lo cierto.
No puedo dejar de subrayar, sin embargo, la ironía de reprocharte tu falta de valentía al mismo tiempo que escribo esto aquí en vez de decirtelo a la cara. Espero que el tiempo me permita, nos permita recuperar aquella relación que teniamos hace muchos años. Porque yo, y me da igual si peco de egolatría, creo que fui la única cosa real de toda esa etapa de tu vida.
Demano disculpes per aquesta exhibició de la meva intimitat. Però és el meu bloc i potser ja era hora de dir algunes coses sense posar-hi cap filtre.
La situació editorial actual es força depriment. Si miram les llistes de venda veiem que els best sellers ocupen el top 10 a tota Europa. I sí, ja sé que qualsevol llibre que s’hagi venut molt serà considerat un best seller. Però no parlo d’aquests llibres, sino d’aquells que han estat concebuts per vendre’s a la bestiada i que han sacrificat valors imprescindibles com la qualitat literària i l’originalitat. Aquestes obres, la majoria de les quals haurien d’estar podrint-se als magatzems de qualsevol editorial- son enaltides per legions de persones que al no ser lectores habituals no tenen cap tipus de criteri. Això em recorda a unes paraules molt encertades d’en Harold Bloom que va dir que moltes de les obres que es publiquen avui sota la categoria de “literatura per a nens” haguera sigut insuficient per a qualsevol lector de qualsevol edat de qualsevol època passada”.
I és que tot té a veure amb això, amb la manera en com anam abaixant el llistó. I és que tenim tanta por a que la gent deixi de llegir definitivament que acceptam qualsevol cosa, fins i tot el fet que molta gent s’apropi a la lectura mitjançant via Crepuscles i Codis Da vinci. Doncs no. Resulta que és millor no llegir que llegir segons quines merdes i fer best seller a un pseudoescriptor com en Coelho, així per posar un exemple.
Ja sé que estam a 30 de desembre però em resisteixo a escriure un post sobre l’any que s’acaba i molt menys sobre el que comença perquè no tinc la més remota idea de com anirà.
En canvi si m’abelleix parlar dels aeroports. Mai he sortit d’Europa (considerant les illes Canàries com europees, clar) així que les meves conclusions no es poden fer extensives a tots els aeroports del món. Sí puc afirmar, en canvi, que tots els aeroports europeus que he trepitjat -i estic segura que el mateix s’aplica als que trepitjaré aviat- formen una unitat. Hi ha aeroports grans i petits. Moderns i vells. Més pràctics i més liosos, però vagi on vagi sempre tinc la sensació de què tots els aeroports són iguals. Si més no, funcionen igual, la qual cosa em dona molta seguretat. Pots estar a qualsevol aeroport i no et cal ni saber la llengua que s’hi parla perquè a la república independent de l’aeroport sempre vaig a fer el mateix: marxar o arribar, i per tant tot ho faig de manera gairebé automàtica. El procediment sempre és el mateix. Els somriures impersonals i mentiders de les hostesses de terra també. Els lladres, la gent que dorm de qualsevol manera als bancs, les persones incíviques que ocupen tota la cinta mecànica i ni tan sols caminen i els que corren perquè perden el vol. Fins i tot l’acollidora veu de megafonia em sembla la mateixa ja sigui en català, anglès o gal·lès.
Hi ha gent per a qui l’aeroport és sinònim d’estrès però per a mi la vida a l’aeroport és d’allò més relaxant. Potser perquè sóc massa urbanita i els grans paisatges naturals me fan venir vertigen (i no és mentida!), la grandiositat d’un aeroport on res es deixa a l’atzar em fa sentir segura.
Crec sincerament que els aeroports són les ciutats del futur.
P.D: Heus ací una bona manera d’entretenir-se a l’aeroport!
Després de tenir el bloc aturat durant un temps em calia una data especial per tornar. Avui, 21 de desembre em sembla el dia més escaient. Per què? Perquè na Lourdes Hernandez (Russian Red) acaba la seva gira i comença un merescut periode de descans.
A dalt de l’escenari la Lourdes sembla que no és conscient de l’existència del públic que l’envolta. Rarament mira a ningú als ulls, no acostuma a xerrar gaire i no s’esforça en semblar simpàtica. En canvi s’hi està allí palplantada, levitant, amb la mirada perduda en el no res, com embuida d’un sentiment místic que l’absorbeix. Alguns no han desaprofitat l’avinentesa per titllar-la d’altiva, freda i d’haver assimilat malament la fama. I és cert que moltes males crítiques que es fan als artistes que per un cop de sort -i de talent, en aquest cas- tenen molt d’èxit tenen origen en aquest sentiment tan brut que és l’enveja, però crec que en aquest cas el que hi ha és una extrema manca de sensibilitat. Amb un panorama musical on per a molts la norma és el ser explicit en tots els sentis possibles i on el sexe és un reclam, a alguns els hi sembla impensable que una altra actitud -més recollida, més digna- sia possible. Però l’és.
Encara recordo aquella nit a les afores de la Sala Multiusos de Saragossa, quan vaig parlar amb ella. Amb un somriure tímid la Lourdes no s’ho podia creure quan li deia que a molts coneguts meus, que a mi mateixa, ens emocionava la seva música i portàvem mesos escoltant-la sense treva. Somreia i gairebé no gosava alçar els ulls del terra. Amb els braços encreuats i les espatlles encongides com una nena que entra a un saló ple de gent desconeguda, no deixava d’insistir en el seu agraïment mentre s’anava posant més i més vermella.
És ben cert que no és una artista que crei espectàcle, però el que fa la Lourdes a dalt d’un escenari és un acte de bellesa absoluta. I no té res a veure amb el fet que ella en sí mateixa sigui bonica -tot i que hi ajuda, és clar- sinó amb el ventall de sensacions que es capaç de desplegar i de transmetre. I això només amb una guitarra i la seva veu. No és que na Lourdes sia bona malgrat ser simple sinó que ho és perquè fa de la seva senzillesa una bandera, i ni tan sols em cal recórrer a altres exemples de simplicitat a la música (llegiu Beatles) per defensar la seva música.
Dolor, bellesa, dolçor i honestitat és el que em ve al cap quan sento la seva música. La Lourdes va dir un cop que un dels temes recurrents a les seves cançons era l’absència, la consciència de “tot allò que hi era i ja no hi és”. Potser això influeix en el fet que no hagi pogut escoltar-la ni un sol cop sense entristir-me davant el fet que un dia moriré i deixaré de sentir-la. Un sentiment fatalista en excés, ho sé. Però molt sincer.
Avui la Lourdes acaba la seva gira. Després d’això es pendrà unes vacances. Diu que vol viatjar, i cuinar i tornar a sentir la música de manera espontànea i no percebre-la com el seu modus vivendi. Em cal, doncs, agraïr-li tot el que m ‘ha donat, i fer-li saber que quan decideixi tornar, em trobarà on sempre.
Permeteu que us posi també un video de na Lourdes enfrontant-se a l’immensitat del Palau de la Música sense endolls, només amb un ukelele i la seva veu:
(Crèdits de les fotos: Samuel Pérez Seoane, y Ch B)
Sóc una bloggler entusiasta. No hi ha dia que no llegeixi dos o tres blocs aliens com a mínim. La majoria d’ells són estrangers i encara que passada una setmana això em suposa molt temps perduts de tant en tant trobo alguna joia. Això és el que em va passar amb un article que llistava les cent coses que els enfants d’ara no coneixen i que segurament no coneixeran mai.
Algunes de les coses citades a la llista em van produir una estranya sensació de nostàlgia. Fou el cas de les cintes VHS. Em va fer recordar el munt de pel·licules enregistrades en aquest format que tenc al saló de casa a Eivissa. El VHS era una part fonamental de la meva vida: de petita la mare em va gravar la pel·li del Mago de Oz de la tele a una cinta “verge”. Vaig arribar a vore aquesta pel·licula més de cent cops, sovint dues vegades seguides. Arribà un dia, però, en que na Dorothy, els munchkins i la bruxa van dir prou i la cinta es va espatllar, i tota la meravellosa Ciudad Esmeralda va quedar reduïda a un garbuix de cinta negra a les meves mans. Després la mare em va comprar una versió remasteritzada. Una nova edició deluxe, també en VHS. El dia de la meva comunió està enregistrat en VHS. També ho estan les dues tardes que vam passar a Can Frit totes les dones de la familia, fent orelletes per la boda de ma padrina. I el dia que vaig sortir ballant a la Tef, i fins i tot estan gravades les Spice Girls i els Backstreet Boys el dia que van sortir a Sorpresa, Sorpresa!
Aquella casa és plena de VHS… sorprenentment a la casa on visc ara no n’hi ha cap. Ni VHS ni vídeo reproductor. És això el que anomenem generational gap?
També recordo com era petita i me passava la vida buscant coses a l’enciclopèdia Espasa que em van regalar els pares. Tot ho consultava allí, i m’agrada sobre tot cercar noms de països perquè aleshores hi havia una entrada ben llarga de tres o quatre pàgines amb un parell de fotos del pais en qüestió. Avui en dia l’enciclopèdia continua al meu dormitori, i em penso que fa anys que ningú l’obre. Ara quan vull tenir una primera explicació d’alguna cosa teclejo ” narcolèpsia-viquipèdia” al cercador. Si vull traduïr una paraula teclejo directament ” wordreference” i entro a la mateixa pàgina si vull alguna definició en anglès. A Internet no hi és tot, naturalment, i hom es troba que hi ha molt contingut i poc aprofundiment -acabo de mirar el gran diccionario de la llengua catalana online per comprovar si existia realment aquesta paraula-. Però i què? Si buscam una primera informació general ja no ens cal mai més recòrrer a un diccionari, una enciclopèdia, un manual de paper.
Llegint l’article de les 100 coses que les noves generacions no coneixeran mai vaig enrecordar-me d’aquell cop que mon pare em va explicar que quan ell va arribar a Eivissa el nostre barri no era tan ple d’hotels i apartaments com ara, sinó que hi havia figueres i més figueres. D’aquí el nom de Figueretes. I anant més enrera en la memòria, encara record com s’abuela m’explicava que al pueblo no havien tingut mai llum corrent i sempre havien fet anar unes lampades a base d’oli. Aleshores sempre tenia una lleugera sensació de tristor i pena per les mancances que havien sofert els meus abuelos i la gent de la seva generació i pensava que com era possible que en només unes generacions hi hagués uns canvis tan dràstics. Ara miro a sa meva cosina petita i pens que algun dia parlarem dels cassettes o dels primers modemso i ella sentirà el mateix.
És inherent a l’ésser humà, la tafaneria. O potser no, qui sap. Però la veritat és que hi ha vegades en que ens agrada endinsar-nos a la vida privada de qui admirem, i quant més detalls mòrbids trobem, millor. És per això que les biblioteques i llibreries en van plenes de llibres que van més enllà de la biografía clàssica d’un escriptor i aprofundeixen a altres terrenys pantonosos. Quan ja no parlam d’un sino d’una parella d’escriptors les possibilitats són infinites. Hi ha infinitat d’escriptors la vida i les misèries dels quals ha estat retratada a diverses publicacions com si d’una exclussiva del Hola es tractés.
Així que avui he decidit fer una mini bibliografia bàsica del món del cor literàri.
SYLVIA PLATH I TED HUGHES (I ASSIA WEVILL)
Si parlam de premsa rosa literària la parella estrella sens dubte és la formada per Sylvia Plath i Ted Hughes. La llista de títols és llarga així que n’escolliré una petita mostra:
-Her husband: Ted Hughes and Sylvia Plath, a marriage, de Diane Middlebrook.
-The Silent woman: Sylvia Plath and Ted Hughes, de Janet Malcolm.
-Ariel’s gift: Ted Hughes, Sylvia Plath and the Story of the Birthday Letters, de Erica Wagner.
Aquest va més enllà i al títol inclou el nom de la famosa amant de Ted Hughes:
-Lover of Unreason: Assia Wevill, Sylvia Plath’s rival and Ted Hughes’ doomed love, de Yehuda Koren.
Totes tres venen a parlar del mateix: la relació passional -fins i tot violenta- de la Sylvia i el Ted, la depressió de la primera, les infidelitats del segon i fins a quin punt ell pot ser considerat responsable de la mort de la seva esposa. Les variacions depenen de cada escriptor: a una banda els defensors de la Plath, a l’altra els de l’escriptor britànic. Algunes anècdotes fan d’aquesta una història apta per qualsevol culebrón sudamericà: l’amant del Ted Hughes va acabar imitant el suicidi de la Plath emportant-se , a més, la vida de la seva filla amb ella. A més a més i per continuar amb la negra tradició familiar, el fill del matrimoni Hughes-Plath va suicidar-se ara fa pocs mesos.
ZELDA I SCOTT FITZGERALD.
Sometimes madness is wisdom. Zelda and Scott Fitzgerald: a marriage. Obra de Kendall Taylor, aquest llibre parla del matrimoni d’aquests dos escriptors ben dotats per l’art però inestables emocionalment. Aquest fou un matrimoni problemàtic: Scott, autor d’un dels clàssics més importants de la literatura nordamericana i occidental, robà idees a la seva dona per a les seves novel·les i fins i tot arribà a plagiar paràgrafs sencers del seu diàri personal per posar-los en boca dels seus personatges femenins. Zelda era esquizofrènica i hagué de sofrir diverses teràpies de l’època com eletroshocks i injeccions amb sang de cavall. Scott acabà refugiant-se en l’alcohol, Zelda acabà tota sola a una residència de malalts mentals. Aquesta fou el trist final del matrimoni més “in” i més envejat de començament dels anys 20.
HENRY I JUNE MILLER.
En realitat hauriem de parlar del triàngle Henry Miller, la seva esposa June Miller i l’amant del primer Anaïs Nin. Fou aquesta qui publicà una part dels seus diàris personals sota el títol “Henry et June” (Henry i June) on parlava de la seva relació passional amb l’escriptor Miller i la seva esposa. Malgrat que al col·lectiu imaginari li agrada afirmar que June i Anaïs eren amants, no hi ha proves que això fos cert. Sí que n’hi ha -basades sempre en el diari de Nin- que a la francesa Anaïs li agradava la June malgrat que mai arribés a consumar l’atracció eròtica que tenia vers ella El que queda clar amb les seves paraules era que ambdós, Henry i Anaïs consideraven la June una autèntica femme fatale i l’atracció que els dos sentien vers aquesta dona -que es deia Juliet Smerdt i era hongaresa d’avantpassats gitanos- els va unir.
SIMONE DE BEAUVOIR I JEAN PAUL SARTRE
La parella intel·lectual per excel·lència. Seguint les seves conviccions tingueren una relació atipica: mai no es van casar i tingueren independència econòmica i sexual. No visqueren mai junts, ni tingueren fills. Potser per això aconseguiren que el seu amor durés fins al final. Amb tot, la seva història està plagada d’embolics pròpis de qualsevol novel·leta romàntica. A “La convidada“, publicat per Simone al 1943, es parla d’un menage à trois entre una parella i una jove, història calcada a la que al seu moment va viure el matrimoni amb l’estudiant Olga Kozakiewicz. Amb el temps, Olga es casaria finalment amb Jacques-Laurent Bost, que fou amant de Simone durant el temps que Sartre va ser presoner a la segona guerra mundial. Però aquí no acaba tot, el més curiós es que durant tota la seva vida, Sartre va estar embolicat amb la germana de l’Olga, Wanda Kozakiewicz. Ambdues germanes apareixen a les respectives novel·les de la parella: Wanda apareix amb el mateix nom a Lettres à Sartre i amb el nom de Tània a Lettres au Castor i Olda és l’Ivich de la trilogia Les chemins de la liberté.
Ja era hora. Per fí… Ahir vam començar a emetre des de Xangai. Una ràdio musical on sobre tot hem buscat la varietat. Intentarem emetre cada dia, però és evident que quan estigui pel món es xiringuito tancarà, que no es plan de passar-me la vida emetent un programa que tampoc serà lider d’audiència XD.
He pensat que cada dia emetria una mica de música variada (La Chinoise de 20:30 a 22:00) i tendriem una hora fixa de música més dura (Cradle of Bill de 22:00 a 23:00). Després de la hora metalera vindran les variacions: Dilluns punxarem una mica de soul: des de el so més tipic de la Motown fins als clubs britànics on es punxava Northern Soul passant pels artistes més moderns d’aquest gènere. Dimarts i divendres tindrem el nostre raconet de Jazz, blues i swing de 22:00 a 23:00, on podreu escoltar des de clàssics com Nina Simone o Ella Fitzgerald fins a grups de jazz contemporàni.
Els dijous i els divendres els guardam per fer un recorregut IndiEspensable , també de 22:00 a 23:00, i finalment els caps de setmana farem un recorregut de 22:00 a 24:00 pels temes més emblemàtics dels anys 80.
Avui vull parlar de les claus per formar un grup “musical” de nois o noies i tenir èxit.
Anem per feina:
1. Els lletjos no hi enten cabuda. Les lletjes molt menys, perquè la bellesa és imprescindible en l’univers femení. Les tares físiques no s’admeten. A més no cal que cap membre del grup sigui músic, ni tan sols cal que canti del tot bé. Simplement han de saber ballar, ser fotogènics i poder fer vibratos tope emotius a frases com “for you”, “come back”, “I need you so”.
Lletjos d’excepció que han triomfat:
Lleig oficial de “NSync”
2. Cada grup ha de tenir un membre amb qui els diferents tipus d’adolescents hormonats es puguin identificar.
Un exemple clar és el tio amb pinta de perdonavides i de malote que sempre fot la mateixa cara.
A.J, Representant dels “tios malotes” dels Backstreet boys.
El tio malote somriu poc i quan ho fa és amb un aire que combina ironia i inconformisme. Sol portar tattoos i a més té un nom exòtic. O sigui, un tio malote mai de la vida es pot dir Tom, Brian o Milford.
El tio malote té el seu equivalent en la forma de noia atractiva i sexualment facilona. Aquesta sol portar roba parescuda a la que venen a les botigues dels xinos, però amb pitjor gust encara. A les entrevistes són les que parlen més obertament de sexe i per això esdevenen idols de les adolescents que tenen més fama de putilles. Tampoc saben cantar, però remenen molt bé el cul.
El tio malote i la tia facilona solen fer de solistes als temes tipus “Kiss my ass”, “hit me harder”, “fuck me once again”o “Lick it” .
3.A cada grup ha d’haver-hi un exemplar de noi sensible. Ell més que ningú ha de sofrir l’alliberament d’estrògen cada vegada que el grup fa una aparició pública perquè és ell qui millor personifica adjectius com marica “dolç, tendre o carinyós”. És el pringui a qui li toca fer cançons explicant de manera patètica com la tia a qui estima s’ha follat a tothom i ha passat d’ell com de la merda o cançons tipus que està enamorat de la seva millor amiga (que resulta que està enamorada d’un tio del tipus malote) . També és el pringui a qui encolomen les cançons dedicades a les mares o a les iaies quan les vendes van tan malament que cal recòrrer a aquest tipus d’estratègies.
L’equivalent femení del noi sensible és exactament igual, només cal afegir un toc d’infantilisme i victimisme. La noia sensible fa de solista als temes més patètics de desamor i a les cançons on un tio puteja a saco a una tia que malgrat tot l’estima forever and ever.
El millor exemple de noi sensible és sens dubte en Brian dels backstreet boys. Dues llegendes urbanes van contribuir a fer d’ell EL tio sensible: que tenia una greu malaltia de cor i que la seva novia de sempre l’havia deixat plantat el dia de la seva boda. Ojo, eh!
Com a noia sensible i infantiloide tenim a n’Emma, de les Spice Girls, però clar, tenint en compte que els nois preferien a la Geri perquè fotia uns popots increïbles i que les noies també preferien a la Geri perquè volien tenir aquells popots increïbles..n’Emma es va veure reduïda a un paper paròdic d’intent de BritLolita.
Baby Spice: Emma Bunton
4. Tenir un representant d’algun grup minoritàri o un grup social marginat. Però ha de ser un grup minoritàri cool. És a dir, ningú vol veure un parat heroinòman cantant “Love you till the end of time”. Ni a un gitano romanès fent una coreografia de robot emboletat. Però veure un negre musculat i amb tatuatges sí mola. Tenir un gai al grup també molta molt perquè els mariques són l’invent més molón del post-modernisme. Tenir una lesbiana és més perillós perquè mentre que el gai pot ser quant més gai millor, la lesbiana ha de ser una lipstick lesbian. És a dir res de camioneros, ni noies amb més pèl a la barbeta que el padrí de la Heidi. Aquest tipus de lesbianes no agraden a ningú i no són sexies.
Elements exòtics famosos: la Spice de color (negre), la Shaznay d’All Saints (també negra), Howie dels Backstreet boys (com a representant de la comunitat hispana)…
Menció apart mereix el grup Sugababes on hi havia una irlandesa més celta que el leprechaun (només així s’enten un nom com Siobhán Donaghy), una filipina d’origen xinès i una londinenca d’origen jamaicà.
I bé, per que acabeu d’entendre el que portarà a la fama la vostra ALL MALE / ALL FEMALE band analitzarem les raons del fracàs d’alguns d’aquests grups:
ALL SAINTS: Val, van vendre més àlbums que Lunae, però tenint en compte que van nàixer per desbancar les Spice Girls, el resultat és un FRACÀS. I com pot ser que aquest grup de noies amb més talent i més elegancia que les Spice Girls no triomfés? Fàcil:
a) Dos dels seus membres eran exactament idèntiques, cosa que no s’ha de fer mai.
b) Com que anaven d’elegants no ensenyaven prouta carn. CRASO ERROR.
c) Amb el cony de l’elegància i el talent i bla bla bla ens van colar un parell de cançons ben avorrides.
d) Una de les noies tenia un problema d’escoliosi. Escoliosi??? WTF! Una greu malaltia del cor és romàntica i bonica, fins i tot desitjable. L’escoliosi no.
BELLEPOP: Pot haver-hi alguna cosa més trista que començar la teva carrera musical a OT? Sí, començar-la a Popstars, aquella cutrada de programa imitació d’OT però en versió (més) cani. Era evident que allò estava destinat al fracàs, tothom ho va veure clar menys la colla de wannabes sortides de puestos com Fuengla i Elprá de Yollbregat que van gosar treure un single més dolent que tenir Montilla a la Generalitat.
