Nina de Xangai

-Bet?

Una veu greu i fosca la va empènyer fora del seu estat catatònic. Es posà dreta i s’allunyà de la mare amb el telèfon a la mà.

-Ja tenc la resposta- l’home anuncià orgullós- El soroll i la fúria. Faulkner.

Un somriure passà de puntetes pel rostre de la Bet.  Li passà pel cap un estiu ple de sopars a la platja, de passejades, d’esmorzars al llit, ell escrivint i ella amb una novel·la ben gruixuda a la mà, mirant-se de tant en tant amb desig i complicitat.

-Has trigat molt en endevinar-ho-xiuxiuejà al seu interlocutor- no sé si acceptar la resposta…

A l’altre cantó l’home va encendre un cigarret. La Bet tancà els ulls i pogué veure el seu rostre seriós, els dits gruixuts prement l’encenedor. Les primeres calades eren desesperades, per sadollar una necessitat, les següents eren lentes, profundes.

-No facis trampes, bonica, que no és gens elegant-digué, i la seva veu sonava despreocupada i gens seriosa. –Ací tens la teua “Només els joves coneixen moments semblants”. Què et sembla?

La Bet s’apuntà la frase en un paper que guardà ràpidament a la butxaca del vestit. Després la repetí en veu alta. Només els joves coneixen moments semblants. De seguida li va agradar.

-I com que ara ja no tens exàmens, i m’han arribat noticies de la vida de desídia a la que t’has abandonat, tens com a molt tres dies per donar-me la resposta.

-Tres  dies! Au va! –exclamà la Bet fingint un to agreujat.

-Què passa res, reina? S’havia oblidat de la presència de la mare. Es desplaçà cap el passadís amb el telèfon a la mà, tibant el fil tant com va poder.

-Tres dies, tot i que espero que amb dos te’n sobri. Quan tenguis la resposta no cal que em truquis, seré fora –digué ell- però envia-me-la al correu, tres dies,  ni un més.

Estava massa contenta per la trucada inesperada com per deixar-se aixafar en un primer moment per la noticia.

-A on marxes? –preguntà.

-Marxem a Florència tres setmanes-digué ell-uns amics de na Júlia l’han convidat, i ja fa prop de quatre anys que no viatgem junts i no volia que marxés tota sola. A més…

Per molt que ho va intentar ja no va copsar res més d’aquella conversa. Tot era un cúmul d’excuses, de sorolls que arribaven del carrer, tot al seu voltant anava perdent el color i la densitat…

Marxem.

El plural havia estat una interferència greu en aquella conversa telefònica.

Ja li ho havien dit. Les relacions amb les terrícoles sempre anaven malament. Són imprevisibles i incomprensibles. Però l’Erfyl era tan intel·ligent que no semblava pas humana, i a més a més era tan bonica…

Tanmateix sí, tenien raó. Tots. L’Erfyl cada cop s’interessava menys pels seus canvis de software, per les seves actualitzacions… la seva darrera reprogramació havia estat un desastre, l’Erfyl no havia pogut, no havia volgut adaptar-se als seus canvis…

I ara ell no confiava en ella. Aquest darrer cop ja havia trigat massa en encendre’l de nou. Ho va saber perquè tan bon punt va tornar a funcionar va veure aquest titular a les notícies:

Avui, 20 de Juliol de 2969 el primer selenita ha aterrat a Júpiter.

Havien passat tres mesos.

T’he esperat tant, tant de temps

que quan vaig saber que no vindries

em va semblar una covardia abandonar.

La nena, encara no gaire alta, es va posar de puntetes i estirada va posar un dit a la fotografia, just a sobre d’una de les noies.

-Oi que és bonica? El pare li dirà que és morta, però no és pas veritat. Simplement va marxar. Va marxar uns mesos abans que jo nasqués i mai l’han trobada.

La nena ho explicava amb tal indiferència que hom no hagués pensat mai que parlava de la seva pròpia familia. L’home es va preguntar què hi havia del cert en aquella història.

-Explica’m alguna cosa més-demanà Mr Norris interessant en aquesta inesperada tragèdia familiar.

Li agradaven molt les cartes del tarot. Tenia una baralla de cartes que guardava embolicada en un mocador de seda morada. I sap què? La guardava sota el coixí, i a vegades quan tothom era a dormir la treia i feia un parell de tirades. La Julie diu que va veure la seva mort a aquesta casa i que per això va fugir. Sempre que parla d’això la mare es posa malalta i s’ajeu al llit i ja no es lleva durant un parell de dies i el pare està tan seriós que ningú gossa dir-li res.

-Qui és la Julie ? Preguntà Mr. Norris.

I la nena, encara de puntetes i en tensió, arrossegà un dit fins a plantar-ho a sobre del nas de l’altra noia, tot deixant una petjada grisenca al vidre de la fotografia.

L’home mirà encuriosit.

Després es girà cap a la nena i li posà una mà a sobre l’espatlla.

Quan siguis gran seràs una narradora extraordinària li digué genuinament complagut.

La noia esbossà un somriure ample i emocionat.

Començà a cantussejar i sortí de la cambra agafant-se les vores del vestit de puntilles i encaixos exactament igual al que portava a la fotografia la noia bonica que ningú havia tornat a veure mai.

- Fóra d’aqui, enana- digué ell amb to sec.

-No marxaré, vull veure-ho…

-Començaràs a somicar, toca el dos- insistí el noi.

-Jo no somico! Tenc gairebé nou anys!

Li passà la punxa a ella.

-Aleshores fes-ho tu.

Ella no digué res. Ara no podia fer-se enrera, i potser tampoc  ho volia. La seva mà agafà amb força el tros de fusta mentre feia una darrera ullada a les cries de sargantanes. Tancà els ulls amb molta força i llavors la barbàrie començà.

Els petits rèptils no tingueren temps de bellugar-se.No estaven preparats per lluitar contra tal atrocitat. Tot just havien sortit de l’ou i ja havien estat lliurats al seu destí.

Tot va succeïr en dos minuts. Potser menys.

En acabar, la Franny es sentí marejada. El noi marxà amb la seva punxa sense badar boca i ella restà allí, asseguda al terra, en companyia  dels petits cadàvers verdosos que estaven apilats al seu cantó, mutilats i deformats, i no va poder evitar vomitar.  I plorar. No podia deixar de fer ambdues coses, com si necessités purgar-se de tanta maldat.

Amb el regust margant a la boca mirà els bocins de sargantanes. Els trobà bonics i desagradables alhora. Eren diminuts, ni tan sols verds sinó transparents, i els seus ulls, massa grans per uns caps tan petits, produien un efecte grotesc.

Mentre enterrava els peus nuus a l’arena daurada va deistjar ser a qualsevol altre lloc.

Aquesta nit he estat al gimnàs de l’escola de Nuestra Señora de la Consolación. Hi érem totes. N’Elizabeth,n’Anita, na Sandra, les Jessicas, na Neus, na Patri… A tu t’havien convidat a l’escola, no tenc molt clar per a què. Érem al gimnàs i quan entraves tothom volia parlar amb tu i les noies formàven un cercle al teu voltant i t’estiraven de les mànigues per cridar la teva atenció i anaven dient el teu nom com si fossin gavines exaltades. Tu no deixaves de somriure malgrat no trobar-te del tot a plaer i de tant en tant em llençaves mirades d’emoció que em deixaven clar que era amb mí amb qui volies estar.

No érem estranyes l’una a l’altra. Potser em recordaves del meu darrer somni.

Al final totes elles van marxar. Vas quedar tu. Vaig quedar jo. Em vaig apropar i et vaig agafar amb seguretat la mà.

De sobte, ja no érem allí. Ja les tenen aquestes coses els somnis.

Som a la meva illa. Assegudes a un vagó  descobert de ferro fosc i fred que serpenteja per una únic rail. La meva ment ha transformat la salinera eivissenca en una plana immensa on els nostres ulls no hi troben final. És tot d’un blanc abrumador.  I tu rius excitada . Les muntanyetes de sal s’acumulen a ambdós cantons del rail i quan passam a prop d’una hi esfonses la mà i la treus tota plena de grumolls lluents com diamants.

Estàs asseguda davant meu. El vent no és gaire agressiu però et fa tenir els ulls plorosos i fa que el cabell et tapi la cara de tant en tant. El teu jersei de vellut negre es suau. Estires les cames nues de manera que ocupen tot el vagó i jo penso que no pot haver-hi una felicitat més gran. Tu vols estar amb mi. Jo vull estar amb tu. Te m’apropes felinament i abans que en sigui conscient m’has plantat un petó als llavis. Gens apassionat, ni urgent, ni sexual. Un petó inocent i bonic com la puresa que s’estén al teu voltant. I rius altre cop. I sóc allí entre les teves cames llargues. Les teves ungles vermelles són com rubís que destaquen a la neu salada. Em fas petons i vols que et faci l’amor.

I en obrir els ulls em pregunto perquè hi ha una paraula per parlar dels somnis angoixosos i en canvi no n’hi ha una per parlar d’això nostre.

THE HUG

de Tess Gallagher

A woman is reading a poem on the street

and another woman stops to listen. We stop too,

with our arms around each other. The poem

is being read and listened out here

in the open. Behind us

no one is entering our leaving the houses.

Suddenly a hug comes over me and I’m

giving it to you, like a variable star shooting light

off to make itself comfortable, then

subsiding. I finish but keep holding

you. A man walks up to us and we know he hasn’t

come out of nowhere, but if he could, he

would have. He looks homeless because of how

he needs

“Can I have one of those?” he asks you,

and I feel you nod. I’m surprised,

surprised you don’t tell him how

it is– that I’m yours, only

yours, etc., exclusive as a nose to

its face. Love– that is wheat we’re talking about, love

that nabs you with “for me

only” and holds on.

So I walk over to him and put my

arms around him and try to

hug him like I mean it. He’s got an overcoat on

so thick I can’t feel

him past it. I’m starting the hug

and thinking, “How big a hung is this supposed to be?

How long shall I hold this hug?’ Already

we could be eternal, his arms falling over my

shoulders, my hands not

meeting behind his back, he is so big!

I put my head into his chest and snuggle

in. I lean into him. I lean my blood and my wishes

into him. He stands for it. This is his

and he’s starting to give it back so well I know he’s

getting it. This hug. So truly, so tenderly

we stop having arms and I don’t know if

my lover has walked away or what, or

if the woman is still reading the poem, or the houses–

what about them?– the houses.

Clearly a little permission is a dangerous thing.

But when you hug someone you want it

to be a masterpiece of connection, the way the button

on his coat will leave the imprint of

a planet in my cheek

when I walk away.

When I try to find some place

to go back to.

Ahir  a la nit vaig sortir. I vaig beure. Molt. I com em passa sovint quan vaig gata, ho vaig veure tot molt clar.

En Krematory, en Cigala, en Nihilant, el Noi Majo a qui li agrada la música electrònica alemanya i jo vam anar a parar a un pub. Tipic bar on posen música prou dolenta i els joves van a lligar.

A la barra hi havia tres parelles. Elles, altíssimes, esveltes, noies nòrdiques d’anunci. Ells amb el típic físic dels homes  mediterrànis de mitjana edat: una mica més baixets, més panxuts, més morens… i més lletjos, perquè disfressar-ho. Les dones eren prostitutes, es veia de lluny. Ells només eren penosos. Els seus possessius i peluts braços eren al voltant de les cintures de fada d’elles. Les lluïen, orgullosos,  com un bonic complement.

No vaig poder evitar veure’m a un món paral·lel, on anava a parlar amb aquests homenets i els hi deia que em feien pena. Que estaven presumint d’unes noies  a les que havien de pagar perquè:

a) Unes dones així no s’aproparien mai a un tio així sino era per la pasta.

b) Que segurament la seva personalitat era tan pobre que tampoc els serviria mai per arribar a interessar a una noia així.

A la meva realitat alternativa aquests homenets podien comprovar com les noies rosses i boniques s’allunyaven d’ells tan bon punt l’aixeta dels diners deixava de rajar.

Però a la realitat que estava visquent, els homes continuaven orgullosos, perquè la resta de mascles del local repassaven de dalt a baix a les noies que ells posseïen perquè havien comprat.  I la possibilitat que arribessin a ser conscients de lo penosos que eren era tan remota que em va fer venir ganes de plorar.

Escoltant:

Such great heights, de Postal Service

International Space Station II , de Figurine

Papá:

Hacen falta muchas horas, días, meses…a mi me han hecho falta años para ver algo que, quizás desde una postura demasiado soberbia, pienso que tu aún no has visto. Las conclusiones a las que he llegado ultimamente han ido tomando forma poco a poco, pero ahora que tengo todas las piezas del puzzle y lo voy recomponiendo siento que algo está arreglandose, por fin, después de tantos años… El dibujo que voy vislumbrando es diferente. No puedo decir que sea bonito, desde luego no es el que esperaba, y tampoco es el que mucha gente que me quiere esperaba encontrar…pero a pesar de todo a mí me gusta, porque este sí es de verdad, y es el real y es el mio y lo voy a defender con uñas y dientes.

Al final va a resultar que tengo de ti algo más que la nariz y la forma de la cara. Puedo entender porque lo hiciste, porque sucedió todo. Puedo, creo, entender el origen de todo aún mejor que tu mismo, y ahora que lo sé, solo siento una inmensa tristeza… Me reconozco en tí en tantas cosas… en las reacciones cuando me siento atacada, en el exceso de ego en algunas situaciones y en la falta de autoestima y el sentimiento de inferioridad tan devastador en otras…  en tu sensibilidad. Una hipersensibilidad que yo he abrazado y de la que he hecho una bandera y de la que tu siempre huiste y contra la que siempre luchaste. De hecho creo que ahí está el origen de todo, de lo extremadamente vulnerable que fuiste siempre a todo, y de como has intentado siempre ahogar ese sentimiento con piedras y más piedras que no han hecho más que ahogarte a ti mismo.

Sin embargo yo siempre he intentado ser sincera conmigo misma. Quizás no con los demás, pero si conmigo misma, y eso me ha salvado un poco. Al ser sincera conmigo misma me he obligado a afrontar las cosas. Eso es, ahora, con el paso del tiempo, lo único que puedo reprocharte, papá: que no fueras sincero contigo mismo hace mucho mucho tiempo. Que no fueras lo suficientemente valiente para aceptar que no estás hecho para según que tipo de vida, que no es lo tuyo. El mismo dia que te fuiste de casa ya intuía que el puñal eran las formas , pero no el fondo. Hoy tengo la certeza de que estaba en lo cierto.

No puedo dejar de subrayar, sin embargo, la ironía de reprocharte tu falta de valentía al mismo tiempo que escribo esto aquí en vez de decirtelo a la cara. Espero que el tiempo me permita, nos permita recuperar aquella relación que teniamos hace muchos años. Porque yo, y me da igual si peco de egolatría, creo que fui la única cosa real de toda esa etapa de tu vida.

Demano disculpes per aquesta exhibició de la meva intimitat. Però és el meu bloc i potser ja era hora de dir algunes coses sense posar-hi cap filtre.

La situació editorial actual es força depriment. Si miram les llistes de venda veiem que els best sellers ocupen el top 10 a tota Europa. I sí, ja sé que qualsevol llibre que s’hagi venut molt serà considerat un best seller. Però no parlo d’aquests llibres, sino d’aquells que han estat concebuts per vendre’s a la bestiada i que han sacrificat valors imprescindibles com la qualitat literària i l’originalitat.  Aquestes obres, la majoria de les quals haurien d’estar podrint-se als magatzems de qualsevol editorial- son enaltides per legions de persones que al no ser lectores habituals no tenen cap tipus de criteri. Això em recorda a unes paraules molt encertades d’en  Harold Bloom que va dir que moltes de les obres que es publiquen avui sota la categoria de “literatura per a nens” haguera sigut insuficient per a qualsevol lector de qualsevol edat de qualsevol època passada”.

I és que tot té a veure amb això, amb la manera en com anam abaixant el llistó. I és que tenim tanta por a que la gent deixi de llegir definitivament que acceptam qualsevol cosa, fins i tot el fet que molta gent s’apropi  a la lectura mitjançant via Crepuscles i Codis Da vinci. Doncs no. Resulta que és millor no llegir que llegir segons quines merdes i fer best seller a un pseudoescriptor com en Coelho, així per posar un exemple.